El mitjà L’Alternatiu va desaparèixer fulminantment el matí del 3 de juny del 2026. Web, perfils a les xarxes socials i tota presència pública es van esvair en poques hores, i tan sols el canal de Telegram va quedar obert com a últim rastre d’un projecte que fins fa pocs dies publicava amb normalitat. No hi ha hagut comunicat, ni acomiadament, ni explicació. Hi ha hagut, simplement, silenci forçat.
La desaparició no ha estat espontània. La nit anterior, a un quart i mig de deu del 2 de juny, un compte anònim de la xarxa X que es presenta com a «Som Antifeixistes» publicava la suposada identitat de la persona que hi havia al darrere del mitjà. Segons aquesta acusació —que estat.cat no ha pogut verificar i que reproduïm com el que és, una imputació no confirmada feta des de l’anonimat—, el responsable de L’Alternatiu seria Robert Rodríguez Lanceta, presumptament vinculat com a treballador o consultor a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Poques hores després, el seu perfil professional a LinkedIn havia desaparegut, i amb ell tot el mitjà.
El manual de sempre
Val la pena aturar-s’hi, perquè el patró és tan vell com reconeixible. No s’ha rebatut ni una sola informació de les que publicava L’Alternatiu. No s’ha desmentit res, no s’ha portat res als tribunals, no s’ha obert cap debat. El que s’ha fet és una altra cosa: identificar la persona física, escampar-ne el nom i el càrrec, i deixar que la por faci la resta. És el linxament digital convertit en mètode polític.
Aquest és el funcionament habitual de l’anomenat antifeixisme de teclat. Quan una veu els resulta molesta, no la combaten amb idees sinó amb dades personals. L’objectiu no és guanyar cap argument, sinó imposar un cost insuportable a qui gosa pensar diferent: que perdi la feina, que perdi l’anonimat, que perdi la tranquil·litat. I, sobretot, que la resta n’aprengui la lliçó i calli.
Qui té por de qui
La paradoxa és evident. Es presenten com els defensors de les llibertats i actuen com els seus enterradors. Es proclamen víctimes d’un règim opressor mentre exerceixen, ells, el poder real de fer desaparèixer un mitjà en una nit. No els cal cap aparell de l’Estat: els basta un compte anònim, una captura de pantalla i la complicitat d’un entorn que aplaudeix l’escarni sempre que la víctima sigui la persona adequada.
Que el mitjà fos petit, dissident i incòmode no és un detall menor: és precisament el motiu. Els grans altaveus subvencionats no pateixen aquestes campanyes perquè no les necessiten; ja remen a favor de corrent. Qui les pateix és sempre el que va a contracorrent, el que no té un consell d’administració al darrere ni un padrí institucional que el defensi.
La desaparició de L’Alternatiu no és una victòria de ningú. És una derrota de tots els qui encara creuen que les idees s’han de combatre amb idees i no amb llistes de noms. Avui els ha tocat a ells. La pregunta incòmoda, la que ningú dels qui celebren el tancament no es vol fer, és senzilla: demà, a qui tocarà?
