La història contemporània de Catalunya és plena de figures complexes, però poques tan controvertides com Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966). Metge de formació, polític per vocació, nacionalista català per devoció, Dencàs es convertí en un dels protagonistes dels fets del 6 d’octubre de 1934 i fou una figura molt important en l’independentisme català de la dècada de 1930.
Dels orígens burgesos a la radicalització política
Nascut a Vic el 19 de març del 1900 en el si d’una família benestant, Dencàs es traslladà de petit a Sant Andreu del Palomar, a Barcelona. A diferència d’altres dirigents del separatisme català, no provenia del món obrer sinó d’un entorn acomodat vinculat al comerç i a la petita burgesia. Es formà com a metge —una vocació i una professió que mantingué tota la vida— i també adquirí coneixements de dret.
Inicialment vinculat al catalanisme de la Lliga, el seu pensament evolucionà cap a posicions encara més nacionalistes arran de la dictadura de Primo de Rivera. L’anticatalanisme del règim i la seva experiència com a metge entre els sectors més desfavorits el portaren a adoptar una ideologia republicana i obertament independentista.
L’ascens fulgurant durant la República
Amb la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República, Dencàs inicià una carrera política meteòrica. Participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya i esdevingué diputat tant a les Corts com al Parlament català.
El 1933 fou nomenat conseller de Sanitat i Assistència Social. Des d’aquest càrrec impulsà reformes amb una clara inspiració social: millora dels serveis assistencials, creació de menjadors socials i iniciatives per afrontar el problema de l’habitatge. Tot plegat s’emmarcava en un model que s’acostava a les polítiques socialdemòcrates europees del moment.
Posteriorment, com a conseller de Governació, intentà modernitzar els serveis policials i reforçar el control de l’ordre públic, en un context de gran conflictivitat social.
Les JEREC
Un dels aspectes més polèmics de la seva trajectòria fou la seva implicació en les Joventuts d’Esquerra Republicana–Estat Català (JEREC), que organitzà i impulsà. Aquestes joventuts adoptaren una estètica i unes formes paramilitars —uniformes, desfilades, disciplina— que provocaren acusacions de feixisme per part dels seus adversaris.
Tot i això, diversos estudis historiogràfics han negat aquesta interpretació, assenyalant que aquestes pràctiques s’han d’entendre dins el context europeu d’entreguerres, on l’organització militaritzada de la política era relativament habitual, i no necessàriament indicava una adhesió ideològica al feixisme.
El 6 d’octubre de 1934: apogeu i caiguda
El moment clau de la seva trajectòria arribà amb els fets del 6 d’octubre de 1934. Com a conseller de Governació, Dencàs fou un dels principals responsables de preparar l’aixecament que portà el president Lluís Companys a proclamar l’Estat Català dins la República Federal espanyola.
L’intent insurreccional fracassà ràpidament. Davant la repressió de l’exèrcit espanyol, el govern català es rendí. Dencàs, però, optà per l’exili, una decisió que fou durament criticada i interpretada per molts com un acte de covardia o traïció, fet que marcaria per sempre la seva reputació.
Marginació, Estat Català, guerra i exili
Després del retorn de l’autonomia el 1936 i havent tornat de l’exili, Dencàs es trobà políticament aïllat per ERC. Fou objecte d’un fort rebuig dins el mateix Parlament i acabà expulsat de les estructures de poder. Tanmateix, es convertí el líder d’Estat Català, el partit que havia fundat a la dècada de 1920 Francesc Macià i que ara es separava d’ERC. La Guerra de 1936-1939 aturà el creixement i l’expansió territorial del partit independentista per tota Catalunya.
Amb l’esclat de la Guerra de 1936-1939, inicialment participà en la resistència contra el cop militar, però poc després hagué de fugir per salvar la vida, perseguit pels anarquistes. Finalment s’exilià per escapar de la dictadura espanyolista de Franco. Començava així un llarg període d’exili, marcat per dificultats econòmiques i personals. Finalment s’establí a Tànger, on reprengué la seva activitat com a metge fins a la seva mort el 1966.
Conclusió
Josep Dencàs ha estat sovint recordat com un dels personatges més polèmics del catalanisme del segle XX. El seu cas és una exemple de la complexitat del període republicà, marcat per tensions socials, polarització ideològica i una constant inestabilitat política i ens demostra com les posicions netament indepedentistes eren marginades i fins i tot posades fora de la llei dins d’ERC.
La seva trajectòria vital i política l’ha acabat convertint en una figura «maleïda» dins el catalanisme i l’independentisme de la dècada de 1930.
Per saber molt més sobre aquest polític independentista us recomanem la lectura del llibre Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966) (Ed. Base), de Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta i Fèlix Villagrasa, que va sortir a la llum l’any 2024.
