Avui que és la diada de Sant Jordi farem una petita repassada a la recuperació de la diada de sant Jordi com a diada nacional de Catalunya, després que la devoció al sant i l’ús de tota la seva simbologia s’hagués anat difuminant després de l’Edat Mitjana i sobretot amb la derrota de 1714.
Durant la segona meitat del segle XIX, en els anys de la Renaixença cultural i nacional de Catalunya, la figura de sant Jordi i tota la seva simbologia associada es va anar recuperant. L’excursionisme catalanista va reintroduir la devoció per sant Jordi en paral·lel amb la construcció de Montserrat com a segon símbol nacional català.
Va ser la Unió Catalanista, una associació política nacionalista que el 1892 definí les Bases de Manresa i en la qual hi hem de cercar l’origen de l’independentisme català, qui va començar a estendre sant Jordi com a símbol de Catalunya.
Aleshores la Unió Catalanista va començar a fer una tasca de divulgació de sant Jordi (el sant, el drac que mata el sant, la bandera i l’escut de la creu vermella sobre fons blanc) en tota mena de suports. Es publicaren segells i monedes catalanistes amb la imatge de sant Jordi i tot plegat contribuí a popularitzar-lo i a fer que les seves representacions comencessin a aparèixer arreu.
La profunda catalanitat, nacionalisme i religiositat de molts artistes catalans de l’època va fer que fessin servir la imatge de sant Jordi i de la creu de sant Jordi a moltes de les seves obres d’art, en aquell incipient nacionalisme de l’art català que s’estava gestant. Autors com Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Gaspar Homar, Josep Pascó, Antoni Rigalt, Lluís Bru, Eusebi Arnau, Josep Llimona, Miquel Blay, Enric Monserdà, Lluís Domènech i Muntaner i Josep Puig i Cadafalch foren els principals artistes en representar sant Jordi en les seves obres.
D’altra banda, en els mítings catalanistes, a més de en múltiples obres d’art modernistes i posteriors, van començar a aparèixer escuts i banderes de la creu de sant Jordi, amb una significació netament nacionalista catalana.
Sant Jordi, en la iconografia medieval catalana, era el sant que, amb la seva intercessió celestial, ajudava els catalans a vèncer l’enemic sarraí i així va ser representat, per exemple, en el retaule del Centenar de la Ploma de València, d’Andreu Marçal de Sax i Miquel Alcanyís, que representa la batalla del Puig, en plena conquesta de València per part dels catalans (1238). Doncs si l’enemic que sant Jordi vencia en època medieval eren els sarraïns, pels catalanistes de finals del XIX i principis del XX serà Espanya i l’opressió castellana.
A redós de la imatge de sant Jordi es va crear tota una iconografia nacionalista catalana que esdevenia símbol d’una Catalunya renascuda després de segles d’opressió castellana. Els catalanistes personificaven aquesta ocupació castellana en el drac que era occit per sant Jordi.
Aquesta efervescència artística i simbòlica catalanista que vindicava sant Jordi es va anar difuminant durant la Catalunya republicana, menys religiosa. Tanmateix diverses entitats catalanistes força actives com Palestra eren continuadores d’aquest llegat.
L’arribada del franquisme amb la seva corresponent reocupació de Catalunya per part de Castella el 1939 va enfonsar tota aquella obra cultural i artística, així com tot el moviment catalanista, que trigaria encara dècades per començar-se a refer.
