Fa mesos vaig publicar en aquest mateix mitjà un article sobre Àngel Guimerà, titulat Àngel Guimerà, el patriota i l’independentista. En els 100 anys de la seva mort, en el qual parlava del vessant polític, concretament nacionalista i independentista, del dramaturg i poeta català, un vessant sense el qual no es pot entendre la monumental figura literària de l’escriptor del Vendrell. El present article es publica avui 6 de maig, en el 101 aniversari de la mort de Guimerà.
És molt possible que Àngel Guimerà no hagués estat el gran escriptor que fou si no hagués estat un nacionalista radical i un separatista (així era com s’anomenaven els independentistes en el llenguatge de l’època). Podríem dir, fins i tot, que sense el Guimerà nacionalista català no hagués existit mai el Guimerà escriptor. El seu amor per Catalunya, per la llengua catalana, el seu nacionalisme català exagerat, superlatiu i fora de tota mida, és pràcticament ben segur que fou la guspira que va encendre la seva vocació literaria.
Fa uns mesos TV3 va emetre un reportatge dividit en tres capítols sobre el controvertit afer del premi Nobel frustrat a Àngel Guimerà. És ben clar, tal com explica el documental i molts autors abans, que l’Acadèmia Sueca no va concedir aquest prestigiós guardó a Guimerà pel seu demostrat i evident nacionalisme català i separatisme. El company articulista d’Estat, Joaquim Alvarado, també aprofundí en aquesta qüestió en el seu article titulat Literatura, nacionalisme i geopolítica. El cas d’Àngel Guimerà.
D’aquest documental allò que m’inquieta més és la pregunta que es fan els seus autors: “Guimerà, catalanista radical?”. Sembla mentida que a aquestes alçades hom, a Catalunya, encara es faci aquesta mena de preguntes. Els estudiosos de la seva obra, els que l’han investigada, aquells que l’han treballada, l’acadèmia, sap perfectament que Guimerà era un nacionalista català radical. Tanmateix, el Guimerà nacionalista no ha estat, encara, estudiat en profunditat. Sí que és cert que, de ben segur, el gran públic català no coneix aquesta faceta de la vida del genial autor vendrellenc. Potser hi ha contribuït el fet que després de la fi del franquisme els promotors teatrals catalans només s’han preocupat de programar aquelles obres de Guimerà amb un element patriòtic o nacionalista més aviat de poca intensitat o que directament no hi és present. Obres de teatre de caire inequívocament nacionalista com Mestre Oleguer i Joan Dalla no s’han representat com aquell qui diu mai més d’ençà de 1939. Poemes patriòtics com El darrer plant d’en Clarís, o obres en prosa com Cants a la Pàtria no els coneix ningú, perquè ningú no els ha donats a conèixer.
D’altra banda, el domini dels progres, poc donats a les efusions nacionalistes catalanes en l’escena teatral del nostre país també ha contribuït al fet que les obres nacionalistes de Guimerà no s’hagin representat i que, per tant, el Guimerà separatista i radicalment nacionalista hagi passat totalment desapercebut.
Una de les obres amb un component patriòtic i nacionalista més elevat i que els casals i els grups nacionalistes catalans van representar amb més profusió la dècada de 1930 va ser Joan Dalla.
Es tracta d’una obra teatral publicada l’any 1921, quatre anys abans de la mort de l’autor, que tracta del setge de Barcelona de 1714, una temàtica que ja va tractar a una altra de les seves obres de teatre, Mestre Oleguer, que es va representar per primer cop el 1890.
Joan Dalla s’havia d’estrenar l’11 de gener de 1921 al Teatre Novetats de Barcelona, per part de la companyia comicodramàtica de Jaume Borràs, però la representació de l’obra va ser suspesa per decisió de Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona. La premsa espanyola de Madrid se’n va fer ressò aplaudint la decisió perquè segons ells així s’evitava que “los nacionalistas escandalicen por nuestras calles y pongan en entredicho la dignidad nacional con actos y gritos soeces y subversivos”, segons la crònica d’Adolfo Marsillach, publicada a El Imparcial del 23 de gener de 1921. La crònica assegurava que de l’esmentada obra de Guimerà “como obra dramática tenemos muy malos informes, pero como veneno separatista se nos ha asegurado que es de los mas activos y violentos”.
Tot i la suspensió de l’obra al Teatre Novetats de Barcelona es va poder representar a Montblanc, per part de la Joventut Nacionalista de la capital de la Conca de Barberà i amb la presència del mateix Guimerà el 27 de març del mateix any. Aquell mateix any es va poder representar també a Manresa, el 13 de maig, a Malgrat de Mar, el 29 de juny, per part, també de la Joventut Nacionalista d’aquesta vila del Maresme (algun dels membres d’aquesta Joventut Nacionalista malgratenca, uns anys després, el 1926, va participar en l’intent insurreccional independentista de Prats de Molló) i Santa Coloma de Queralt.
Certament, Joan Dalla era una obra inflamadament patriòtica i de ben segur que devia encendre l’espurna del nacionalisme i el separatisme en el cor de molts dels catalans que la van veure representada. És normal, doncs, que els delegats d’un estat, el castellano-espanyol, que ocupava Catalunya decidissin la suspensió de la representació d’aquesta obra sempre que se n’assabentessin i poguessin.
A continuació transcriurem alguns fragments de l’obra que exemplifiquen com n’era de patriòtica i l’abrandament nacionalista del seu autor, un Guimerà aleshores de més de 75 anys d’edat:
A la pàgina 32 del llibret de l’obra el personatge de Rafel de Casanova crida: “Visca la Pàtria! Visca Catalunya!”.
A la pàgina 70 el personatge Duran exclama: “Que podran arrasar Barcelona; però arrasada y tot, sobre sos fonaments se’n axecarà una altra, que serà només dels catalans y eterna”.
El personatge d’en Joan Dalla, a les pàgines 82 i 83, diu el següent: “Veurèu: allistats, axò que’s diu allistats, cap. Però entusiasmats per la causa de Catalunya, tothom. Y m’han promès que vindràn tots a ajudarnos. Fins tenen una oració, que la van aprenent de poble en poble. Y veurèu que us la diré perque la aprengueu. La oració diu axís: Pare nostre Jesucrist, / Madona Verge Maria, / girèu’ls ulls de pietat / a la pobra Patria mia. / L’han lligada mans y peus, / la sanch pèr son còs fa via. / Ni ab la pau dintre del Cel / feliç l’ànima sería. / Catalans som y serèm, / que’ns en vàreu fer un dia. / Ay, Catalunya del cor, / no volèm sens tu alegría! / Allunyèu als malfactors / de la nostra companyia / Pare nostre Jesucrist, / Madona Verge María.”
Després, a la pàgina 92 en Dalla afirma que “Y ab tu, fillet meu, queda’l meu esperit! Y ab tots vosaltres! Sobre aquesta Terra, qu’es nostra y sempre serà nostra! Y tu, Severet, siguis sempre de la teva Terra! Sents, Severet? Siguis sempre de Catalunya.” I continua: “Y quan siguis vell, els teus fills y néts que s’estimin més que tot lo del món a Catalunya, y que no’s dobleguin may als dominadors de la teva raça”. I finalment afegeix: “Y’ls néts dels teus néts tampoch. Y fins lo darrer dia del món que siguin catalans sempre: catalans y fòra.”
Aquesta obra i altres de Guimerà són un exemple del seu nacionalisme identitari i del seu separatisme, quelcom que sembla que incomodi les patums progres que dominen el teatre català d’avui. Ni Joan Dalla ni Mestre Oleguer han estat representades amb motiu de l’Any Guimerà, que el 2024 va commemorar el centenari de la mort de l’autor del Vendrell. Haurem de ser els nacionalistes, doncs, qui reivindiquem el nacionalisme ferm d’un autor que en els anys en què va estar en actiu va ser un referent popular de masses dels catalans.
Bibliografia:
Àngel Guimerà. Joan Dalla. Drama original en tres actes y en prosa. Impremta La Renaixensa. Barcelona. 1921.
Teresa Julio. «Desafiant la censura: Joan Dalla d’Àngel Guimerà», dins Anuari Verdaguer, 24. 2016.
Jordi Pomés. Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat de Mar. Malgrat de Mar. 2002.
