El dia 6 de febrer de 1903, avui fa 122 anys, va morir a Olot en Marià Vayreda, un dels grans de la literatura catalana, un home que, en el darrer quart del segle XIX passà de militar del carlisme a l’incipient catalanisme conservador a redós de la influència del bisbe Torras i Bages, que s’estava començant a forjar en aquells anys. Havia nascut el 1853 també a Olot, en el si d’una família benestant.
Durant la Tercera Guerra Carlina s’allistà a les files de l’exèrcit carlí, com a bon tradicionalista que era i amant de la terra i de les tradicions. El moviment carlí restituí la Diputació del General de Catalunya o Generalitat, de la qual el general Savalls en fou president. Precisament Vayreda va formar part de l’estat major del general Savalls, com a ajudant del general Tristany.
Vayreda va viure aquella guerra plena d’aventures i de desventures, com la fugida espectacular que narra a la seva obra Records de la darrera carlinada, quan juntament amb tot l’estat major carlí va fugir de la masia del Cavaller de Vidrà, que era el seu quarter general. Aquella fugida és digna del guió de qualsevol western, tot escapant-se de les tropes de l’exèrcit liberal. Els carlins van provocar una estampida dels cavalls enemics, aprofitant per fugir entre la confusió mentre les bales d’uns i altres brunzien mentre travessaven l’aire. Les tropes carlines, en les quals Vayreda s’havia allistat, recorrien les comarques d’Osona, la Garrotxa, la Selva i el Ripollès, jugant al gat i a la rata amb l’exèrcit governamental. De la seva experiència en aquesta guerra Vayreda va escriure Records de la darrera carlinada, que ja hem esmentat, així com diversos relats.
Sobre la temàtica carlina, Vayreda també va escriure La punyalada, sobre un segrest comès pels trabucaires, els temuts guerrillers carlins que després de la Segona Guerra Carlina es van quedar sense feina i es van dedicar al robatori, l’assassinat i el pillatge a banda i banda de la frontera pirinenca entre Espanya i França, entre el Vallespir i la Garrotxa. Es tracta d’un altre western català amb acció trepidant, diàlegs en una llengua viva i genuïna, violència i persecucions amb l’escenari dels grandiosos paisatges de l’Alta Garrotxa i les afraus del Vallespir a mitjans del segle XIX. Vayreda també va publicar Sang Nova, una altra novel·la, aquesta molt diferent de les altres, en la qual fa una dura crítica de com la modernitat arracona els valors tradicionals.
El nostre protagonista va escriure aquestes obres ja de gran, quan s’havia fet catalanista, igual que milers de catalans d’aquells anys. El seu amor per la terra, per les tradicions, pel paisatge (Vayreda fou també un reeixit pintor de l’escola paisatgista d’Olot), per la llengua i per Catalunya el van portar de jove a fer-se carlí i quan aquesta causa quedà obsoleta i vençuda es féu catalanista, de manera que els seus valors tradicionals i conservadors també es veien representats en aquest nou moviment.
Esperem que aquesta efemèride serveixi per acostar els lectors d’aquest article a l’obra d’aquest autor, potser injustament oblidat.
