Entre els dies 13 i 14 de gener de 1714 es va dur a terme la batalla d’Arbúcies o batalla del Grau d’en Sala, un combat que es va esdevenir en aquesta vila selvatana, als peus del Montseny en el marc de la Guerra dels Catalans, l’episodi final de la Guerra de Successió que va enfrontar la nostra pàtria, tota sola, contra l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, Espanya i França.
Després que Catalunya hagués estat abandonada per la Gran Bretanya i pels austríacs i que el nostre país estés molt més que mig ocupat per les tropes estrangeres hom va prendre la decisió de continuar la guerra, tot confiant en les tasques diplomàtiques dels ambaixadors catalans desplaçats a Anglaterra perquè aquesta nació reconsiderés la seva decisió d’abandonar Catalunya.
La ocupació de la nostra terra per part de les tropes borbòniques suposava tot d’estralls en les poblacions en les quals els soldats s’allotjaven. Els abusos de les tropes contra els vilatans eren constants i en aquell punt de principis del 1714 els catalans estaven més que tips d’haver de suportar les salvatjades dels soldats estrangers. A més, el govern castellà decidí de cobrar tot d’impostos als catalans, fet que els ànims dels catalans s’escalfessin encara més. Fou aleshores quan es van produir una sèrie d’aixecaments armats de la població civil catalana contra els invasors, al crit de “Via fora, lladres!”.
A Arbúcies també n’estaven ben farts de la ocupació de les tropes espanyoles, en aquest cas majoritàriament flamencs i valons. Centenars de soldats d’aquesta nacionalitat sota les ordres del coronel Cano arribaren a Arbúcies aquell dia 13 de gener i aleshores començaren els problemes. Els soldats colpejaren, primer de tot, un jurat de la vila, i més tard un d’ells va intentar forçar una dona del poble. La dona va fer un cop de roc al cap al soldat que la volia violar, tot ferint-lo. Aleshores la dona fou tractada de rebel pels soldats invasors. A més, un altre veí d’Arbúcies va ser ferit pels soldats. Tot plegat va fer que els arbuciencs es comencessin a moure per a preparar un aixecament contra els estrangers.
Aleshores la gent d’Arbúcies començà a avisar els seus veïns d’Espinelves, Sant Hilari i Viladrau, convocant centenars d’homes per a lluitar contra les tropes espanyoles. Sembla que els arbuciencs Francesc Puig i Isidre Pujaltó foren dos dels principals organitzadors de la revolta.
La gent del país es situà en les alçades dels cingles que hi havia a banda i banda del camí per on havien de passar una part de les tropes espanyoles, en un indret anomenat el Mal Pas, tot barrant l’esmentat camí amb tot d’arbres que varen tombar. Això ja era el dia 14. Quan les tropes espanyoles van passar per allà els membres del sometent d’aquests quatre pobles obrí foc contra l’enemic fent-ne una important mortaldat. La batalla va durar fins a les dues del migdia d’aquell dia 14, morint set catalans com a resultat del combat. Les baixes espanyoles varen ser incomptables. A més, els catalans van fer molts presoners, una part dels quals se sap que van ser portats al castell de Cardona, una fortalesa que encara era en mans catalanes i que s’hi va mantenir fins el 18 de setembre d’aquell 1714, esdevenint el darrer bastió de la resistència contra espanyols i francesos, caient set dies després de Barcelona. Sembla que les tropes espanyoles van patir unes 500 baixes, entre morts i presoners. Tanmateix, la narració d’un coronel francès que participà en el combat en les memòries que va escriure anys després, el coronel Franclieu, explica que els catalans van matar una part dels presoners: “L’endemà els miquelets els dugueren lligats de dos en dos a l’extrem d’una penya i els van estimbar daltabaix, després d’haver-los clavat un munt de ganivetades”. Així va ser com va acabar el combat d’Arbúcies.
Després d’aquest fet d’armes la revolta catalana va durar unes setmanes més però la repressió francoespanyola va ser terrible. Unes setmanes després Arbúcies va patir les represàlies borbòniques, essent saquejada i incendiada com a càstig, igual que moltes altres viles catalanes que van participar en la revolta.
L’heroisme dels civils catalans que es van alçar contra la ocupació aquelles primeres setmanes del 1714 va ser el preludi de la resistència heroica dels defensors de Barcelona que culminà l’Onze de Setembre següent.
