Si avui podeu llegir aquesta lletra, vol dir que ho hem aconseguit. Vol dir que hem acumulat suficients forces i ens veiem amb cor d’arremangar-nos, i si cal esgarrinxar-nos, per tal brindar a la societat catalana un nou espai.
Ara bé, què vol dir tenir èxit en el món de la comunicació? Resistir per tal de persistir, quelcom no garantit per tots aquells qui no siguin nets del règim i les elits, i encara menys si el que promets és fer volar pels aires el relat de pacificació que tan fàcilment han imposat a la societat catalana fa cosa de cinc anys.
Cal recordar sempre, però, que el més preocupant no és la voluntat d’imposició d’aquell qui et vol sotmès, sinó que l’acte s’executi (almenys fins ara), sense haver de vessar ni una gota de sang o haver-se d’enfrontar a cap resistència real.
Doncs, potser cal aturar-nos uns instants i pensar com hem arribat fins aquí. Preguntar-nos com ens han tornat a sotmetre a dinàmiques electorals autonomismes, o com podem estar avui de nou perdent el temps proclamant eventuals futures consecucions històriques basades en ves a saber què. Tot plegat ens ha convertit de nou en un poble dòcil i atemorit. Hem acceptat, amb el beneplàcit d’aquells qui diuen representar-nos, un marc mental submissió poc temps després de la gesta d’auto reivindicació política més gran del nostre país. I això constata que la independència no ens la donarà la raó, sinó el poder d’imposar-la.
Som a temps, però, de reaccionar i despertar, perquè l’adversari i els seus col·laboradors continuen sense arguments, retenint el poder només perquè fins ara ningú s’ha atrevit a disputar-los-el. Catalunya i els catalans hem de reafirmar que volem ser. No tan sols electoralment parlant, d’això ja s’ha demostrat que en sabem, sinó des de la convicció que la manera d’autoconcebre’s és determinant per reeixir.
És per això que volem que aquesta es converteixi en la casa d’aquells qui, malgrat tot, creuen que Catalunya és molt més que una cancelleria del règim enèmic i que estan intel·lectualment preparats per afrontar els debats més elementals que tot estat ha de tenir en compte, hagi o no (encara) esdevingut.
