El passat divendres, 2 de febrer, Jordi Berrio, de vuitanta-nou anys, tenia una cita amb un neuròleg de la Clínica Corachan de Barcelona. Feia més d’un mes i mig que esperava la visita. La seva filla, Núria Berrio, i la seva exparella, Lídia Rodrigo, l’acompanyaven. Els familiars de Jordi Berrio feia temps que insistien que anés al metge. Segons explica la filla, el seu pare havia estat manifestant demència d’ençà del setembre i en volien un diagnòstic clar.
“Ha passat de fer una vida normal a no poder sortir al carrer perquè es desorienta i no sap on és. Estem molt preocupats, i per això volíem que anés al neuròleg”, explica la filla. Però, tot i la llarga espera, no hi va haver diagnòstic.
Quan van arribar a la consulta del metge, aquest va rebutjar atendre’ls per què estaven parlant en català. Argumentant que no el dominava prou per a fer un diagnòstic neurològic. Els pacients, sorpresos per aquesta situació, es van negar a canviar d’idioma.
D’altra banda, el doctor es va mantenir ferm en la seva decisió de no atendre’ls, explicant que ja feia tres anys que treballava a Catalunya i que era la primera vegada que es trobava en una situació en què els pacients no volguessin canviar de llengua.
Després de sortir de la consulta, Jordi, Núria Berrio i Lídia Rodrigo es van dirigir a la recepció per sol·licitar un full de reclamacions. El qual van completar a través de la pàgina web de la clínica. A més, van presentar una denúncia tant al Departament de Salut com a la Plataforma per la Llengua, i posteriorment van compartir l’incident a les xarxes socials.
Va ser Albert Berrio, germà de Núria Berrio, qui ho va publicar a Twitter. Fonts de la Clínica Corachan van informar VilaWeb que han rebut la queixa de la família i que han consultat al metge per obtenir la seva versió dels fets. També han assegurat que, un cop disposin de tota la informació pertinent de totes les parts implicades, proporcionaran una resposta oficial al fill de Jordi Berrio.
“Si és en català, no”
Lídia Rodrigo i Núria Berrio expliquen que van decidir concertar una cita amb aquest neuròleg perquè havien rebut bones referències sobre ell, i una coneguda seva, que és metgessa, els havia fet la recomanació. No obstant això, assenyalen que ningú els havia informat que el neuròleg no parlava català. “No ens poden demanar que parlem en castellà. Som catalans i parlem en català, llengua oficial d’aquest país. Hem de poder dirigir-nos als metges en català, i ells n’haurien de tenir un nivell mínim”, diu Rodrigo.
No obstant això, una vegada a la consulta, el metge els va explicar que per realitzar un diagnòstic exhaustiu en una visita neurològica era imprescindible comprendre tots els detalls, i que no podia fer-ho en català, ja que no en tenia suficient coneixement. “Si anés a treballar a Alemanya, també demanaria que li parlessin en castellà?”, va demanar-li, amb impotència. “No me n’aniria mai a Alemanya”, va respondre-li.
Rodrigo també observa que, malgrat els tres anys que el doctor porta treballant a Catalunya, no s’hagués trobat mai en aquesta situació. “Això diu molt dels catalans, que canviem de llengua constantment…”, assenyala. Ella diu que n’està tipa, d’haver de canviar de llengua, quan va a algun bar, restaurant o altres establiments on ha de ser atesa.
“Som catalans, vivim aquí i parlem aquesta llengua. No li demanàvem que la parlés ell, només volíem poder expressar-nos amb el nostre idioma!”. De moment, la família Berrio no ha sol·licitat una cita amb cap altre neuròleg, ja que prefereixen esperar fins a rebre una resposta oficial de la clínica. No obstant això, si l’espera es prolonga, consideraran buscar un altre professional mèdic.
