Els estèrils debats woke que contaminen els Estats Units i l’Europa occidental sempre acaben arribant a Catalunya. La Història és un dels camps preferits per la secta woke a l’hora de potinejar, tot “deconstruint” i “reinterpretant”, el passat, és a dir, interpretant esbiaixadament els fets contrastats, retorçant-los a conveniència per adaptar-los a la seva agenda política, fins al punt de crear interpretacions delirants de les realitats del passat.
Fa dos anys la secta woke va atacar a Catalunya per terra, mar i aire en el camp de la Història, utilitzant un tema sensible, el de l’esclavatge dels africans. Amb el documental Negrers, la Catalunya esclavista es pretenia argumentar que els esclavistes catalans havien contribuït de forma important, amb el seu comerç inhumà, a l’ingent desenvolupament econòmic català del segle XIX. Una manera com una altra d’intentar minar l’autoestima del poble català, ja prou afectada per la derrota col·lectiva que significà la rendició dels polítics pretesament independentistes el 2017.
La realitat de l’economia catalana i del comerç d’esclaus a la Catalunya del XIX
Si ens cenyim als fets reals i contrastats, i per resumir-ho molt, podem dir que el gran creixement català del XIX és conseqüència de la gran acumulació de capitals provinents de l’exportació d’aiguardents catalans cap a Amèrica, que s’invertí en la indústria, principalment en la tèxtil, els productes de la qual s’exportaren, al seu torn, també, cap a Amèrica. El comerç d’esclaus va ser percentualment molt petit si el comparem amb aquests i altres factors, com també l’aparició de la cultura de l’estalvi, que expliquen el gran creixement econòmic català del XIX.
Els corsaris otomans i nord-africans ataquen Catalunya i assassinen i esclavitzen desenes de milers de catalans entre els segles XVI i XVIII
D’altra banda, durant segles Catalunya va patir durant l’època moderna nombrosos atacs per part de corsaris otomans i barbarescos, que van causar destrucció, saquejos i la captura de milers de catalans en el context de les guerres entre l’Imperi Otomà i les potències cristianes de la Mediterrània, especialment la Monarquia Hispànica.
Els corsaris barbarescos, establerts principalment a Alger, Tunis i Trípoli, operaven sota la protecció de l’Imperi Otomà. Amb base en aquestes ciutats del nord d’Àfrica, llançaven incursions contra les costes catalanes de Salses a Guardamar i també a les Balears. Aquestes ràtzies tenien dos objectius principals: l’obtenció de botí i la captura d’homes, dones i infants per vendre’ls com a esclaus o demanar-ne un rescat.
Aquests atacs van ser especialment devastadors a les Illes Balears. Entre els segles XVI i XVII, pobles sencers de Mallorca, Menorca i Eivissa van ser atacats.La costa del Principat també va patir-ne els efectes, amb ciutats com Barcelona, Tarragona i Palamós assetjades en diverses ocasions. L’any 1543, per exemple, el famós almirall otomà Barba-rossa va atacar la costa catalana i va saquejar la ciutat de Palamós, enduent-se centenars de captius. De forma semblant el famós Dragut, corsari otomà, va dur a terme un atac devastador a Pineda de Mar. El 1558, l’Any de Sa Desgràcia, va ser testimoni de la destrucció total de Maó (Menorca). Dels seus 5.000 habitants es calcula que uns 2.000 van ser assassinats i la resta se’ls varen endur com a esclaus per ser venuts al Gran Basar de Constantinoble, capital de l’imperi Otomà.
Els milers i milers de catalans capturats en aquestes incursions eren portats al nord d’Àfrica o a Constantinoble. Allí podien ser venuts com a esclaus. Alguns acabaven com a remers forçats a les galeres otomanes, mentre que d’altres eren utilitzats com a servents i treballadors. Les conseqüències econòmiques d’aquests atacs també foren terribles per als catalans, condicionant negativament el desenvolupament econòmic de bona part del país, bàsicament les zones de la costa, que no es podien acabar de poblar del tot per por dels atacs corsaris otomans i nord-africans.
Mariners de Blanes assassinats en abordatges per pirates nord-africans a principis del segle XVII
El 15 de febrer de 2023, arran de la polèmica de Basha Changue i companyia vaig escriure un enfilall a X en el qual parlava dels estralls que van dur a terme aquests atacas a Blanes durant uns quants anys de principis del segle XVII. En l’enfilall explicava que a Blanes, buidant el llibre 2 d’òbits de la parròquia de Santa Maria podem veure la importància que van tenir a Catalunya entre els segles XV i i el XVIII els atacs otomans i barbarescos. Entre 1605 i 1618, anys relativament poc moguts pel que fa els atacs de la pirateria i corsarisme islàmics a Catalunya, 11 homes van ser enterrats a Blanes víctimes d’abordatges a naus catalanes per part de corsaris i pirates nord-africans.
-Arnau Borrell, de nació francès, marit d’Eulàlia Conilla, “lo qual cativaren los moros y se negà prop d’Alger” (1613).
-Gabriel Vieta, “mariner i patró de barca, lo qual mataren los moros en sa dita barca peleant i navegant per al Ponent”.
Juntament amb Gabriel Vieta foren assassinats Gerònim Baiona, Damià Verdaguer, Gaspar Jalpí, Joan Parés i Josep Morell, tots mariners.
Aquell 1613 va ser mort també el capità Antoni Andreu i Padró, “lo qual mataren los moros peleant amb una fletxa”, prop d’Alacant, “y finalment prengueren la sua nau ab los qui anaven dintre”. És a dir, van ser tots esclavitzats.
I el 1618 es va donar sepultura a Blanes a tres membres de la tripulació d’una galera de Barcelona morts durant un combat amb una barca de moros. Devien ser mariners d’alguna galera de l’esquadra que la Generalitat tenia a principis del segle XVII per defensar la costa catalana.
Prioritats historiogràfiques de l’agenda woke
Davant de la immensa magnitud de la tragèdia que va viure Catalunya els segles XVI, XVII i XVIII i del trauma que suposaren els atacs corsaris i pirates dels otomans i dels nord-africans per a diverses generacions de catalans sembla mentida que el Museu Marítim de Barcelona no hagi organitzat encara (almenys les darreres dècades) cap gran exposició explicant aquest gravíssim fenomen que va afectar de forma terrible la demografia, l’economia i la societat de la nostra Nació, durant dècades, durant segles.
Però en canvi, sembla que per segons quines institucions públiques s’hagi de promocionar només el fenomen del comerç africà d’esclaus en relació amb Catalunya, molt més que no pas els atacs patits per Catalunya per part d’otomans i nord-africans, que causaren que milers i milers de catalans fossin assassinats i esclavitzats. Qüestió de prioritats de l’agenda woke.
