Si volem fer un exercici d’estudi de les ideologies existents a la societat catalana, el primer que ens pot ajudar és donar un cop d’ull al Parlament de Catalunya. Si no coneguéssim com funciona Catalunya —o millor dit, la Comunitat Autònoma de Catalunya— podríem esbrinar com s’articulen les diferents ideologies i xarxes polítiques al país a través dels representants que escullen.
Si observem el parlament català, el primer que identifiquem són dos blocs. Els que es fan dir independentistes i els que no, i partir d’aquí tenim tota una carta d’ideologies diverses per cada bloc. Des del socialisme independentista de la CUP al populisme espanyolista de VOX.
Malgrat que el mapa parlamentari català ens pugui ajudar en aquesta anàlisi social i ideològic de Catalunya. Els que ja fa uns quants anys que explorem els racons de les idees d’aquest país, sabem que hi ha més plats a la carta. Les ideologies presents en el parlament, representades per partits, són les forces polítiques amb més poder, tant a escala institucional com de relat. Són les més poderoses i hegemòniques però no les úniques. N’hi ha que tenen els seus espais, als marges del sistema institucional oficial.
Els partits «outsiders» del Parlament
Estem parlant de grups ideològics «outsiders», és a dir, sense representació o poder institucional. Aquestes ideologies conformen una constel·lació, oculta al món oficial. Que també té les seves xarxes i argumentacions polítiques, que poden arribar a ser suficients per a tenir alguns regidors o alcaldies.
La CUP per exemple, va entrar a les institucions a través de les eleccions municipals gràcies a la seva força en algunes localitats. Podem trobar també grupuscles, com els falangistes, que sent només quatre friquis, s’acaben apuntant a un altre carro, com el de VOX, per afinitat i per incapacitat de tenir cap mena de representació parlamentària per si sols.
L’anomenat fenomen del vot útil és la pràctica més comuna per aquells que no es veuen convençuts per cap de les opcions del menú. Però que malgrat això, consideren millor votar a algú amb el que se sentin mínimament identificats.
La qüestió que ens ocupa aquest article és el següent
També és un fenomen comú el d’aconseguir que una ideologia o grup minoritari que es trobava als marges, passi al centre. És el cas de la CUP o de C’s, que van aconseguir que la seva xarxa política fes el salt i aconseguís tenir representació pròpia. Uns ho van assolir gràcies a una xarxa associativa sòlida i catalana arreu del territori. I els altres ho van aconseguir amb l’ajuda dels magnats espanyols de l’IBEX35.
Aquestes ideologies “outsiders” que assoleixen entrar als parlaments, reben el suport de votants que no van aparèixer d’un dia per l’altre. El que vull dir amb això és que aquests votants, probablement havien votat altres partits en el passat. Però decideixen fer un canvi de vot que possibilita l’aparició d’aquestes noves opcions. Ja sigui per una identificació més forta amb el nou partit que amb el vell, o per necessitat d’un canvi per part dels votants.
El parlament es reconfigura com a reflex d’un canvi en la societat i l’aparició de nova oferta política. Això pot semblar evident als ulls de tothom, però és fonamental per entendre com s’articulen les forces d’aquest país. No tot és tan monolític com sembla a simple vista.
Això ens porta inevitablement a parlar del quart espai
Des de la rendició dels polítics catalans l’any 2017, a Catalunya s’ha viscut una crisi espiritual profunda. Els catalans van passar de creure que un Estat Català era possible i imminent a assumir que continuaríem sent una simple comunitat autònoma espanyola durant uns quants anys més. No és un canvi menor.
Això ha fet baixar l’autoestima nacional considerablement, però sobretot, ha generat desafecció política. Molts dels votants il·lusionats dels partits independentistes d’abans del 2017 ara són votants emprenyats, desil·lusionats i decebuts, i molts d’ells se senten enganyats pels partits independentistes fins al punt de decidir no tornar-los a votar mai més.
Aquest és un dels principals motius que expliquen el creixement constant de l’abstenció a Catalunya. Així doncs, sense saber-ne exactament la magnitud ni quantitat, és cada vegada més evident que hi ha una part de la societat civil catalana que no se sent ni representada ni alineada amb l’aspecte i el rumb dels actuals partits independentistes.
En aquest espai hi trobem gent de tota mena, tant antics cupaires com antics convergents, però tots ells anhelen per sobre de tot una cosa: la restitució de l’estat català, que doni d’una vegada per totes la sobirania als catalans en el seu territori. Aquest espai doncs té el defecte o virtut de ser molt heterogeni, però la claríssima virtut de tenir una agenda simple i clara: independència. Per tant, podem afirmar que hi ha un nou nínxol de votants amb una ideologia diàfana: El Nacionalisme Català.
Un nou projecte independentista?
La pregunta que ens apareix en aquest punt és: aquesta desafecció de molts votants, és suficient quantitativament per fer emergir una nova opció política al parlament? O encara més important, té aquest nou espai la força organitzativa i de xarxa suficient per a aixecar un projecte polític sòlid?
Per sort o per desgràcia, la resposta a aquestes preguntes encara no ha estat escrita, i això deixa oberta la porta a molts possibles resultats. El que està clar és que la resposta serà ni més ni menys el resultat de l’esforç i el treball que sigui capaç de fer aquest quart espai. Per triomfar, el quart espai ha de demostrar al país ser capaç de teixir una xarxa política extensa i ferma lluny dels tentacles processistes, ha de demostrar poder construir una mirada avantguardista i sòlida. Però per sobre de tot, aquest quart espai ha d’ensenyar al país però sobretot a si mateix, que Catalunya i els catalans tenim la voluntat i capacitat de ser un poble sobirà. Hem de demostrar que tenim força.
Encara que no ho sembli per molts, tenim motius per l’optimisme. Organitzacions com el Catalonia Global Institute, la Societat d’Estudis Militars, la Revista Esperit o Nosaltres Sols!, entre d’altres, demostren que l’espai Nacionalista és viu, creix sense pausa i té fonaments i voluntat. Hi som i no parem de treballar, i tard o d’hora, si no defallim en els ànims i en la feina, passarem dels marges al centre del país. I llavors, tindrem el repte definitiu.
