Ermengol Amill (1665-1718) és una figura destacada però encara relativament poc coneguda de la Guerra de Successió, un combatent, heroi i patriota que va veure com la invasió castellana i francesa destruïen el seu món, però va lluitar per a evitar-ho.
Els primers anys
Va néixer l’any 1665 en el si d’una família pagesa benestant, de Bonestarre, al Pallars Sobirà. El seu pare es deia Ermengol, i la seva mare, Josepa. La seva joventut resta força desconeguda, més enllà dels seus estudis a Tarragona. Alguna biografia seva esmenta que una esposa seva es va suicidar. Tanmateix saben que l’any 1699 Amill no vivía en el seu Pallars natal sinó que s’havia establert a Agullana, a l’Alt Empordà, on es casà amb una dona del poble, Rosa Pont, la qual va morir al seu poble el 4 d’abril de 1713. Se sap que a Agullana el jove Ermengol Amill va treballar de traginer i de Moliner (aquest darrer era l’ofici del seu sogre).
Començament de la Guerra de Successió
Cap al 1705 s’incorporà a l’aixecament austriacista i participà en l’atac a Barcelona. Després de la caiguda de la ciutat, fou nomenat tinent coronel i s’integrà en les operacions militars contra les tropes borbòniques, especialment al nord del país. Amb el general Josep Moragues combaté a l’Empordà per frenar l’avenç francès pel Pirineu. També prengué part en la campanya del País Valencià al costat de Rafael Nebot, però la desfeta d’Almansa obligà els austriacistes a replegar-se cap a Catalunya.
Amb el temps, Amill ascendí a coronel de fusellers de muntanya i assumí el comandament de l’Esquadra Nova de Vic. El 1713, en el moment decisiu en què les institucions catalanes optaren per resistir fins al final, es trobava a Hostalric. Lluny d’acceptar les propostes de rendició borbòniques, s’afegí activament a la resistència. Participà en l’Expedició del Diputat Militar i combaté al Maresme, però el col·lapse d’aquesta operació —agreujat per l’abandonament dels seus comandaments— deixà les tropes desorganitzades.
En aquest context crític, Amill demostrà capacitat de lideratge: reorganitzà els soldats dispersos i, el 6 d’octubre de 1713, protagonitzà una acció destacada en trencar el setge de Barcelona per la zona del Guinardó, aconseguint introduir-hi uns 400 combatents. Ja dins la ciutat, s’integrà en la defensa i assumí el comandament del regiment de fusellers de muntanya de Sant Ramon de Penyafort. Durant mesos participà en atacs contra les posicions borbòniques, com els del convent dels Caputxins o el mateix Guinardó, sovint amb èxit: capturaven presoners, armament i destruïen instal·lacions enemigues.
La guerra el 1714
A inicis de 1714 tornà a sortir de Barcelona per coordinar-se amb les revoltes interiors. Gràcies a una eficaç xarxa d’espionatge —on destaca la figura de Marianna de Copons— evità una emboscada a Mataró i desembarcà a Arenys sense incidents. Des d’allà inicià una campanya ràpida i efectiva: ocupà Sant Pol i Canet, destruí defenses borbòniques i capturà subministraments marítims. Tot i no poder prendre Mataró, mantingué la pressió sobre el territori i acabà integrant-se a l’exèrcit del marquès del Poal.
Durant aquesta fase, Amill participà en una guerra de moviments constant: combats a Centelles, accions al Lluçanès, incursions a Gironella o maniobres d’evasió com la de l’Estany, on, envoltats, dividiren les forces per escapar. Aquesta tàctica de guerrilla i mobilitat era clau per compensar la inferioritat numèrica.
El punt culminant de la seva carrera arribà amb la batalla de Talamanca (13-14 d’agost de 1714), considerada la darrera gran victòria catalana. En aquest enfrontament, les forces del marquès del Poal, amb la participació activa d’Amill i altres coronels de fusellers, s’enfrontaren a un contingent borbònic molt superior, d’uns 3.500 homes comandats pel comte de Montemar. El combat es caracteritzà per l’ús intel·ligent del terreny i per una defensa escalonada que desgastà l’enemic. Les tropes catalanes aprofitaren les posicions elevades i el coneixement del territori per resistir i contraatacar amb eficàcia, obligant finalment els borbònics a retirar-se. Aquesta victòria, tot i no canviar el curs general de la guerra, demostrà la capacitat operativa i la resistència de les forces catalanes en una fase ja molt adversa.
En les darreres setmanes del conflicte, Amill intentà sense èxit entrar a Barcelona per reforçar la defensa final. Bloquejat pels borbònics, es desplaçà per diverses rutes sense aconseguir-ho. La capitulació de la ciutat el sorprengué mentre encara buscava una via d’accés. Finalment es retirà a Cardona, un dels darrers reductes resistents, que capitulà el 18 de setembre de 1714.
Després de la guerra
Després de la guerra, la seva trajectòria prengué un gir inesperat: passà breument al servei borbònic, però fou empresonat. Protagonitzà una fuga rocambolesca a Girona, emborratxant i narcotitzant els soldats i oficials que el vigilaven, i acabà exiliant-se a Viena, on ingressà a l’exèrcit imperial. Allà recuperà el rang de coronel després d’una actuació destacada al setge de Zvornik. Malgrat noves adversitats, com empresonament i tortures, continuà al servei austríac fins ser nomenat governador de Crotona, al Regne de Nàpols, on morí el 1718. Sabem que un dels seus fills, en Llorenç Amill i Pont, fill d’ell i de la Rosa Pont, nascut a Agullana l’any 1706, va anar a estudiar matemàtiques a la cort de l’emperador a Viena.
La seva vida, plena de girs i episodis intensos, reflecteix la complexitat d’una generació marcada per la guerra i per una invasió castellana i francesa que posaren cap per avall el país. En aquest context, Ermengol Amill destacà especialment per la seva capacitat de resistència, lideratge en situacions crítiques i participació en accions militars decisives com Talamanca, que simbolitzen l’últim esforç de la resistència catalana.
Fonts consultades:
Serra, Francesc. Els herois del 1714. Esl defensors de Catalunya. Editorial Base. 2013
Vila, Dolors; Salvadó, Rosa. «Ermengol Amill a Agullana». Paratge, 2014, núm. 27, p. 59-66,
