Enric Morera i Viura va néixer a Barcelona el 22 de maig de 1865 i va morir l’11 de març de 1942 a la mateixa ciutat. És considerat un dels compositors més rellevants del modernisme català i una figura cabdal en la configuració del nacionalisme musical a Catalunya a finals del segle XIX i començaments del XX. La seva producció musical, vasta i diversa, abasta gèneres com la música escènica, la simfònica, la coral i la música de cambra, sempre amb un ferm compromís amb la cultura i la identitat catalanes.
Fill d’Antoni Morera i Gorchs, Enric Morera es va formar inicialment a l’Argentina, país on va passar part de la seva joventut. La seva família tornà a Catalunya i més endavant es va traslladar a Brussel·les, on va estudiar cinc anys i va entrar en contacte amb les idees musicalment renovadores del romanticisme tardà europeu. Aquest bagatge internacional va enriquir la seva visió musical, però va ser a Catalunya on va desenvolupar la seva obra més significativa i compromesa.
Enric Morera va ser un dels impulsors més destacats del nacionalisme musical català, dins el modernisme, moviment que tenia com a objectiu la creació d’un llenguatge musical propi que expressés l’essència de la cultura i la història catalanes. Inspirat en l’exemple dels nacionalismes musicals d’altres països europeus, com el de Grieg a Noruega o el de Dvořák a Bohèmia, Morera va cercar una estètica genuïnament catalana.
Per fer-ho, va utilitzar elements del folklore, com les melodies tradicionals, els ritmes de la sardana i els modes antics, que integrava en un llenguatge musical ric i harmònicament elaborat. Així mateix, defensava una música arrelada a la llengua i a la literatura catalanes, col·laborant sovint amb poetes i dramaturgs com Àngel Guimerà o Apel·les Mestres.
Entre les obres més emblemàtiques d’Enric Morera destaca la seva aportació a la música escènica. És autor de diverses sarsueles i òperes, entre les quals sobresurt La santa espina (1907), amb llibret d’Àngel Guimerà. la sardana del mateix nom d’aquesta obra esdevingué un autèntic símbol del catalanisme cultural i polític, fins al punt que durant la dictadura de Primo de Rivera i el franquisme fou prohibida perquè tenia significació d’himne nacional patriòtic català. També cal destacar L’alegria que passa (1898), una col·laboració amb Santiago Rusiñol.
Morera va ser un gran renovador de la sardana, a la qual va donar una dimensió artística més complexa, convertint-la en un mitjà d’expressió ambiciosa i moderna, sense perdre el caràcter col·lectiu i simbòlic. Va escriure més de 100 sardanes, entre les quals destaquen La sardana de les monges, Davant la verge o Les fulles seques.
Més enllà de la seva tasca com a compositor, Morera també va tenir un paper destacat en la pedagogia i en la vida cultural catalana. Va fundar institucions musicals com la Societat Coral Catalunya Nova i va influir generacions de joves compositors catalans, així com va contribuir a consolidar un sistema educatiu musical amb criteris moderns i arrelats a la realitat cultural del país.
La figura d’Enric Morera és imprescindible per entendre el desenvolupament de la música catalana del segle XX. Tot i que part de la seva obra ha estat eclipsada per altres noms més internacionals, com Isaac Albéniz o Enrique Granados, Morera va tenir un impacte directe en la construcció d’un estil musical català distintiu, al servei d’una idea cultural i nacional.
Enric Morera va ser molt més que un compositor: fou un veritable activista cultural que va posar la seva música al servei d’un ideal, el del renaixement cultural i nacional de Catalunya. Amb la seva obra, va contribuir a bastir una identitat sonora pròpia i profunda que encara avui ressona amb força en el patrimoni musical català.
