Un enfilall publicat pel compte especialitzat Efemèrides d’arquitectura (@efemarq) recupera el simbolisme polític i religiós del conjunt de la Resurrecció dissenyat per Antoni Gaudí a Montserrat, on l’arquitecte va incorporar un escut català com a metàfora del renaixement nacional.
Coincidint amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció, el compte de la xarxa social X Efemèrides d’arquitectura, dedicat a la divulgació de l’arquitectura catalana i especialment a la figura d’Antoni Gaudí, ha posat el focus en un dels episodis més singulars del Rosari Monumental de Montserrat: el misteri de la Resurrecció.
Segons el fil, Gaudí, profundament creient, va concebre aquest conjunt com una representació no només de la resurrecció de Crist, sinó també del que interpretava com el futur renaixement polític de Catalunya. Aquesta lectura simbòlica quedaria expressada amb la incorporació d’un escut català amb corona, element que, segons la interpretació difosa, simbolitzaria la idea de nació sobirana.
L’escut, elaborat amb tècnica de trencadís per l’arquitecte Jaume Bayó, va ser encastat directament sobre la roca peça a peça. El relat sosté que la mateixa abadia ha explicat aquest paral·lelisme entre la resurrecció de Crist i la de la Catalunya sobirana, en referència al país després de la derrota de 1714.
Un projecte accidentat
La construcció del conjunt no va estar exempta de controvèrsia. Segons s’explica, Gaudí hauria estat apartat de la direcció de l’obra arran de discrepàncies amb l’abat de Montserrat sobre la ubicació del Crist de bronze.
Durant dècades, la figura va romandre situada sobre la roca, allunyada del plantejament original de l’arquitecte. No va ser fins al 2017 que es va recuperar el disseny inicial de Gaudí, amb el Crist suspès damunt la cova, tal com havia estat concebut.
Les obres del conjunt es van iniciar l’any 1903, en plena etapa de maduresa creativa de l’arquitecte, coincidint amb projectes com el Park Güell i la Casa Bellesguard, i es van donar per acabades el 1916 sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, amic personal de Gaudí.
El pensament polític de Gaudí
L’enfilall també recupera declaracions de Gaudí posteriors a la mort d’Enric Prat de la Riba, el 1917. Segons aquesta interpretació, l’arquitecte hauria defensat que, després dels primers anys de la Mancomunitat, Catalunya ja havia demostrat la seva capacitat per governar-se a si mateixa i que havia arribat el moment d’assumir el “poder” que li corresponia com a “entitat natural”. En una entrevista concedida per Gaudí després de la mort de Prat de la CRiba el genial arquitecte afirmà el següent:
«[…] el dia que Catalunya gosi del Poder que li correspon com a entitat natural, canviarà tot de tal manera que ells seran els més ardents defensors de l’esperit del poble. / La porció sana del nostre poble està ja en activitat. Pren part, com el poble grec, en la escena de les aspiracions polítiques. En Prat ha preparat la conscènci del poble. Ara s’inicia ja la tragèdia. S’inicia ja el desenllaç, que pot ésser fatal per Espanya; perquè sols li resta aquest dilema: o doblegar-se a la lògica, a la alta política que se li presenta o desfer-se inexorablement».
Aquest concepte de la nació com a «entitat natural», molt present en el catalanisme polític de finals del segle XIX, remet als discursos de Prat de la Riba i també de Puig i Cadafalch, que entenien les nacions com a realitats històriques i culturals amb tendència natural a constituir-se políticament.
Segons el relat difós, Gaudí hauria portat aquesta idea encara més enllà després de la Primera Guerra Mundial, defensant la dissolució de les “unitats polítiques” i “dinàstiques” artificials per retornar a les unitats nacionals.
Aquesta càrrega ideològica explicaria, segons la tesi exposada, la presència de l’escut de Catalunya al costat de la figura de Crist a Montserrat: una metàfora visual de la resurrecció nacional catalana, comparable al símbol de l’au fènix de la Renaixença.
Es dóna la circumstància que enguany és l’Any Gaudí, que commemora el centenari de la mort de l’arquitecte català, que està essent polèmic pels constants i repetits intents de l’espanyolisme, representat pel PSC, el PSOE, el govern espanyol i el govern socialista de la Generalitat, per intentar espanyolitzar Gaudí, tot adulterant-ne la biografia.
