La batalla de Barcelona de 1359 (que es va lliurar entre el 9 i l’11 de juny de 1359) representa un dels episodis navals més destacats del segle XIV a la Mediterrània occidental. Tingué lloc en el context de la Guerra dels Dos Peres (1356–1375), un llarg i complex conflicte que enfrontà la Corona catalanoaragonesa, liderada per Pere III el Cerimoniós, i la Corona de Castella, sota el regnat de Pere I el Cruel. La batalla, que tingué com a escenari les aigües de davant la ciutat de Barcelona, no només va posar a prova la capacitat defensiva catalana, sinó que també marcà un punt d’inflexió en la guerra marítima entre ambdues corones.
La Guerra dels Dos Peres s’inicià el 1356, com a resultat d’una combinació d’enemistats dinàstiques, conflictes fronterers i lluites pel control del comerç mediterrani. Castella cercava una sortida a la mar Mediterrània i ambicionava les terres del sud del Regne de València. La Corona catalanoaragonesa, al seu torn, veia amb preocupació l’expansionisme castellà i defensava els seus interessos comercials. Un dels pretextos pel començament de la guerra fou l’atac de la flota catalana de nou galeres de mossèn Francesc de Perellós a una sèrie de vaixells genovesos que es trobaven a Sanlúcar de Barrameda, en un context de guerra entre Gènova, aliada de Castella, i els catalans.
El rei Pere de Castella mobilitzà una flota d’unes 20 o 30 embarcacions, sota el comandament de l’almirall Egidio Boccanegra, un experimentat corsari d’origen segurament genovès, que servia Castella. Aquesta flota era una de les més poderoses mai reunides per la monarquia castellana fins aquell moment. A més de les tropes navals, comptava amb soldats d’infanteria embarcats, ballesters, i mariners genovesos experimentats en combat a bord.
L’armada castellana va prendre la vila valenciana de Guardamar el 4 de juny i va intentar assaltar València, que era defensada per Ramon Berenguer I d’Empúries. La flota catalana comptava amb 10 galeres i gran quantitat de barques i llenys armats.
Mentrestant, a terra, els catalans van mobilitzar -a través del Consell de cent barceloní i invocant l’usatge Princeps Namque, de defensa de la terra- la població civil de Barcelona i de les poblacions del voltant per a defensar la ciutat. Es van fer barricades a la platja i es va fer embarrancar una nau en un banc de sorra on s’hi va situar una gran bombarda.
La batalla va durar dos dies, durant els quals la flota catalana va rebutjar els atacs castellans, fins que el dia 11 la flota invasora es va decidir a atacar directament el port. Aleshores la bombarda catalana va disparar tan sols dos trets, que van servir per malmenar molt la nau del rei de Castella, sembrant el pànic en la flota invasora, la qual va fugir fins a Tortosa i d’allí se n’anà cap a les Balears, perseguida per la flota catalana, primer cap a Mallorca i després cap a Eivissa, les costes de la qual saquejà.
La batalla de Barcelona fou considerada una victòria estratègica per als catalans. Tot i no haver-se tractat d’una victòria contundent en termes de destrucció de la flota enemiga, sí que s’evità el bloqueig de la ciutat i es mantingué la llibertat dels moviments navals catalans.
Aquesta victòria reforçà el prestigi de Pere el Cerimoniós, i consolidà la moral de la població catalana. A més, tingué un impacte directe en la percepció internacional de la capacitat defensiva de Barcelona i del poder marítim de la Corona catalanoaragonesa.
