Joan Salvat-Papasseit va ser un renovador de la poesia catalana i un declarat independentista, amic íntim de Daniel Cardona
Els mitjans s’han fet ampli ressò de la iniciativa ciutadana que demana substituir el nom franquista de la Plaça Virrei Amat pel seu nom original de l’època de la República: Joan Salvat-Papasseit. La iniciativa, però, ha estat tombada aquest dilluns al Consell Plenari de Nou Barris pels vots en contra del PSC.
A partir del 39, acabada la guerra d’Espanya, aquells noms de carrers en record de personalitats catalanes, van ser substituïts per noms de referents franquistes, com l’actual plaça Virrei Amat, el qual fou un militar de família nobiliària borbònica designat Virrei del Perú per Carles III de Castella. El nom de la plaça era Joan Salvat-Papasseit, escriptor i poeta d’importància cabdal de les lletres catalanes i fervorós patriota.
Els impulsors de la iniciativa, emparats en la Llei de memòria històrica, volen contribuir a eliminar els símbols feixistes del districte i reivindiquen el valor del poeta i escriptor Joan Salvat-Papasseit, destacant-ne que era socialista, escriptor renovador, gitano i independentista, condició aquesta que nosaltres volem posar en relleu en aquest article.
L’historiador Jordi Bilbeny, especialista a descobrir episodis de la història de Catalunya que el Regne de Castella ha amagat, ens il·lustra en l’article L’independentisme segrestat d’en Joan Salvat-Papasseit, la vertadera dimensió política del poeta. Darrera de la imatge popularitzada del romàntic àcrata sense ideologia definida, hi havia un Salvat-Papasseit de fermes conviccions nacionalistes. Des de Joan Manuel Serrat a la crítica literària de les esquerres, s’ha desfigurat la figura del poeta. Com escriu Jordi Bilbeny: “Calia anarquitzar En Papasseit. Calia socialitzar-lo. Fer-lo passar com un poeta sense pàtria, preocupat per les lluites socials, literàries, estètiques i sexuals. I amb una total indiferència per Catalunya.” Però la veritat és que l’evolució de Salvat-Papasseit l’identifica amb la lluita armada independentista dels anys 20 i amb els escamots armats d’Estat Català.
Una prova més que evident de l’independentisme irreductible del poeta és el pròleg, amarat de patriotisme, que va escriure per a l’obra La Batalla (1923), de Daniel Cardona, a qui qualifica de “legionari i soldat de Catalunya”. L’independentisme català dels anys 20 s’emmiralla en la independència d’Irlanda i en la guerra contra les forces d’ocupació britànica que la va precedir.
En aquells anys, escriu Frederic J. Porta, “el separatisme català va madurar i va optar per la via armada. El final de la Gran Guerra va imbuir la política de militarisme i arreu el nacionalisme es reorganitzava i es militaritzava. A Catalunya, desenes de joves van marxar de casa durant la Dictadura de Primo de Rivera per unir-se a la clandestinitat nacionalista”.
Daniel Cardona, a partir de l’aixecament irlandès de Pasqua del 1916, es decantà per la via de la insurrecció armada com a sacrifici de sang. Irlanda va ser el seu referent permanent; per aquest motiu, fou conegut com a l’”Irlandès”.
Salvat-Papasseit reclamà igualment una Catalunya descolonitzada i alliberada del jou espanyol i ho expressà obertament recordant les brutals càrregues policials de les manifestacions de l’11 de setembre a Barcelona, poc abans de morir, apel·lant obertament a la necessitat d’odiar els castellans: «Pel que respecta a l’odi, em cal dir-vos això: no sospiréssiu pas la nostra llibertat sense passar per l’odi. Mentre no els odiem no els podrem vèncer mai! Cal, doncs, propulsar l’odi contra Espanya o deixar d’existir.”
La Plaça Virrei Amat no podrà encara recuperar la seva memòria, però, gràcies a la iniciativa, els veïns de Nou Barris no oblidarem la importància de Joan Salvat-Papasseit com a poeta i soldat de la Pàtria catalana.
