Ara que la polarització política a l’estat francès és tant forta a arrel de les eleccions legislatives i de la que podria haver estat victòria del Rassemblement National (RN) de Marine LePen i Jordan Bardella i sembla que aquesta polarització s’hagi traslladat a Catalunya convé posar sobre la taula una dada que sembla que poca gent vulgui que es doni a conèixer.
De tothom és sabut que el RN vol ofegar per inanició les anomenades “llengües regionals” franceses, és a dir, les llengües autòctones dels territoris no francesos annexionats a l’Hexàgon. Però potser no hi ha tanta gent que sàpiga que l’esquerra francesa comparteix amb el RN aquesta fòbia contra les llengües i les cultures pròpies de les nacions i regions annexades a la República Francesa.
Quan el 4 de juny de 2015 el president de la República Francesa, François Hollande, va suggerir la possibilitat d’oferir un estatus legal per a les anomenades “llengües regionals” de França, Jean-Luc Mélenchon, aleshores eurodiputat, s’hi va posicionar ràpidament en contra declarant que si aquesta mesura tirava endavant “organitzarà la desigualtat entre francesos segons la llengua que escolliran parlar”. Mélenchon asseverà també que era una mesura de “comunitarisme lingüístic” que s’oposava, segons ell, a “la identitat republicana del país”.
El mateix any 2015, quan el president de l’Assemblea de Còrsega, jean-guy Talamoni, va parlar en llengua corsa davant dels diputats, Mélenchon declarà que es sentia “ofès quan el president d’una assemblea francesa no parla en la llengua que jo entenc”.
L’any 2017 el partit France Insoumise, amb Mélenchon al capdavant, va votar en contra de la llei Molac que pretenia donar suport a les anomenades “llengües regionals”.
En definitiva, Mélenchon és un representant més del jacobinisme francès d’extrema esquerra de tota la vida, enemic del català, el basc, el bretó, el cors, l’occità, l’alsacià i de totes les llengües territorials no franceses de l’Hexàgon.
