Amb la defunció d’Stalin el 1953, el règim, per bé que continuava essent repressiu, s’endolcí significativament. L’any següent, amb motiu del tercer centenni del tractat de Pereiàslav, Nikita Khrusxov decidí cedir Crimea a la RSS d’Ucraïna. Ara, cal aclarir dos punts. Primer, Khrusxov no era gens ucraïnès: va néixer a Rússia, era fill de pares russos, i no va parlar mai ucraïnès. En canvi, és cert que la major part de la seva carrera política la féu a Ucraïna; però això no el feia ucraïnès, o bé, segons aquesta lògica, hauríem d’assumir que l’Arrimadas és catalana. En acabat, se sol “oblidar” que, dins del marc de la RSFSR, Crimea era una regió autònoma, i ho fou precisament pels crimeotàrtars… que Stalin deportà íntegrament en 1944 cap a l’Àsia Central, tot acusant l’ètnia en conjunt de col·laboracionista. O sigui, quan Khrusxov transferí Crimea de Rússia a Ucraïna, la majoria demogràfica russa absoluta, presumptament multisecular segons els publicistes putinistes, només hi tenia deu anys d’antigor.
A nivell sociolingüístic, la russificació engegada per Stalin ja era sòlidament establerta, i Khrusxov i Brejnev la reblindaren encara. El 1959 s’introdueix el principi de la “lliure elecció de la llengua d’ensenyament”, en què es pot “optar” pel rus, cantarella de la libertad lingüística en benefici exclusiu de la llengua dominant sobrevinguda que segur que a qualsevol patriota català seriós li sona; mentrestant, cada cop més sovint la llengua pròpia deixava de ser vehicular i esdevenia una mera assignatura, i una de segona, a més. Mentrestant, el programa del PCUS de 1961 proclamava que “el rus ha esdevingut la segona llengua materna” de tots els altres pobles de l’URSS, la que nos dimos entre todos, per a dir-ho en termes espanyolistes barroers.
Dins la RSS ucraïnesa, el percentatge de llibres i opuscles publicats en ucraïnès havia davallat del 79% el 1930 al 27% el 1978; mentre que, a partir del 1975, arreu de l’URSS, qualsevol tesi doctoral s’havia de redactar exclusivament en rus.
En la segona meitat dels anys vuitanta, esdevenia cada cop més clar que l’URSS tenia els dies comptats. Els crimeotàrtars pogueren tornar a Crimea d’ençà el 1988, mentre que la RSS d’Ucraïna proclamà l’oficialitat exclusiva de l’ucraïnès el 1989, i el 24 d’agost de 1991, proclamà la independència, el qual confirmaria el referèndum del primer de desembre en què fins i tot les regions més russificades hi votarien a favor (amb un total de 90,5% a favor). Val a dir que, exactament tres setmanes abans de la proclamació de la independència, el president dels Estats Units, George H. W. Bush, de viatge diplomàtic a Moscou i Kíiv, s’havia permès alliçonar el Soviet Suprem d’Ucraïna contra aquesta opció, tot titllant-la de “nacionalisme suïcida basat en l’odi ètnic”.
Ucraïna fou la sisena república en independitzar-se de l’URSS, després de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia i Geòrgia. El Kazakhstan s’independitzà el 16 de desembre de 1991; Rússia ja havia decidit abandonar la Unió el 12 de desembre, però la decisió no fou efectiva fins al dia 25: l’endemà, l’URSS oficialment deixà d’existir. Tot i la independència ucraïnesa, Rússia mantingué una base naval a Sebastòpol. El 1994, pel Memoràndum de Budapest, Ucraïna, Bielarús i el Kazakhstan tots tres cedien la totalitat d’armes nuclears seves a Moscou, mentre que aquesta, conjuntament amb Washington i Londres, es comprometia a respectar i garantir la independència i integritat territorial de tots tres països. Aquest és un tractat ben real que sembla que el mateix Putin i els seus publicistes n’han oblidat la mera existència i tot.
Després de Leonid Kravtxuk (1991-1994) és elegit Leonid Kutxma (1994-2005), el mandat del qual fou marcat per una política vacil·lant i voluble: elegit amb un programa favorable als interessos russos, s’aproxima en acabat a la Unió Europea i l’OTAN, abans de girar-se cap a la Rússia de Putin mentre que ell era cada cop més impopular (afers de corrupció i implicació més que probable en el segrest i assassinat del periodista d’oposició Heorhi Gongadze). En l’elecció presidencial de 2004, Kutxma donà suport al candidat prorús Víktor Ianukòvitx contra el proeuropeu Víktor Iúsxenko. La campanya fou molt tensa, i Iúsxenko sobrevisqué un intent d’assassinat per emmetzinament, que el deixaria desfigurat. Oficialment, Ianukòvitx guanyà les eleccions, però s’assenyalaren fraus electorals massius a l’est d’Ucraïna, cosa que desfermaria l’anomenada Revolució Taronja. Al cap de nou mesos, el Tribunal Suprem invalidà l’elecció i ordenà que es torni a fer: ara, Iúsxenko guanyà.
Iúsxenko trià Iúlia Timoixenko com a primera ministra. Les relacions entre el president i la primera ministra, però, s’anaren degradant aviat, i s’acusarien mútuament de corrupció. Mentrestant, Gazprom amenaçà amb augmentar els preus del gas, maniobra russa per a pressionar Ucraïna perquè seguís una direcció favorable als interessos russos, cosa que esdevindria efectiva amb un acord el gener de 2006. Una moció de censura obligà el govern a convocar eleccions legislatives. El resultat portà a una coalició entre Iúsxenko i Ianukòvitx, mentre que Timoixenko passava en l’oposició.
El 2013, Ianukòvitx cancel·là un projecte d’acord d’associació amb la UE, que comptava amb el suport de la majoria d’ucraïnesos, després que Rússia hagi engegat una guerra comercial contra Ucraïna per tal d’impedir-ho. Això desfermà una sèrie de manifestacions d’oposició contínues associades amb la Plaça de la Independència (Maidan Nezalèjnosti, d’aquí el nom de Maidan) de Kíiv, a favor de l’acord europeu inicialment previst, però també contra l’autoritarisme de Ianukòvitx, la corrupció, i la supeditació econòmica i política d’Ucraïna a Rússia. El 8 de desembre, un milió de manifestants es reuniren al Maidan, mentre que la contramanifestació pro-Ianukòvitx del mateix dia tan sols aplegava unes 1.500 persones. Ianukòvitx prohibí les manifestacions, que continuaren malgrat tot. La violència augmentà, amb uns activistes assassinats des del 22 de gener de 2014. El 20 de febrer el govern autoritzà oficialment l’ús de la força letal per part de les forces policials. Ja era una revolució. L’endemà, la intensificació del conflicte, amb l’oposició de part de les forces armades i policials i tot, forçà Ianukòvitx a convocar unes eleccions anticipades i restaurar la Constitució de 2004. Tot i així, el president fugí d’Ucraïna, amb què la Rada votà a favor de la destitució de Ianukòvitx amb una àmplia majoria (328 vots de 450) el dia 22. Per cert que la propaganda russa s’ha esforçat a exagerar fins l’absurd el paper dels grupuscles feixistes i neonazis, i que titllar el Maidan de “cop d’Estat” quan el protagonitzaren masses populars és exactament la mateixa maniobra hipòcrita amb què l’espanyolisme qualifica així l’Octubre català de 2017.
El març, les tropes russes s’apoderaren de Crimea, mentre que a l’abril començava la guerra del Donbàs, encapçalada per militars russos i colons ja presents. L’empresari xocolater Petrò Poroixenko accedí a la presidència el maig. Pel que fa, al Donbàs, ja estem acostumats a sentir que els malvats ucraïnesos cometien un “genocidi” contra la població local per “russòfona” i “russa” (quan no són russòfons tots els habitants del Donbàs, ni tampoc són russos tots els russòfons, i el rus és tan perseguit a Ucraïna com el castellà a Catalunya, és a dir, no gens) i que hi massacraren unes 15.000 persones. En realitat, això correspon al nombre total de morts al Donbàs entre el 2014 i el 2022 (la gran majoria dels quals van morir entre els primers dos anys del conflicte), entre els quals dos de cada tres foren militars d’ambdós bàndols, i els civils van morir en ambdues bandes de la línia de front. La propaganda russista que la gran majoria (o quasi-totalitat) d’aquests 15.000 morts eren uns civils russos russòfons i putinistes (tot això alhora), és tan absurda en si que no es mereix que se li doni el més mínim crèdit, sobretot quan se sap que els refugiats es traslladaren cap a altres parts d’Ucraïna i a l’Europa occidental, i ben pocs cap a Rússia.
El 2019, l’actor i còmic Volodímir Zelenski (de família jueva i russòfona, per cert), considerat més moderat que Poroixenko, fou elegit. Tot i així, el febrer de 2022, Putin decidí reconèixer la “independència” de les repúbliques populars de Donetsk i Luhansk (que en acabat annexaria a través un referèndum), abans d’engegar la invasió russa a gran escala, que continua vigent. La resta és el present.
Val a dir que les justificacions putinistes totes són de pura mala fe. El pretext oficial de “desnazificació”, ja n’hem parlat en un article precedent, però ens hem d’aturar-hi una mica: no s’aguanta per enlloc. A banda de l’obvietat que el mateix president és jueu, si bé hi ha grups neonazis o feixistes a Ucraïna (com a qualsevol país del món), la propaganda russista sobredimensiona el seu pes polític i social real fins l’absurd. El cèlebre Batalló Azov, de sinistra reputació certament merescuda, és un sector ultraminoritari de les forces armades ucraïneses, per bé que és oficialment part integrant de la Guàrdia Nacional; mentre que la mateixa Rússia està farcida de diversos grupuscles neonazis violents que el règim tolera i que també combaten a Ucraïna.
Una altra justificació hipòcrita: Rússia seria “envoltada” per l’OTAN i tan sols es volia “defensar”. Abans que res, l’OTAN no s’havia estès gens cap a l’est d’ençà el 2004 (d’ençà aquesta data i fins a la invasió de 2022, només hi ingressaren tres estats, tots balcànics i ben lluny de cap frontera russa; mentre que l’ingrés més recent de Finlàndia i Suècia és una conseqüència directa de la invasió). A més, els discursos sobre l’expansió de l’OTAN deixen de banda que són els mateixos estats que hi sol·liciten l’ingrés, en un exercici de sobirania que Putin (el qual considera tota l’Europa centroriental un grapat de vassalls de Rússia per natura pròpia) els refusa contundentment, i que la candidatura l’han de convalidar els estats ja membres a la unanimitat; així que era molt improbable que Ucraïna hi ingressi a curt termini. A més a més, Putin no sempre ha considerat l’OTAN una amenaça; de fet, fa vint anys, hi va voler ingressar i tot, mentre que Rússia i l’OTAN cooperaven en un consell comú entre el 2002 i el 2014.
Unes reflexions necessàries sobre la llengua i la demografia: els colons russos d’Ucraïna es queixen de la “imposició” de l’ucraïnès com els colons espanyols es queixen de la “imposició” del català. En realitat, en ambdós casos, aquest complex de persecució –una persecució del tot quimèrica–, no és més que una dèria de ploramiques que s’aferren al seu privilegi colonial il·legítim i no toleren que se’ls qüestioni ni que sigui mínimament. Tot i ser l’ucraïnès l’única llengua oficial fa 35 anys ja, la Ucraïna independent no ha engegat mai cap política seriosa de normalització lingüística. L’ucraïnès és hegemònic tan sols en les àrees que menys temps restaren sota el jou rus, ras i curt. Això no vol dir que l’oficialitat lingüística exclusiva és innecessària o contraproduent i tot; vol dir que és insuficient.
I, de passada, aprofitem per a deixar clar que a Rússia li va més bé una Ucraïna oficialment independent, però mesella i russificada, que una Ucraïna sota domini rus directe, però on la llengua, cultura i consciència nacional ucraïneses són plenament desenvolupades. Doncs el mateix pel que fa a Espanya i Catalunya.
El rus és present a Ucraïna per imposició històrica reforçada amb colonització demogràfica. El Donbàs es pot ben bé equiparar amb el Baix Llobregat o, amb encara més raó, la regió d’Alacant (on no només hi hagué una immigració espanyola massiva, sinó que també la població catalana autòctona, majoritàriament, ja no parla la seva llengua). En realitat, la nostra situació és encara més greu, atès que els ucraïnesos, fins i tot russòfons (com són majoritàriament hispanòfons, francòfons o italòfons alguns sectors del nostre propi poble; i com són molt majoritàriament anglòfons els irlandesos, sense anar més lluny), són clarament majoritaris al Donbàs, cosa que, malauradament, ja no es pot gens dir dels catalans; ni als sectors on els mateixos autòctons majoritàriament ja ni tan sols parlen català (Catalunya Nord, València ciutat, regió d’Alacant, l’Alguer), ni allà on els autòctons encara (gairebé) tots el parlen, però han estat minoritzats demogràficament (l’àrea metropolitana de Barcelona i la costa fins a Tarragona, Palma, Eivissa…), ni tampoc al conjunt de la nació. Que quedi clar: els colons no tenen cap dret d’autodeterminació, i regalar la ciutadania ucraïnesa a tots els ciutadans soviètics residents a la RSS d’Ucraïna en independitzar-se fou una error majúscula que no hem de repetir nosaltres. El Donbàs, al cap i a la fi, no és altra cosa que una Tabàrnia russa a Ucraïna.
Subratllem que el domini rus també ha donat pas a un llenguatge híbrid anomenat súrjik, un poti-poti lingüístic anàrquic que barreja elements lèxics i morfosintàctics russos amb una fonètica ucraïnesa, i que té molt a veure amb el nostre catanyol.
Amb tot, la guerra contra Rússia almenys ha tingut una conseqüència positiva: els ucraïnesos esdevinguts russòfons per la indefugible imposició històrica del rus rebutgen cada cop més el rus i fan servir l’ucraïnès fins llavors silenciat. Un estudi de l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv sobre les llengües usades a Internet indica que, entre el 2017 i el 2023, el percentatge d’usuaris que feien servir l’ucraïnès en exclusiva havia pujat del 23% al 52%, mentre que el percentatge d’usuaris que feien servir el rus en exclusiva havia davallat del 31% al 6%. Això tendeix a confirmar que hom reacciona i es defensa més bé davant d’un atac frontal que no pas davant d’un atac més subtil i insidiós. A tall de conclusió, extrapolarem aquesta observació al cas català: és suïcida pactar amb el PSC-PSOE que ens mata per anestèsia, mentre que una Espanya governada pel PP i Vox, n’estic convençut, despertaria l’ànim de combat entre els catalans.
