Aquest passat dijous, Pere aragonès feia saltar per l’aire el calendari polític de Catalunya convocant el país a eleccions anticipades el 12 de maig. Malgrat no haver-se cansat de repetir que esgotaria la legislatura calgués el que calgués, la cúpula del seu patit no ha dubtat a propiciar un cop de timó després del fracàs dels pressupostos, adonant-se que no es pot governar un país amb 33 diputats.
La decisió d’Esquerra Republicana, però, no es va prendre de forma precipitada, sinó tot el contrari, segurament era l’única manera d’evitar dessagnar-se i de retruc salvar el processisme d’una hecatombe electoral.
El nou calendari polític, caracteritzat per la brevetat i el poc marge de maniobra, altera el procés de consolidació natural pel qual havien optat les forces extraparlamentàries que estan determinades a fer el salt al Parlament, posant-les entre l’espasa i la paret i obligant algunes d’elles a prendre decisions precipitades i poc racionals.
D’ençà la convocatòria electoral, la premsa del règim d’aquí i d’allà, no se n’ha estat d’analitzar el complicat escenari que marcarà el poper 12 de maig, posant gran part del focus mediàtic en el repartiment de l’evident bossa abstencionista per a satisfer.
Els primers partits a reaccionar a l’anunci del president Aragonès van ser el Front Nacional de Catalunya (FNC) i Alhora de Jordi Graupera i Clara Ponsatí. Per altra banda, Aliança Catalana, s’esperava unes hores per a llençar un espot publicitari deixant a entendre que potser també hi concorrerien, informació encara falta de confirmació oficial. Tot plegat mentre el sector crític de l’Assemblea feia descarrilar la Llista Cívica, que no ha rebut prou suport dels socis per consolidar-se com a projecte polític.
Durant els 5 primers dies des de la convocatòria electoral, a Aliança Catalana i Alhora se’ls ha promocionat als mitjans catalans i espanyols com a alternatives als projectes processistes, mentre que el Front Nacional de Catalunya ha estat sotmès a un silenci mediàtic sepulcral.
Així doncs, sembla que ara per ara, la batalla, almenys en l’esfera dels mitjans de comunicació públics, es jugarà entre dues formacions, Aliança (que encara no ha anunciat si es presenta) i el jove Alhora. Totes dues formacions, però apel·lant a un votant a priori diferent.
Rebutjada la Llista Cívica, Alhora de Clara Ponsatí i Graupera pot arrossegar part dels que havien dipositat la seva confiança en la Llista Cívica i que ara l’han vist descarrilar. Mentre que Aliança Catalana, si es presenta, podrà aspirar a endur-se el vot d’aquells qui apostin per un trencament amb les dinàmiques i personalitats del procés. I no només això, sinò que considerin que la identitat catalana es troba en imminent perill de desaparició i que aquesta situació només podrà revertir-se gràcies a la introducció de noves variables al centre del debat polític, sobre les que Alhora sembla, de moment, voler-hi passar de puntetes.
En tercer lloc, el Front Nacional de Catalunya, que paradoxalment és l’única de les anteriors formacions citades que ja va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya del 2021 aconseguint 5.003 vots, intentarà representar l’espai de la moderació i l’estructura ideològica sòlida dins del nacionalisme catalàla, tenint en compte l’amenaçada situació de la llengua i la cultura catalana. Queda per veure si el ràpid anunci de presentar-se tan a les eleccions europees i a les catalanes, serà part d’una estratègia per forçar una coalició amb Aliança o altres opcions polítiques, amb les que segons el potencial electorat els uneixen més coses que no pas les que els separen.
Amb tot plegat, totes tres formacions hauran de prémer l’accelerador per tal d’assolir els avals necessaris per a presentar-se, i el que és més important, per atraure votants més enllà de Twitter si volen tenir alguna possibilitat de disputar el poder als partits processistes tradicionals.
Si vols rebre una editorial i les notícies més destacades de la setmana al teu correu electrònic, subscriu-te a Estat.
