En el marc dels repartiments de Polònia de 1772, 1793 i 1795 entre Rússia, Prússia i Àustria, al terme dels quals desapareixeria la República de les Dues Nacions, els Romànov anaren annexant-se tot el marge dret d’Ucraïna, llevat de la regió de Galítsia, que caigué en mans austríaques.
L’emperadriu Caterina la Gran s’annexà el khanat de Crimea el 1783, el rebatejà com a Nova Rússia, expulsà els crimeotàrtars (que es refugirien sobretot a l’imperi otomà) de la part continental del nou territori, que és el sud de l’Ucraïna actual; i la repoblà amb gent de diverses procedències: russos, és clar, però també moltíssims alemanys, jueus, búlgars, grecs, romanesos, armenis… i sobretot ucraïnesos, que provenien del nord immediat i foren la gran majoria dels repobladors. Entre les ciutats noves fundades en aquestes terres recentment conquerides subratllem que la principal, Odessa, comptà el català Josep de Ribas i Boyons entre els seus fundadors.
La península de Crimea, mentrestant, mantenia una nítida majoria demogràfica crimeotàrtara, encara que cada cop més reduïda per una sèrie d’èxodes i deportacions combinada amb repoblament per colons majoritàriament (ara sí) russos; mentre que la conquesta del Caucàs començà en la segona meitat del segle XVIII i no es donaria per acabada fins al 1864. Al piemont caucàsic occidental, arran de la guerra contra els otomans, Caterina la Gran atribuí terres a descendents de cosacs zaporoges que hi conformarien aviat la població majoritària: és la regió del Kuban.
Mentrestant, durant el segle XIX arribarien uns quants canvis polítics, socials i econòmics que no beneficiarien gaire als ucraïnesos. Arran de les revolucions de 1848, l’imperi austríac es veié obligat a engegar un procés de democratització relativa cap a una monarquia constitucional parlamentària, cosa que no es produiria a l’imperi rus: el servatge hi fou abolit, les llibertats d’expressió i d’associació sorgiren, i el 1867, l’imperi es reestructurà com a confederació entre l’imperi d’Àustria i el regne d’Hongria, i el poder imperial reconegué els ucraïnesos com a nacionalitat. Tot i així, les elits poloneses estaven sobradament sobrerepresentades en detriment dels ucraïnesos en el sistema parlamentari, i el poder designava oficialment els ucraïnesos com a rutens, per a distingir-los dels ucraïnesos oprimits per l’imperi rus que el poder tsarista, en canvi, s’obstinava fanàticament a anomenar petitrussos. El 1861, el tsar Alexandre II suprimí el servatge, però els antics serfs esdevinguts propietaris hagueren d’indemnitzar els antics amos, amb què s’endeutarien greument, i no foren gens exempts d’impostos, ans al contrari.
Administrativament, Ucraïna estava encara més trossejada que la nostra nació, Catalunya. Dins de l’imperi rus, els ucraïnesos eren la majoria demogràfica absoluta a les governacions de Poltava, Khàrkiv, Txerníhiv, Kíiv, Volínia, Podòlia, Kherson i Iekaterinoslav; eren majoria relativa a la governació de Tàurida i a l’òblast del Kuban (hi haurien estat majoria absoluta sense Crimea i el sud del Kuban); i eren una minoria important a les governacions de Hrodna, Kursk, Vorónej i a l’òblast de l’Exèrcit del Don (totes regions ubicades majoritàriament o completament fora de les fronteres ucraïneses actuals, però que tenien una àmplia majoria ucraïnesa als districtes fronterers de les governacions de majoria ucraïnesa). Dins d’Àustria-Hongria, els ucraïnesos es trobaven dividits entre Transcarpàcia, integrada al regne d’Hongria, i Galítsia i Bucovina, integrades a l’imperi d’Àustria. Galítsia i Bucovina, a més, eren regions transnacionals: la Galítsia occidental i la Bucovina meridional eren tan polonesa i romanesa, respectivament, com la Galítsia oriental i la Bucovina septentrional eren ucraïneses.
A finals de segle, la Ucraïna oriental i meridional esdevingué el cor industrial no tan sols d’Ucraïna, sinó de tot l’imperi rus. El 1900, el 68% del carbó de l’imperi s’extreia a la conca del riu Donets (al Donbàs), i l’enorme jaciment de ferro de Kriví Rih propiciaria la creació, sovint amb capitals estrangers, de complexos industrials a tota la Ucraïna sud-oriental, que totalitzarien més de la meitat de la producció siderúrgica de tot l’imperi. Aquesta industrialització donaria pas a una immigració massiva (sobretot russa) de tot l’imperi a les ciutats industrials. Amb tot, cal tenir present que la gran majoria de la població d’aquest segle XIX era rural, i que els ucraïnesos romanien àmpliament majoritaris al camp. En canvi, la població urbana tendia a ser poc ucraïnesa: a les ciutats meridionals predominaven els russos i en menor mesura els jueus; en canvi, els jueus conformaven la majoria absoluta de la població urbana de les regions occidentals de Volínia i Podòlia; i a la Galítsia sota domini austríac predominaven polonesos i jueus. Les majories ucraïneses urbanes gairebé no es donaven enlloc sinó al centre, nord i nord-est del país, incloent-hi les regions de Kíiv i Khàrkiv (no pas a les mateixes capitals d’aquestes regions, però), i el percentatge de població ucraïnesa encara hi era significativament més baix que a les àrees rurals que envoltaven les ciutats.
Aquesta situació resulta molt diferent de la que es donava a la Catalunya coetània, en què, tot i una certa, molt poca, immigració espanyola cap a les ciutats, la població romania molt majoritàriament catalana i catalanòfona arreu, mentre que els nouvinguts, que arribaven a un ritme i amb un volum encara molt sostenibles, no trigaven gaire a catalanitzar-se. Això també és una diferència més genèrica que es donava entre una Europa occidental que tenia fronteres etnonacionals prou estables i uns dominis lingüístico-nacionals molt homogenis, d’una banda, i una Europa centrooriental en què diverses conquestes, expulsions i reassentaments de població havien anat dibuixant un mapa etnonacional molt complex amb tot d’embolics etnoterritorials i de minories nacionals diverses escampades pel territori de cada nació, amb unes ciutats sovint poblades per les ètnies ocupants però estrangeres, d’altra banda.
Enmig d’aquest panorama sorgí el nacionalisme ucraïnès, que, com tots els moviments nacionals moderns, es veié influït pel romanticisme i les revolucions de 1848. Paral·lelament a la nostra Renaixença, la literatura en llengua ucraïnesa, menyspreada pel poder rus, es desenvolupà: el poeta i pintor Taràs Xevtxenko n’és considerat el màxim representant i fou perseguit i exiliat per les autoritats tsaristes, com també l’autor de l’himne nacional, Pavlò Txubinski. Com el moviment nacional català, l’ucraïnès començà com a regionalisme molt tímid, que no qüestionava gens la pertinença a l’imperi rus i assumia tot sovint la designació de petitrús (per exemple l’autor ucraïnès Mikola Hóhol, més conegut pel nom russificat de Nikolai Gógol i que només escrivia en rus), com cert catalanisme incipient que es conformava amb un hipotètic major protagonisme català dins d’un Estat espanyol que superaria la supremacia castellana inherent que porta a l’ADN. Tant a Ucraïna com a Catalunya, aquesta esperança resultaria quimèrica, i les concepcions independentistes anaren desenvolupant-se.
El marquès francès Astolphe de Custine encunyà l’expressió “presó de pobles”, tot referint-se a l’imperi rus, dins el seu relat de viatge La Russie en 1839. En efecte, la russificació era omnipresent. Tot l’aparell de l’Estat, monarquia, Església Ortodoxa, exèrcit, escola, administració pública, judicis, mitjans de comunicació, tots eren uns instruments de russificació lingüística forçosa i indefugible, russificació que venia reforçada per l’estatut humil de l’abassegadora majoria d’ucraïnesos, pagesos pobres, quan els funcionaris, professionals liberals i aristòcrates, tots, tenien en comú la llengua russa, omnipresent en tots els àmbits de la vida urbana. El 1863, una circular del ministre de l’Interior proclamà que “la llengua ucraïnesa mai no ha existit, no existeix i no existirà mai” i prohibí la publicació de llibres en ucraïnès, tan religiosos com seculars, adreçats als infants per a alfabetitzar-los. L’ucàs d’Ems, el 1876, reblà encara el clau: vetà la publicació de qualsevol llibre o cançó “en dialecte petitrús”, i també en prohibí la importació (la producció de llengua ucraïnesa era molt més desenvolupada a Galítsia, on no patia la censura omnipresent). Resultava igualment prohibit estrenar espectacles teatrals, cantar públicament, o celebrar conferències en ucraïnès; així com l’ensenyament de qualsevol assignatura en ucraïnès. També quedaven prohibides la premsa en ucraïnès i les organitzacions culturals ucraïneses, i els docents sospitosos d’ucraïnòfils eren apartats de l’ensenyament. Molts escriptors i militants es veurien forçosament exiliats arreu de l’imperi, molt lluny d’Ucraïna. Malgrat la concessió d’engrunetes el 1881 i el breu aixecament d’algunes restriccions després de la Revolució de 1905 (restriccions que es tornarien a implementarien ja el 1910), l’ucàs d’Ems no fou derogat fins a les revolucions de 1917.
El nacionalisme ucraïnès era objectivament perillós per a l’imperialisme rus: si mai atenyés els seus objectius, l’imperi quedaria gairebé sense sortida a la Mar Negra i perdria la major part del teixit industrial i bona part de la producció agrícola. Pel mateix motiu, Madrid no pot acceptar que ens vulguem independitzar ni tampoc que recobrem la nostra unitat nacional. Pel que fa a les prohibicions que la llengua ucraïnesa patí al llarg de la història, són les mateixes que ens han imposat i ens continuen imposant qualsevol règim espanyol o francès.
