Fa uns dies vaig visitar l’exposició Domènech i Montaner. Modernisme i modernitat a Canet de Mar, que es pot veure fins el juny de l’any que ve a la Casa Museu Domènech i Montaner de Canet de Mar. En aquesta exposició, que recomano visitar, a més de mostrar el cantó personal i familiar del gran arquitecte Lluís Domènech i Montaner, així com el seu vessant artístic i professional, també es fa palesa la seva trajectòria política.
Domènech i Montaner era un nacionalista català de pedra picada, això per començar, i va enfocar tota la seva vida professional i política amb l’objectiu de contribuir a la consecució de la victòria del catalanisme.
Arquitectura i nacionalisme
En Domènech i Montaner era un nacionalista integral. La seva obra arquitectònica, inserida en el corrent artístic modernista en els seus primers anys i fins a la primera dècada del segle XX, cercava la seva inspiració en l’art medieval català. I per què cercava la seva inspiració en l’art medieval català, no pas en el que es desenvolupà a la nostra terra en època moderna, per exemple? Perquè l’edat mitjana va ser l’època d’esplendor per excel·lència de la Nació Catalana. A l’edat mitjana Catalunya va néixer a redós dels cims dels Pirineus; la Catalunya naixent es va expandir vers la Catalunya Nova i després cap a Mallorca i València guanyant terres a l’islam; i més endavant el domini català es consolidà a Sardenya, Grècia, Sicília i el sud d’Itàlia. No era estrany, doncs, que Domènech i Montaner i els modernistes catalans cerquessin els models artístics autòctons en una època de grandesa nacional. Domènech i Montaner creia que calia estudiar i prendre com a model el passat medieval català per a posar les bases d’un futur en plenitud per a Catalunya[1].L’eminent arquitecte pouà en la tradició artística medieval catalana, la modernitzà i la plasmà en noves obres arquitectòniques que havien de servir per projectar les victòries nacionals de Guifré, Ramon Berenguer, Jaume I i Pere el Cerimoniós en una Catalunya del futur rica i plena, pròspera i ben catalana. Endemés, la simbologia emprada per Domènech i Montaner i altres grans arquitectes i artistes del modernisme català era la simbologia nacional catalana: en les seves obres hi ha una gran profusió d’escuts dels quatre pals i de la creu de Sant Jordi, les dues principals ensenyes nacionals catalanes.
El nacionalisme català a cavall del XIX i el XX
La Renaixença i el nacionalisme català a Catalunya van donar lloc a una florida cultural i a un envigoriment de la identitat catalanes molt important, semblant als moviments de recuperació de la identitat nacional que, durant el mateix període històric, es van esdevenir a petites nacions europees irredemptes com Txèquia, Finlàndia o Noruega. El resultat pràctic a nivell polític del nacionalisme català no va ser tant exitós, ni de bon tros, com el de les tres nacionalitats anteriorment esmentades -potser perquè txecs, finlandesos i noruecs i s’hi van posar abans i no van veure truncada la seva Renaixença nacional per una dictadura i una guerra com les que vam patir els catalans-, però va contribuir a la supervivència de la Nació en moments de persecució nacional i a l’enlairament cultural i intel·lectual dels catalans[1].
Gràcies a l’ingent esforç d’homes com Domènech i Montaner i tants i tants d’altres personatges més o menys significats i coneguts la nostra Nació i la nostra identitat van poder gaudir de continuïtat en un moment en què els estats-nació s’assentaven. Segurament sense la Renaixença i el nacionalisme català de finals del XIX i del primer terç del segle XX avui la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat nacionals es veurien reduïdes a una caricatura.
La reconstrucció de la Nació en la Renaixença
Els arquitectes catalanistes, especialment els més eminents com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, volien contribuir a (re)construir la Nació a través de l’arquitectura de grans edificis emblemàtics, tot transmetent, als catalans un missatge d’amor per la Història del país, de grandesa i esplendor nacionals que s’havien de projectar cap al futur amb l’assoliment d’una Catalunya nacionalment plena.Aquest esperit de nation-building, de construcció o, més ben dit, en el cas català, de reconstrucció de la Nació, és ben palès en tota una plèiade d’historiadors, folkloristes, escriptors, arquitectes i músics (no oblidem l’immortal Enric Morera) que en els anys de la Renaixença i, més endavant, de les primeres dècades del catalanisme cultural i polític, posaren el seu art al servei del país.
No és casualitat que molts dels carrers de l’Eixample barceloní portin el nom de territoris que van tenir forts lligams amb la dinastia comtal i reial catalana i que van formar part de la Corona catalano-aragonesa (Aragó, València, Mallorca, Nàpols, Sicília, Sardenya, Còrsega, Provença…). Tot i que el catalanisme polític aleshores era gairebé inexistent l’esperit de la Renaixença tenia tanta força que ho “contaminava” tot, a la Catalunya del darrer terç del XIX. Recordem, també, que en aquells anys es van aixecar a Barcelona tot d’estàtues de grans personatges i herois de la història de Catalunya. La Renaixença i el primer nacionalisme català en van inspirar la construcció.
La dissolució del nacionalisme català els darrers 50 anys
Mes, quin panorama tenim ara? Durant dècades, d’ençà de la mort de Franco, el catalanisme oficial s’ha aigualit a ell mateix. Aquest esmentat catalanisme oficial no ha tingut gens de cura a l’hora d’educar les noves generacions que pujaven. No s’ha pressionat per introduir continguts que fomentessin la catalanitat a les escoles; els mitjans de comunicació catalans no han contribuït a construir la Nació, a fer país, tot i que hi ha hagut comptades i honorables excepcions; les famílies han oblidat d’educar en la catalanitat les criatures, com si fóssim un estat independent amb la llengua i la cultura del tot normalitzades. Aquesta tendència de dissolució de la catalanitat i del catalanisme ha anat creixent cada cop més i paradoxalment ha arribat al seu punt més àlgid durant i després del “procés” que suposadament ens havia de portar a la independència nacional.
Fa anys que el catalanisme i el sobiranisme polítics es van començar a suicidar. Sigui pel que sigui -per la perniciosa influència del Maig del 68, per deixadesa, per la síndrome del gos apallissat, per bonisme màgic o com a conseqüència d’un internacionalisme que ofega les nacions i les identitats- durant el darrer quart del segle XX els catalans vam començar a deixar de ser nacionalistes. No només això: durant el primer quart del segle XXI els partits de l’independentisme oficial -altrament dit processisme o rendicionisme- s’han empescat rocambolesques giragonses pseudo-intel·lectuals per evitar d’anomenar-se nacionalistes, fent seu, com si de la paraula de Déu es tractés, el discurs dels imperialistes espanyols de Ciudadanos, que es definien a ells mateixos també com a no-nacionalistes.
L’inefable Josep-Lluís Carod-Rovira va ser el primer a renegar públicament del nacionalisme, traient-se del magí un suposat independentisme no-nacionalista. Com si la independència de la Nació no fos l’objectiu final de tot nacionalisme! Paral·lelament, les grans entitats de país, com Òmnium Cultural, han seguit el mateix camí, tot deixant de banda l’enfortiment de la identitat cultural i nacional catalanes.En aquest context ser nacionalista i fer ostentació dels símbols identitaris catalans s’ha fet d’allò més difícil. Tal com dèiem abans, s’ha arribat a la paradoxa de començar un “procés” que era independentista (o això ens pensàvem) i a la vegada no era nacionalista ni identitari, contràriament a tots els processos d’independència exitosos que hi ha hagut a Europa els darrers 125 anys.
D’aquesta manera, com podem esperar que hi hagi un nacionalisme arquitectònic, un nacionalisme musical, un nacionalisme literari, un nacionalisme cultural català, en definitiva, un nacionalisme que sigui el pal de paller de la reconstrucció nacional i de la restitució de l’estat català independent?
Ens cal una nova Renaixença
Ja hem vist que sense NACIONALISME, sense un NACIONALISME en majúscules, ferm, dur i rocallós, tot es desfà. No és estrany que en els anys en què la gran majoria de catalans s’han fet independentistes -però independentistes no nacionalistes- la llengua catalana hagi retrocedit i els catalans siguem una minoria encara més petita que no pas ho érem abans. L’independentisme no-nacionalista ha creat una ideologia segons la qual es pot ser independentista a la vegada que es defensa que el castellà és una riquesa per als nostres fills i que ha de ser llengua cooficial a la Catalunya independent. És un independentisme que aplaudeix l’arribada sense aturador de més estrangers al nostre país, contribuint a la minorització demogràfica dels catalans a Catalunya. És un independentisme que està en contra de les fronteres, quan precisament allò que li cal a la Nació Catalana per a garantir la seva continuïtat són unes fronteres fortes i segures. És un independentisme que trenca amb el nostre passat, amb la nostra tradició cultural, amb l’herència dels nostres avantpassats i per això és un independentisme desarrelat, sense ànima, incapaç de crear, de construir res de bo. És un independentisme (si és que pot ser anomenat “independentisme”!) del tot oposat al nacionalisme ferm i alhora fecund d’en Domènech i Montaner i de tots els catalans que van forjar la Renaixença i el catalanisme fa més d’una centúria.
És per això que ens cal una nova Renaixença cultural i nacional basada en el nacionalisme català. Una Renaixença que faci sorgir nous domènechs i montaners i que ens faci renéixer com el fènix de les seves cendres. Una Renaixença que construeixi una constel·lació de voluntats individuals, una xarxa de mitjans de comunicació independents, una xarxa d’escoles catalanes, un lobby d’associacions nacionalistes, que contaminin de nacionalisme, d’identitat catalana i d’independentisme les arts i l’entreteniment i que provoqui un canvi de mentalitat en els catalans.
Cal que tots plegats hi posem el coll i cal que ens hi posem ara mateix. La nostra Nació no pot esperar més.
