La creació del Regne de València per Jaume I no va ser un acte casual, sinó una decisió estratègica per a preservar la catalanitat de la terra -que podia haver acabat com una mera extensió d’Aragó- davant les ambicions nobiliàries aragoneses, que pretenien imposar els Furs d’Aragó per a mantindre privilegis feudals, com el dret absolut de vida o mort sobre els vassalls. Aquests nobles van haver de conformar-se amb el rerepaís valencià –les zones interiors i menys fèrtils–, mentre el rei impulsava un codi jurídic propi que unificava el nou regne sota una identitat lligada a la tradició catalana, escrita en llengua catalana i inspirada en els Usatges de Barcelona i els Costums de Lleida. Precisament per això, Jaume I no és especialment estimat per la historiografia aragonesa, més prompte saragossana, que veu en les seues decisions un fre a l’expansió d’aqueixos privilegis.
La majoria de poblacions valencianes es van regir pels Furs de València, promulgats per Jaume I el 1261 a les primeres Corts Valencianes com a adaptació independent dels Costums de València, iniciats el 1240, poc després de la Conquesta. L’objectiu era clar: crear una llei única, diferent dels Furs d’Aragó que inicialment s’aplicaven en alguns senyorius nobiliaris aragonesos. Jaume I va acabar imposant els Furs de València a tot el regne, tot i l’oposició persistent de la noblesa d’origen aragonès, que els rebutjava perquè eren més favorables als nuclis urbans -que al capdavall era la part més vital, més poblada i decisiva del país- i al poder reial centralitzat. El 1271 va convocar Corts a València per a confirmar i fixar definitivament els Furs, reiterant l’obligació dels successors de jurar-los i convocar Corts ràpidament, comprometent-se a no modificar-los sense consentiment d’aquestes –reforçant així el pactisme com a acord entre rei i estaments–. Ja n’havia superat parcialment la resistència el 1261, a canvi de subsidis econòmics, però el 1271 va ser decisiu, tot i que el conflicte va persistir fins al 1283 amb el Privilegium Magnum de Pere el Gran.
Les Corts de Montsó de 1289, convocades per Alfons el Liberal com a primeres Corts Generals de la Corona d’Aragó, van escalar la tensió: representants valencians, principalment del braç reial, defensaven els Furs propis front als nobles aragonesos, que pressionaven per estendre els seus, reflectint el conflicte latent, social però també nacional, des de la Conquesta. Les Corts no ho van resoldre tot, ajornant negociacions, però van reforçar la «catalanitat jurídica» que Jaume I havia impulsat, evitant l’aragonesització.
La unificació definitiva arribà el 1329-1330 a les Corts de València, on Alfons el Benigne declarà els Furs de València obligatoris per a tothom amb, per exemple, viles com Borriana o Vila-real acceptant-los formalment i triomfant sobre els d’Aragó. Amb els «Furs Nous» es va aconseguir, doncs, una representativitat territorial completa i una aplicació uniforme, consolidant el pactisme valencià fins al fatídic 1707, damunt la base dels Furs de València jaumins.
