Els fets del Corpus de Sang i la revolució catalana de 1640 s’emmarquen en un context de tensions continuades entre la monarquia hispànica i les institucions del Principat de Catalunya durant tota la primera meitat del segle XVII. El rei Felip IV de Castella –i III de Catalunya i Aragó- i el seu primer ministre, Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte-duc d’Olivares, varen dur a terme una política encaminada a la total submissió del Principat de Catalunya, en detriment de les lleis i constitucions amb què s’havia dotat el país d’ençà d’època medieval. L’objectiu de tot plegat era la completa annexió dels territoris catalano-aragonesos –i també de Portugal, que aleshores formava part de la monarquia hispànica- a Castella. No en va els soldats espanyols que ocupaven el nostre país, en el seu afany colonitzador, anomenaven el Principat “Castilla la Nueva”.
El comte-duc d’Olivares pretenia que el Principat aportés una gran quantitat de tropes a l’exèrcit reial i que contribuís al finançament de les guerres en les quals la monarquia hispànica s’havia involucrat arreu d’Europa. La Generalitat es negà a ambdues reclamacions perquè la participació del Principat en les guerres exteriors de la monarquia violava les lleis del país i perquè els soldats catalans havien de defensar la terra d’una previsible invasió francesa.
El 1635 França declarava la guerra a la monarquia hispànica i, en conseqüència, el conflicte militar es traslladà al nostre país. Milers de soldats de les diverses nacionalitats de la monarquia –castellans, napolitans, portuguesos, valons, etc…- foren enviats al Principat, instal·lant-se al país. Les tropes s’allotjaven a les cases dels pagesos, els quals, a més, havien d’alimentar els soldats i, fins i tot, pagar-los el sou. Com a recompensa els pagesos rebien dels soldats tota mena de vexacions i mals tractes. La reacció dels indígenes fou fulminant. Són nombrosos els casos de companyies de l’exèrcit reial que van literalment desaparèixer, exterminades per partides de pagesos emboscats a les comarques interiors del país.
El 2 de maig de 1640 les tropes castellanes comandades pel napolità Leonardo de Moles cremaren el poble de Riudarenes i la seva església, robant-ne tots els objectes de valor. Aquest fet provocà que les campanes de totes les esglésies de les comarques del nord-est del Principat toquessin a sometent. Centenars de pagesos armats amb pedrenyals –una mena d’escopeta curta de l’època- perseguiren el terç de Leonardo de Moles, que arribà a Blanes el 4 de maig. Mentrestant, els terços de Juan de Arce cremaren Santa Coloma de Farners i, perseguits pels revoltats, arribaren a poc després a Blanes, el 19 de maig. La situació dels hispànics a Blanes esdevingué desesperada i no quedava altra opció que fugir. La infanteria fou traslladada per mar en barques i galeres fins a Roses i el Rosselló, i el mateix camí va fer la cavalleria, per terra, contínuament fustigats pels pagesos revoltats en tot el seu camí.
El 7 de juny següent, el dia de Corpus, uns 500 jornalers de comarques que havien de segar els camps del pla de Barcelona entraren a la capital amb la intenció de ser contractats. Els segadors, als quals se’ls havia afegit gent de Barcelona, i proferint crits de “Visca la terra! Morin els traïdors!”, s’enfrontaren amb els homes de l’algutzir reial Mont-rodon, i acabaren per assassinar el comte de Santa Coloma, un dels membres de l’alta aristocràcia afecta a la monarquia hispànica. Ara la revolta contra els castellans prenia també matisos de revolució social. Aquests són els fets que la historiografia ha anomenat el Corpus de Sang, que pren aquest nom de la novel·la històrica, publicada el 1857, Un corpus de sangre o los fueros de Cataluña, de Manuel Angelon.
Després de tot el que s’havia esdevingut el trencament entre el Principat de Catalunya –encapçalat pel president de la Generalitat, el canonge Pau Claris- i la Castella i el seu rei estava servit. El 7 de setembre es signava a Ceret, al Vallespir, l’acord d’aliança entre la Generalitat i la monarquia francesa, pel qual el Principat esdevenia república independent sota la protecció de l’exèrcit francès. El 17 de gener de 1641 els Braços Generals votaren l’establiment de la nova de trinca República Catalana. Tanmateix, poc després, la Generalitat va haver d’acceptar de posar-se sota la sobirania de Lluís XIII per rebre l’ajut militar francès.
Com a conseqüència del Corpus de Sang i, en general, de la revolta dels catalans, esclatà la Guerra dels Segadors, que es desenvolupà entre 1640 i 1652, i que enfrontà el Principat de Catalunya i la monarquia francesa amb la monarquia hispànica. Les autoritats del Principat, davant la manca d’un exèrcit propi, organitzaren un cos militar, els miquelets o almogàvers, una mena de milícia popular que participà en la defensa de Montblanc i Barcelona –juntament amb l’exèrcit francès- i en molts altres fets d’armes.
El desenvolupament de la guerra, però, fou desfavorable a l’aliança catalano-francesa i els castellans anaren recuperant posicions. La guerra continuà fins el 1659 i ara els catalans lluitaren contra els francesos, que s’havien convertit en un exèrcit d’ocupació com anteriorment ho havia estat el castellà. Amb la finalització de la guerra el Principat va poder mantenir les seves institucions i la seva independència nominal com a estat integrant de la Corona d’Aragó i de la monarquia hispànica, però va perdre el comtat de Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, i la meitat del comtat de Cerdanya que, com a conseqüència del tractat dels Pirineus (1659), foren concedits per Felip IV de Castella a França, sense ni tan sols comunicar-ho al govern de la Generalitat. D’aquesta manera es confirmava la mutilació del Principat de Catalunya i es donava peu a l’inici de la repressió i la colonització cultural francesa a la Catalunya Nord. Mentrestant, Portugal, que també s’havia revoltat contra els castellans, havia aconseguit la independència total.
