En la Primera Guerra Mundial, la Revolució de Febrer de 1917, fruit de l’aliança entre liberals i socialistes, obligà el tsar Nicolau II a abdicar. El 17 de març, els nacionalistes ucraïnesos se n’aprofitaren per a crear la Rada Central, parlament nacional democràtic, amb l’historiador Mikhailo Hruixevski com a president. La Rada Central proclamà la República Popular d’Ucraïna el 20 de novembre, arran de la revolució bolxevica. Pel tractat de Brest-Litovsk de 1918, la Rússia bolxevica abandonà els marges occidentals de l’ex-imperi a les tropes de l’Alemanya imperial, que hi tolerà una certa autonomia de la Ucraïna ocupada. El novembre de 1918, amb l’enfonsament d’Àustria-Hongria, els nacionalistes ucraïnesos de Galítsia hi proclamaren la República Popular d’Ucraïna Occidental, cosa que desfermà una guerra amb els nacionalistes polonesos, que acabaven de recuperar la independència i no estaven gens disposats a renuciar a aquesta regió. Aquesta república s’acabaria unint amb la seva veïna oriental el 22 de gener de 1919.
Fins al 1921, Ucraïna esdevindria una terra assolada per la guerra. Hi combatien els nacionalistes liberals i socialdemòcrates de la República Popular d’Ucraïna, els bolxevics russos i ucraïnesos, els anarquistes de Nèstor Makhnò, els blancs russos partidaris de la restauració monàrquica i liderats pel general Anton Denikin, i l’exèrcit polonès. Tots els bàndols hi cometrien pogroms contra la població jueva; i la victòria bolxevica obligaria els successors de Hruixevski, Volodímir Vinnitxenko i Simon Petliura, a exiliar-se a França. Mentrestant, Txecoslovàquia s’annexà Transcarpàcia, Romania s’annexà Bucovina i el Budjak, mentre que Polònia s’endugué Galítsia i la major part de Volínia. La resta conformà la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, Estat cofundador de l’URSS el 1922.
Subratllem que, contra les mentides absurdes de la propaganda putinista, les fronteres de la RSS ucraïnesa no foren mai cap caprici burocràtic forassenyat, regal arbitrari de terres “legítimament russes” per part de Lenin, sinó que es basà en la realitat etnolingüística: al cens imperial de 1897, al conjunt de les presumptament russíssimes governacions de Kherson, Tàurida (sense la península de Crimea) i Iekaterinoslav, el 60,3% de la població constava l’ucraïnès com a llengua inicial, contra un 20,2% que constava el rus (el 19,5% que sobra es repartia entre diverses llengües). Si només tenim en compte la població rural, la població de llengua ucraïnesa hi puja al 69,8% i la de llengua russa hi davalla al 14,6%. Adduir que el sud d’Ucraïna és una terra russa arbitràriament regalada als ucraïnesos és una prova manifesta d’ignorància supina i de niciesa cofoia.
La primera dècada del període soviètic fou de relativa llibertat nacional per als ucraïnesos: l’URSS s’havia constituït d’antuvi com a federació multinacional, no pas cap Estat-nació rus, i la mateixa República Socialista Federativa Soviètica de Rússia no fou mai més que un membre de la Unió entre d’altres. La política de korenizàtsiia, impulsada per Lenin, propugnava un ampli autogovern de totes les nacions de l’URSS i la normalització lingüística conseqüent; la mateixa RSFSR era farcida de regions autònomes. Pel que feia a l’escolarització i a la publicació de llibres, revistes i diaris en la llengua pròpia, els resultats eren molt positius a Ucraïna (la proporció de periòdics publicats llengua ucraïnesa a la RSS d’Ucraïna passà del 20% el 1926 al 92% el 1932). amb una ucraïnesització demogràfica i lingüística notòria a les ciutats, però la dècada dels 30 fou un tombant ominós. Stalin, que tenia la dictadura personal ben consolidada, començà a qüestionar aquesta política i tornar poc a poc a la russificació forçada (per cert que aquest tombant es correspon amb moltes polítiques regressives que Stalin anava imposant coetàniament). Qui era sospitós de nacionalisme ucraïnès, per molt comunista que sigui, era un enemic, procés que culminà amb la Gran Purga de 1936-1938, que pretenia eliminar qualsevol mena d’oposició a l’estalinisme fora i dintre del Partit Comunista. Així foren perseguits i executats Hruixevski i el geògraf Stepan Rudnitski, entre d’altres.
L’horrorós Holodomor fou una conseqüència directa de la col·lectivizació forçada del camp, de males collites, i d’una gestió burocràtica criminal per la seva incompetència obtusa. Entre el 1931 i el 1933, entre 6 i 8 milions de persones moririen per culpa d’aquesta fam. Les víctimes ucraïneses n’eren la majoria, mentre que els kazakhs foren la nacionalitat més delmada en proporció. Molts pagesos foren reduïts al canibalisme i tot; i això quan les autoritats estalinistes continuaven exportant cereals que el poble necessitava per a viure. No fou fins al 1991 que la mateixa existència d’aquesta tragèdia deixà de ser censurada. Pel seu caràcter monstruós i massiu, les autoritats ucraïneses reconeixen l’Holodomor com a genocidi.
Val a dir que en el cens de 1926, els russos eren el 52,9% de la població soviètica, i els ucraïnesos n’eren el 21,2%. La RSFSR (que llavors encara incloïa el Kazakhstan i el Kirguizstan) incloïa el 59,3% de la població soviètica, i la RSS d’Ucraïna el 16,5%. Dins la RSFSR, hi havia un 73,4% de russos i un 7,8% d’ucraïnesos; mentre que la RSS d’Ucraïna comptava amb un 80% d’ucraïnesos i un 9,2% de russos. I, finalment, subratllem que el 74,4% d’ucraïnesos vivien dins la RSS d’Ucraïna… i el 25,2% dins la RSFSR. Sí, així era: un de cada quatre ucraïnesos soviètics residia dins les fronteres administratives russes, molt majoritàriament al Kuban i dins les àrees directament frontereres de la RSS pròpia, i hi eren àmpliament majoritaris. Mentrestant, el 95,2% de russos residia dins la RSFSR, i el 3,4% dins la RSS d’Ucraïna. En nombres absoluts i tot, per cada rus de la RSS d’Ucraïna (2.677.166), hi havia tres ucraïnesos de la RSFSR (7.873.331). D’això, és clar, no se’n parla mai, encara menys per part dels lloros de la propaganda putinista.
El cens de 1939, encara que adulterat per a amagar l’astoradora mortalitat deguda a la fam, les xifres assenyalen que la proporció d’ucraïnesos dins la població de la RSFSR (així com al Kazakhstan i el Kirguizstan, ara segregats de la RSFSR) havia davallat del 7,8% al 3,6%; i aquests també davallaren del 25,2% al 14,8% del conjunt de la població ucraïnesa soviètica. Mentrestant, la proporció de russos dins la RSS d’Ucraïna pujà del 9,2% al 13,5%, i la d’ucraïnesos davallà del 80% al 76,5%. Aquests canvis s’expliquen per l’Holodomor, l’allau migratòria russa induïda per la industrialització… i, sobretot entre els ucraïnesos de la RSFSR, la por de les persecucions contra qualsevol manifestació d’identitat ucraïnesa que es pogués equiparar amb una forma de reivindicació independentista.
El 1939, pel pacte Mólotov-Ribbentrop, arran de la invasió nazi de Polònia, Stalin se n’annexà la part oriental que tenia, però, una majoria demogràfica ucraïnesa i bielarussenca. En canviar de botxins, els ucraïnesos de Galítsia i Volínia no veieren cap millora, ans al contrari. Això donà ales al feixisme ucraïnès, liderat per Stepan Bandera i que es posà d’antuvi a col·laborar amb el Tercer Reich quan aquest engegà la invasió de l’URSS el juny de 1941, ajudat per l’extrema rancúnia de la població ucraïnesa de Galítsia contra el poder soviètic, i hi perpetrà massacres massives de jueus i polonesos. Amb tot, els nazis no estaven gens disposats a acceptar la independència d’Ucraïna, i quan Bandera la proclamà a Lviv, fou immediatament detingut. Durant els tres anys següents, la població civil ucraïnesa patí una opressió duríssima, entre la fam, les massacres quasi diàries i la repressió terrible, mentre que l’Holocaust hi delmà la població jueva del país, fins llavors una de les més nombroses del món.
El 1944, la Wehrmacht quedà vençuda a Ucraïna. L’any següent, arran de la derrota alemanya total, les parts d’Ucraïna antigament incloses dins les fronteres estatals poloneses, romaneses i txecoslovaques passaren a ser part de la Ucraïna soviètica. Com a compensació dels territoris orientals cedits a l’URSS, Polònia estengué la frontera occidental fins al riu Oder, expulsà la població alemanya secularment majoritària de Silèsia, Pomerània i la Prússia Oriental, i la substituí pel gruix de les minories nacionals poloneses d’Ucraïna, Bielarús i Lituània. En crear-se Nacions Unides, Stalin, oportunista, demanà i obtingué l’admissió d’Ucraïna i Bielarús, per bé que no eren gens independents, com a estats membres de ple dret, per tal de tenir-hi més pes.
Avui dia, és molt freqüent acusar els ucraïnesos de nazis per la col·laboració d’uns quants amb l’invasor alemany. Tanmateix, aquesta acusació fal·laç ignora voluntàriament que un de cada cinc soldats de l’Exèrcit Roig era ucraïnès; que els 160.000 partisans sovètics eren molt majoritàriament ucraïnesos i bielarussencs; que Ucraïna és el quart Estat amb més Justos entre les Nacions (després de Polònia, els Països Baixos i l’Estat francès), prestigiosa distinció atorgada pel Museu de l’Holocaust de Jerusalem a qui va salvar jueus de la barbàrie nazi; i que el col·laboracionisme rus no fou cap fenomen marginal, ans al contrari. No foren “els russos” qui derrotaren els nazis; ni tampoc moriren 20 milions de “russos”: foren els ciutadans soviètics, tan sols la meitat dels quals eren russos. Aquest esborrament sistemàtic de les nacions no-russes de l’URSS quan foren heroiques o víctimes, així com la paral·lel absolució i blanquiment de tots els crims comesos coètaniament per gent de nacionalitat russa de bracet amb nazis, és una de les més mefítiques i intolerables mostres de calúmnia imperialista russa.
Recordem que l’enemic espanyolista ens sol titllar de nazis pel mer fet de defenser la nostra nació contra els seus inics atacs, i això que el moviment nacional català no ha comportat mai cap sector feixista o filofeixista (tret d’una minoria que no s’ha organitzat mai en cap grup o partit, per irrellevantíssima): i qui ens n’acusa sol fer servir imatges descontextualitzades, on la semblança amb el feixisme o nazisme és superficial, a més de deixar clar que, quan acusen el gran Cardona de feixista, demostren que no han llegit mai res del que l’Irlandès opinava sobre el feixisme. D’origen bretó, he vist com el col·laboracionisme d’una franja del moviment nacional bretó i l’ocultació del paper bretó (nacionalista i tot) dins la victòria contra el nazisme ha servit per a reblindar l’ultranacionalisme francofrancès més fastigós i l’autoodi provincià, i encara serveix per a calumniar qualsevol mena de reivindicació cultural i política bretona, i m’ha fet impermeable a aquesta mena de calúmnia. Els crims passats d’alguns no justifiquen l’anniquilació de cap nació, i l’exageració de l’amplitud d’aquests crims per part d’un ultranacionalisme imperialista i etnocida que no té cap mena de legitimitat per a amagar-se darrere pretensions hipòcrites de superioritat moral no ens ha d’empènyer a donar-li cap suport.
