Entre l’enclusa polonesa i el martell rus: els cosacs, herois fundacionals
Ja sabem d’on prové el nom de Rússia, però el d’Ucraïna, llavors? Doncs prové d’una arrel eslava que significa aproximadament “en la frontera”. Designava inicialment la Ucraïna central, regió d’estepes disputades entre la República de les Dues Nacions o Confederació polono-lituana, Rússia, i el khanat de Crimea (vassall de l’imperi otomà). Els ucraïnesos i bielarussencs, encara eren anomenats “rutens”, conjuntament, i habitaven la meitat oriental de la República de les Dues Nacions. El topònim Ucraïna s’acabaria estenent en acabat a totes les regions poblades per rutens meridionals, és a dir, per ucraïnesos.
Entre aquests rutens, destacaven unes comunitats de genets seminòmades que senyorejaven a l’estepa, on defensaven les fronteres, i que molt aviat esdevindrien un símbol indestriable de la identitat nacional ucraïnesa: els cosacs.
Els cosacs tenien un autogovern intern molt democràtic, amb uns caps militars elegits –amb un hetman al capdamunt– directament i regularment. Subsistien gràcies a la ramaderia, la pesca, la caça, els saqueigs, i fent de mercenaris, tot venent els seus serveis tant als reis polonesos com als tsars russos. Els cosacs més cèlebres foren sens dubte els zaporoges (literalment “d’avall de les cascades del Dniéper”).
Però al segle XVII, la política de la República de les Dues Nacions es féu cada cop més contrària als interessos cosacs i, de fet, més generalment rutens. La República pretenia reduir els cosacs no registrats a l’estatut de serfs, atribuir més terres a la noblesa polonesa, i convertir els rutens ortodoxos (cosacs inclosos) al catolicisme. Destaquem la Unió de Brest, signada pel metropolità de Kíiv i el rei polonès el 1596, que integrà algunes diòcesis ortodoxes i la seva jerarquia al si de l’Església Catòlica, a canvi de concessions com el manteniment de la litúrgia ortodoxa i l’ordenació d’homes casats. Aquesta nova església, anomenada “uniata” o “grecocatòlica”, fou tan impopular entre els catòlics romans com entre els ortodoxos; i només arrelà de manera duradora a la regió de Galítsia, on els polonesos eren més nombrosos i exercien una influència molt més forta.
Això desfermà una sèria de revoltes cosaques contra el poder reial polonès, que culminaren el 1648 amb la revolta de l’hetman zaporoga Bohdan Khmelnitski, que establí un hetmanat independent. Val a dir que la revolta de Khmelnitski també propicià molts pogroms, atès que els jueus sovint gestionaven els immensos latifundis de la noblesa polonesa i de l’Església Catòlica, i eren molt afins al poder reial. En efecte, Casimir III el Gran havia acollit moltíssims jueus perseguits arreu d’Europa ja al segle XIV, i d’ençà llavors fins a l’Holocaust, les terres de la República de les Dues Nacions (Polònia, Lituània, Bielarús i Ucraïna) concentrarien el gruix de la població jueva mundial.
El 1654, Khmelnitski obtingué el suport interessat del tsar Aleix, pel tractat de Pereiàslav. Per aquest tractat, l’hetmanat cosac quedava oficialment establert, i la guerra entre Rússia i la República de les Dues Nacions esdevingué llavors inevitable (i duraria fins al tractat d’Andrússovo de 1667, que dividia l’hetmanat entre el marge esquerre del Dniéper, vassall de Rússia, i el marge dret, vassall de Polònia). Però les clàusules exactes d’aquest tractat i la veritable natura de les relacions que pretenia establir són desconegudes, perquè se n’ha perdut les versions originals. Segons la interpretació ucraïnesa, l’hetmanat havia de ser un Estat cosac associat a Rússia contra l’enemic polonès comú; segons la interpretació russa, l’hetmanat passava a ser part integrant del tsarat.
Mentre que els Romànov reduïen cada cop l’autonomia de l’hetmanat del marge esquerre, la República de les Dues Nacions suprimí directament l’hetmanat del marge dret el 1699, dos anys després d’imposar l’oficialitat única del polonès. Mentrestant, el tsar anava conquerint l’anomenada Ucraïna Slobodà (regió de Khàrkiv) sobre els crimeotàrtars, en què s’instal·laren cosacs i pagesos ucraïnesos en viles franques d’impostos.
Durant la Gran Guerra del Nord, l’hetman Ivan Mazepa, que havia treballat per a obtenir la confiança del tsar Pere el Gran, donà suport al rei de Suècia i intentà (sense èxit) obtenir l’ajuda del soldà otomà per tal d’obtenir la independència d’Ucraïna. La derrota sueca i cosaca a Poltava el 1709 obligà Mazepa a refugiar-se a Romania, on es morí al cap de dos mesos. Durant molt de temps, en la cultura política russa, Mazepa, heroi nacional per als ucraïnesos, era la imatge del traïdor per excel·lència, i es titllava de “mazepista” qualsevol mena de reivindicació nacional ucraïnesa. L’emperadriu Caterina la Gran acabaria suprimint allò que quedava de l’hetmanat el 1764, cosa que venia a ser una annexió completa a Rússia, i els escassos rastres del sistema administrativo-legal propi foren derogats poc a poc fins al 1781.
Enarborats com a símbol de llibertat pels ucraïnesos, en alguns aspectes, els cosacs tenien certa semblança amb els nostrats almogàvers, pel seu paper de mercenaris i els saqueigs contra els crimeotàrtars i les viles otomanes de la Mar Negra; mentre que l’estratègia d’aprofitar-se la rivalitat entre Polònia i Rússia per a sobreviure i intentar aconseguir una plena sobirania recorda prou bé la situació coetània de Catalunya entre els interessos espanyols i els francesos. Així com l’errada estratègica de Khmelnitski portà Ucraïna a la mutilació territorial i a la submissió envers Moscou; l’aliança dels catalans revoltats amb França durant la Guerra dels Segadors se n’anà a orris i tingué la pèrdua del Nord a mans dels Borbons francesos com a conseqüència. A més, el procés de pèrdua gradual de sobirania és prou equiparable amb el que ens afectà sota els Habsburg i fins als decrets de Nova Planta, i Caterina Romànova fou per als ucraïnesos allò que Felip de Borbó fou per a nosaltres.
