Recordem mossèn Cinto Verdaguer, l’anomenat poeta nacional de Catalunya, avui, 10 de juny, 123è aniversari de la seva mort.
Jacint Verdaguer i Santaló, conegut popularment com a mossèn Cinto, va ser un dels màxims exponents de la literatura catalana del segle XIX. Poeta, sacerdot i patriota, és considerat una figura clau en la Renaixença, el moviment cultural que propulsà la recuperació de la llengua i la identitat catalanes després de segles de repressió castellana i francesa.
Jacint Verdaguer va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles, una petita població de la Plana de Vic, en el si d’una família pagesa. El seu pare, Josep Verdaguer, era mestre de cases i home d’un cert nivell cultural i la seva mare era molt devota i afeccionada a la lectura. De petit, Verdaguer va mostrar una gran sensibilitat vers la natura, la religió i les paraules, i rebé una educació sòlida en un entorn profundament catòlic.
L’any 1856, amb només 11 anys, ingressà al seminari de Vic, on estudià llatí, filosofia i teologia. Durant aquests anys començà a escriure poesia i es va imbuir de l’ideari romàntic i patriòtic que caracteritzava la Renaixença a Catalunya. A més, es vinculà amb el cercle de literats de Vic, on coincidí amb figures com Jaume Collell.
El 1865 guanyà el primer premi als Jocs Florals de Barcelona, certamen que recuperava la tradició poètica medieval i que es convertí en el gran aparador de la nova literatura catalana. Aquesta primera victòria anunciava el futur brillant del jove seminarista.
El 24 de setembre de 1870 va ser ordenat sacerdot a Sant Jordi de Puigseslloses prop de Folgueroles, un indret tel·lúric, una antiga ermita enganxada a un dolmen erigit fa milers d’anys, i els seus primers destins pastorals foren petits pobles com Vinyoles d’Orís. Tot i l’obediència a la vida eclesiàstica, la seva passió per la poesia i la llengua catalana no va minvar. Al contrari, Verdaguer entenia la creació poètica com una missió gairebé divina, una manera d’enaltir la fe i la pàtria.
La seva consagració arribà amb L’Atlàntida (1877), un ambiciós poema èpic que barrejava mitologia, història i espiritualitat, la qual li valgué el premi extraordinari dels Jocs Florals i li obrí les portes a la cort literària i política de Barcelona.
És en aquest context que va escriure Canigó (1886), potser la seva obra més emblemàtica. Ambientada als Pirineus, en temps de les lluites entre cristians i sarraïns, Canigó és una epopeia romàntica i simbòlica sobre la formació de la Nació catalana. El poema connecta la geografia, la història i el mite, i consagra la muntanya com a símbol espiritual i nacional. La redacció de Canigó va venir precedida durant uns quants anys de tot un seguit d’excursions de Verdaguer al llarg dels Pirineus, que l’inspiraren. Cal destacar la llarga estada de mossèn Cinto al santuari de la Mare de Déu del Mont, a la Garrotxa, l’estiu de 1884. Avui encara es pot visitar la cambra en la qual sojornà.
La llengua de Verdaguer, rica en arcaismes i girs populars, assoleix una gran musicalitat i potència lírica. La seva poesia és farcida de símbols religiosos i naturals i arriba a assolir una sensibilitat molt profunda, gairebé místicopatriòtica.
Malgrat l’èxit, la vida de Verdaguer entrà en crisi a finals dels anys 1880. La seva dedicació als pobres i malalts i la seva participació en exorcismes el portà a freqüentar ambients marginals i a cercar experiències místiques que topaven amb l’ortodòxia eclesiàstica. El 1893, el bisbe de Vic el suspengué de les seves funcions sacerdotals, enmig d’una gran polèmica pública.
Jacint Verdaguer va morir el 10 de juny de 1902 a la Vila Joana, una masia de Vallvidrera on havia estat acollit els darrers mesos de vida. Tenia només 57 anys. El seu enterrament al cementiri de Montjuïc es convertí en un acte multitudinari i emotiu, amb una gran participació popular. Per molts, era no només un gran poeta, sinó un sant, un símbol de la Catalunya renaixent.
Amb els anys, la seva figura ha esdevingut una icona cultural: el Parc de Montjuïc li dedicà un monument, diverses institucions literàries duen el seu nom, i la Fundació Verdaguer (amb seu a la seva casa natal de Folgueroles) vetlla per conservar i difondre la seva obra.
L’obra de mossèn Cinto Verdaguer és un dels pilars fundacionals de la literatura catalana moderna. Va dotar el català d’una dignitat literària equiparable a les grans llengües europees, i ho va fer a partir d’una fidelitat a les arrels populars i a una fe profunda. A través de la seva poesia, va fer del paisatge, de la religió i de la història un instrument d’identitat col·lectiva.
La seva influència arriba fins avui. Poetes posteriors com Carles Riba, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol el consideren un referent. I, més enllà de l’àmbit literari, Verdaguer continua sent una figura viva, que connecta l’ànima popular, el compromís espiritual i la passió per la llengua. Verdaguer, fins i tot, ha estat homenatjat per la banda de rock Obeses, liderada per Arnau Tordera, la qual va editar el 2017 el disc Verdaguer, ombres i maduixes. El cantautor Roger Mas també ha musicat poemes de mossèn Cinto.
Mossèn Cinto Verdaguer va ser molt més que un gran poeta i sacerdot: fou també una figura clau en la configuració del catalanisme cultural del segle XIX. En plena Renaixença, el seu ús literari del català va contribuir decisivament a prestigiar una llengua llargament relegada als àmbits populars i domèstics. Amb obres com L’Atlàntida i Canigó, Verdaguer no només va recuperar gèneres èpics per a la literatura catalana moderna, sinó que hi va incorporar símbols nacionals que alimentaven la consciència col·lectiva d’un poble amb voluntat de recuperar la seva identitat.
El seu catalanisme era sobretot cultural i espiritual, més que polític. Veia en la llengua i les tradicions catalanes un reflex del poble cristià i senzill que ell tant estimava i defensava. El paisatge català, la seva gent i la seva història formaven part del seu univers poètic i religiós. Per a Verdaguer, enaltir Catalunya era també enaltir l’obra de Déu. Així, el seu catalanisme es basava en un fort sentiment de pertinença i estima, amb una clara defensa de la cultura i la Nació catalanes.
Tot i que no es va implicar directament en la política catalanista emergent de la seva època, Verdaguer és considerat un referent moral i simbòlic del catalanisme. La seva figura fou recuperada i enaltida pel nacionalisme català, que veia en ell un model de compromís amb la Nació, amb el poble i amb la llengua. El seu llegat literari, espiritual i nacionalista continua essent un pilar fonamental de la identitat nacional catalana contemporània.
