Som el 1905
Són polonesos tots els súbdits de l’imperi rus que resideixin dins la subdivisió administrativo-territorial a la qual el tsar va assignar el nom de “Polònia”. I ho són independentment del lloc de naixement, de l’ascendència o de la llengua que parlin: polonès, jiddisch, alemany, ucraïnès, lituà, rus, bielarussenc…
Suposem que aquesta demarcació inclou Varsòvia, però alhora exclou Lublin. És a dir, que exclou alhora unes quantes àrees contigües de l’imperi en què el polonès també és la llengua pròpia i autòctona, majoritària o exclusiva i tot, i territoris que són igualment polonòfons, però externs a l’imperi rus i administrats per altres estats.
Aquests “polonesos”, doncs, que venen definits tan sols pel lloc de residència, romanen polonesos si se’n van viure “a l’estranger” (és a dir, fora de l’imperi rus), però deixen automàticament de ser-ne tan bon punt es traslladin en qualsevol indret de l’imperi que no sigui part de la “Polònia” administrativa oficial.
Així doncs, un tal Nowak de Varsòvia, que tan sols parla polonès amb fluïdesa i xampurreja un rus macarrònic, deixa ipso facto de ser polonès quan se’n va a viure tant a Lublin (per exemple) com a Sant Petersburg o Odessa. Endemés, un tal Kowalski polonòfon nadiu, amb competències força limitades en alemany, però natural de Poznań (sota domini prussià) o Cracòvia (sota domini austríac), no és polonès, ni a la seva ciutat d’origen, ni tampoc a Varsòvia.
El corol·lari de tot plegat, és clar, és que qualsevol russòfon monolingüe d’ascendència russa i procedent de Moscou o Iekaterinburg, amb un menyspreu del tot palmari envers la llengua, la cultura i la identitat poloneses, esdevé automàticament “polonès” en traslladar-se el domicili a la Polonieta administrativa oficial. I també deixarà automàticament de ser-ne quan se’n vagi a viure a, posem per cas, Minsk, o Kíiv, o Nijni Nóvgorod.
Oi que tot plegat sona absurd? Doncs aquest escenari, del tot fictici pel que fa a la Polònia de l’albada del segle XX, és exactament com l’Estat espanyol, ara mateix, defineix arbitràriament i unilateralment qui és o no és català. Quan els patriotes denunciem, amb força raó, aquesta conceptualització iniqua, kafkiana i alienadora, surt tota la xusma espanyolista militant per acusar-nos de repartir carnets de catalán, sense el més mínim sentit del ridícul. I, més greu encara, segles d’alienació provinciana han aconseguit que molts catalans, probablement la majoria, assumeixin aquest marc mental mutilador i el tinguin per descomptat.
Catalans, ens hem d’emmirallar en la passada lluita nacional polonesa. Polònia, després de segles d’independència en què fou una de les majors potències de l’Europa Centroriental, quedà progressivament dividida i annexada entre Sant Petersburg, Viena i Berlin arran de les particions de 1772, 1793 i 1795, confirmades el 1815 amb el congrés de Viena, i no recuperaria la independència fins al 1918. Catalunya, com la Polònia del 1905, està dividida entre diversos estats (l’espanyol, el francès, l’andorrà —Estat íntegrament català, però que desgraciadament no sembla actuar gaire en el sentit de la reconstrucció nacional— i l’italià —amb la ciutat de l’Alguer–), i dintre d’aquests, entre diverses demarcacions, que tot sovint apleguen i barregen terres nostres amb terres estrangeres (occitanes a la Catalunya Nord i al Principat, aragoneses i espanyoles al País Valencià), tot subsumint-nos a vegades, tant territorialment com demogràficament (cas de la Franja dins l’Aragó, i del Carxe dins la Regió de Múrcia). Divide et impera.
A més, als polonesos no se’ls ha pogut fer empassar mai que siguin cap mer subconjunt regional del poble rus (ni tampoc de l’alemany). No han cregut mai que ser polonès sigui cap qüestió trivial d’empadronament. Sempre han tingut claríssim, també, que totes les terres polonòfones conformen una única i mateixa nació polonesa, independentment de les muralles administratives, i conseqüentment han reivindicat —i obtingut— aquest conjunt; de fet, però, també van reivindicar (i obtenir breument) el domini de terres pròpiament i legítimament ucraïneses, bielarussenques i lituanes, però que foren sota domini polonès i en què vivia una important minoria nacional polonesa, bàsicament urbana i socialment dominant, escampada enmig de territoris forans.
Des d’una òptica catalana, això equivaldria si fa no fa a tornar a ocupar Sardenya, Sicília i Nàpols (també cal tenir en compte, d’altra banda, que el territori actual inclou sectors antigament alemanys de Pomerània i Silèsia, annexats el 1945 i repoblats amb polonesos arran de l’expulsió quasi completa de la població alemanya autòctona i majoritària).
Avui dia, Polònia és un Estat sobirà i independent, gairebé homogeni nacionalment, i no qüestiona ningú que sigui nació, ni la primacia de la llengua polonesa a Polònia, ni tampoc que no n’hi hagi prou amb viure a Polònia per ser polonès. I tot plegat no tan sols perquè tenen Estat, sinó també perquè sempre han tingut les idees clares: fins i tot en les condicions de l’ocupació forastera, van conservar un pensament autocentrat i sabien perfectament qui era o no era polonès, què els feia polonesos, i quin era el seu àmbit nacional (fins l’extrem que van reivindicar moltes terres estrangeres més enllà de les fronteres pròpies, que consideraven seves per dret de conquesta històric). Davant d’això, l’única conclusió que es pot tenir des de l’autoestima nacional és aquesta: l’enemic espanyol, fins fa ben poc, ens solia titllar de polacos; doncs bé, donem-los la raó i siguem polonesos!
