L’11 de setembre de 1901 un grup de joves membres d’algunes de les entitats més representatives del catalanisme integral que, al voltant de la Unió Catalanista (UC), s’havien format al tombant de segle a Barcelona (Catalunya i Avant, Lo Renaixement, Lo Sometent, Los Montanyencs, Lo Jovent Català-La Falç, Lo Tràngul-Llevant), anà a fer una ofrena floral a l’estàtua a Rafel de Casanova, situada al que ara seria el passeig Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf.
Una part dels joves proferí crits considerats contraris a la unitat de l’Estat espanyol, fet que propicià que un petit grup de policies els intentés detenir. Uns quants d’aquests catalanistes, vint-i-quatre concretament, lluny de fugir, decidiren entregar-se a la policia, convençuts que no havien fet cap mal. Un cop detinguts van ser conduïts a les dependències policials. Mentrestant, Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i cinc persones més, es dirigiren a la comissaria per assabentar-se d’allò que havia passat. Després d’un incident amb la policia, aquests sis també van ser detinguts.
L’endemà al matí, tots trenta (entre els quals, a més de Lluís Marsans, cal destacar la presència de Josep Maria Folch i Torres, que més endavant crearia “El Patufet” i que esdevindria un cèlebre escriptor de novel·la infantil i juvenil) van ser duts a la presó, on s’hi van estar dos dies sencers, fins el seu alliberament. Tot i això els primers vint-i-quatre detinguts foren processats. Un cop alliberats es varen reunir tots plegats juntament el president de la UC, Manuel Folguera i Duran, i altres dirigents del partit, com Josep Maria Roca, Domènec Martí i Julià, Pere Aldavert i Àngel Guimerà. Allí en sorgí la idea de crear una organització d’ajut als catalanistes empresonats i represaliats. El nom triat per a la nova entitat, situada a l’aixopluc de la UC, seria La Reixa, i el seu primer president seria en Josep Maria Folch i Torres.
La Reixa, segons el professor Jaume Colomer, “es mostrà molt eficaç en l’ajut als catalanistes perseguits” i l’any 1902, per exemple, un dels beneficiaris de la seva acció fou Enric Prat de la Riba, dirigent de la Lliga, que fou empresonat per les autoritats espanyoles per haver escrit un article considerat separatista, que fou publicat a La Veu de Catalunya. Però La Reixa, a més de donar suport als catalanistes perseguits per les autoritats, va convertir-se en una organització que coordinà les entitats del catalanisme integral. Aquests dos vessants de les seves activitats tot sovint posaren La Reixa fora de la llei, controlades constantment per la policia.
Però tornem a la detenció dels joves catalanistes a l’estàtua de Rafel de Casanova. La Unió Catalanista convocà per al següent diumenge 15 de setembre (tot i l’alliberament dels detinguts) una concentració a la plaça de Catalunya per protestar per la detenció. Efectivament, la convocatòria per part de la Unió Catalanista (UC) de la manifestació en protesta per la detenció dels joves catalanistes es mantingué. La revista catalanista maresmenca La Costa de Llevant reproduí un article (que duia el títol “Manifestació Catalanista”) publicat abans a La Renaixensa en el qual s’explicava com havia transcorregut la manifestació.
Segons aquest article, de bon matí van començar a arribar a la plaça de Catalunya grups d’obrers (molts dels assistents duien “un llas ab las quatre barras”), “Las entradas á la Rambla de Canaletas y al carrer de la Canuda, estavan plenas de gom á gom per gent de tots los estaments, que esperavan la sortida de la Junta Permanent de la Unió Catalanista”. S’hi aplegaren “nutridas representacions de centres obrers, polítichs, industrials y artístichs, regonegudas personalitats en las lletras, en la política, en lo comers, en la industria y propietat, en una paraula, allí comparegué Barcelona ab tot lo que te de genuinament catalá”. A més dels elements propers a la UC, també s’adheriren a la manifestació els federalistes de Josep Maria Vallès i Ribot i Miquel Laporta, l’Orfeó Català i una representació dels “nostres estimats éuskars y nostres germans rossellonesos y mallorquins residents en aquesta ciutat”, que “formavan contingent nombrós”. Cal destacar que la manifestació no va rebre el suport de la Lliga.
La Junta Permanent de la UC era encapçalada pel seu president, Manuel Folguera i Duran, amb els expresidents Permanyer, Suñol i Guimerà i els joves detinguts, que duien “una hermosa corona de roure y llorer lligada ab una cinta nacionalista”. La manifestació enfilà la Ronda de Sant Pere, en direcció al passeig de Sant Joan, essent aplaudida des dels balcons per molts curiosos que contemplaven el seu pas. La manifestació, doncs, es dirigia al monument de Rafel de Casanova, on hi volien deixar com a homenatge la corona de roure i llorer. En aquest punt seguirem la narració de La Renaixensa:
“Un cop arribats al peu de la estátua, la Junta Permanent de la Unió Catalanista y’ls companys nostres d’ideas que duyan la corona, s’enfilá á dalt lo jove Joseph Mª. Folch y Torres ab dos companys més de procés, per una escala de má disposada pera aquet objecte y colocaren la corona al monument, passant-la pel pal de la bandera de Santa Eularia al que está abrassada la estátua del valent Conseller en Cap. […]
>> Una vegada coronada la estátua del lleal Casanova, abrassat á ella, dirigí la paraula als concurrents don Manuel Folguera y Durán, donántloshi en nom de la Unió Catalanista la més coral enhorabona. Digué que lo realisat era una acte de solidaritat honrós pera tots los catalans y que aquella figura’ls recordava’l dever de conquerir la llibertat [la negreta és meva]. Acabá son emocionat parlament recomanant á tots los presents que conservessin l’ordre que havía regnat fins aquell moment y que obressin ab prudencia pera assegurar lo triomf de la patria.
>> Lo senyor Folguera fou molt aplaudit y la concurrencia, practicant al peu de la lletra lo indicat per l’orador, desfilá sense esvalotar, oferint un espectácle pocas vegadas vist en nostra ciutat. Tothom se n’entorná á casa seva ab molt de seny, evidenciantse que’ls catalans tenen cultura pera constituhir un poble lliure [la negreta és meva]”.
La manifestació fou un èxit. Les cròniques informen que hi van assistir entre 5.000 i 10.000 persones, una xifra molt important per a l’època. La presència policial, vigilant un catalanisme que espantava cada cop més a les autoritats espanyoles, sembla que hi fou important, tot i que discreta. La Renaixensa ho comenta amb humor:
“No’s vejé gaire policía, y’ls civils, encare que semblés que se’ls hagués dragat la terra, no es veritat que se’ls hagués dragat, perqué tots los dels pobles dels vols, que no son pocas dotzenas de dotzenas, habían fet cap al lugar del peligro. Lo que hi ha es que no se’ls veya pels carrers de Barcelona”.
Aquell multitudinari acte catalanista posà de manifest que el nacionalisme català s’anava estenent a capes cada vegada més amples de la societat catalana. La Renaixensa ho veia, profèticament, d’aquesta manera:
“Han fet cría’ls cuatro locos, veritat? Y la que encare farán!”.
Fonts consultades:
Colomer, Jaume La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917), Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995
Crexell, Joan El monument a Rafael Casanova, Edicions El Llamp, Barcelona, 1985
Crexell, Joan “Detenció de patriotes l’11 de setembre de 1901”, dins de la revista El Llamp (30 agost 1984, nº11)
La Costa de Llevant, 22 setembre 1901
