L’Ajuntament d’Eivissa ha decidit incloure l’ús del castellà com a llengua obligatòria a la nova retolació viària de la ciutat, dins del plec de condicions per a la licitació de la renovació dels senyals i indicadors de carrers. Aquesta mesura suposa que molts rètols, que tradicionalment han estat exclusivament en català, passaran a tenir una versió bilingüe en català i castellà. Aquesta decisió ha generat un important debat públic i una reacció crítica entre diverses entitats locals compromeses amb la defensa del català, llengua pròpia d’Eivissa.
Aquesta decisió, en un municipi governat amb majoria absoluta pel PP i dirigit pel batlle Rafael Triguero, representa un greu atac a la llengua catalana. El català no és una llengua estrangera a Eivissa, sinó la llengua pròpia i vetllar per la seva presència presencial i dominant a l’espai públic hauria de ser un principi irrenunciable per a qualsevol institució que governi territoris catalans. Amb aquesta decisió, l’Ajuntament no només obre la porta a una major presència del castellà a l’entorn quotidià de la ciutat, sinó que, en la pràctica, accepta una normativa bilingüe que molts consideren contrària al reconeixement legal que té el català en l’àmbit territorial.
Aquesta polèmica ha adquirit entitat jurídica perquè l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) ha presentat un recurs d’alçada contra el plec de la licitació, denunciant que el projecte de retolació bilingüe incompleix la Llei de Normalització Lingüística i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, que estableixen que la retolació pública ha de ser en català i només excepcionalment pot ser acompanyada per elements que facilitin la comprensió a no catalanoparlants si ho recomanen les circumstàncies sociolingüístiques. L’IEE recorda també l’existència d’un Reglament Municipal de Normalització Lingüística aprovat el 1992, que obligava històricament tots els rètols viaris de l’Ajuntament d’Eivissa a ser en català i a corregir aquells que contenien errors lingüístics.
Segons els recursos i les entitats promotores, la inclusió obligatòria del castellà no només contravé la legislació vigent, sinó que redueix l’espai d’ús habitual del català i desvirtua el seu caràcter oficial. Per a molts defensors de la llengua a les Illes Balears, això és especialment greu perquè suposa una involució en la normalització lingüística, i respondre a pressions d’un model cultural i administratiu que tradicionalment ha prioritzat el castellà en detriment de la llengua pròpia. En paraules dels qui han recorregut aquesta decisió, l’Ajuntament d’Eivissa estaria abdicant del seu deure de protegir, promoure i reforçar el català en favor d’una imposició social i política del castellà que no respon a la realitat sociolingüística de l’illa en la vida quotidiana.
Els impulsors del recurs han advertit que, si l’Ajuntament no modifica el plec perquè els rètols siguin totalment en català, el concurs de licitació podria arribar a ser declarat nul de ple dret per vulnerar tant la Llei de Normalització Lingüística com el Reglament Municipal existent, així com altres disposicions de rang superior. Aquesta confrontació posa de manifest el debat més ampli que existeix en moltes institucions del domini lingüístic català: entre aquells que defensen la presència forta i prioritària de la llengua pròpia com a marca identitària i cultural, i aquells que consideren una política bilingüe com a «normal» o «pràctica» en territoris amb presència de parlants de llengües diferents.
En conclusió, des d’un punt de vista nacionalista català, aquesta decisió municipal no és simplement una qüestió tècnica de senyalització viària, sinó un episodi simbòlic d’una lluita cultural més profunda: la defensa d’una llengua pròpia que ha estat històricament minoritzada i que ha de ser protegida en tots els àmbits de la vida pública, inclosa la retolació urbana. Aquest cas a Eivissa s’inscriu dins d’un context més ampli en què entitats i sectors socials reivindiquen que el català tingui presència hegemònica i preferent en l’espai públic, com a part essencial de la sobirania cultural catalana i de la dignitat del nostre poble.
