Cent anys de la xiulada a l’himne espanyol a l’antic camp del Barça del carrer de la Indústria

El 14 de juny de 1925, el Camp de la Indústria, l’antic estadi del Futbol Club Barcelona situat al barri de l’Eixample, es convertí en escenari d’un episodi que marcaria la història de l’entitat blaugrana i el seu compromís amb el catalanisme. Aquell dia, el públic del Barça va xiular l’himne espanyol en un acte organitzat pel club, i el règim dictatorial de Primo de Rivera no ho va deixar passar per alt.
L’esdeveniment no era estrictament esportiu. Es tractava d’un partit amistós entre el Barça i el Júpiter, programat com a part d’un homenatge a l’Orfeó Català, entitat emblemàtica de la cultura catalana. El Barça, llavors presidit per l’industrial suís Joan Gamper, volia donar suport a l’orfeó, que era símbol del renaixement cultural de Catalunya.
Abans del partit, una banda musical britànica convidada va interpretar diversos himnes, entre ells el “God Save the King” i la “Marcha Real” (himne espanyol). Mentre el públic va escoltar amb respecte l’himne britànic, la resposta a l’himne espanyol va ser ben diferent: una sonora xiulada, acompanyada d’esbroncades i cants catalanistes.
La xiulada no va ser casual. En plena dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923–1930), Catalunya vivia una etapa de repressió cultural i política. L’ús del català estava perseguit en l’àmbit oficial, les institucions pròpies havien estat desmantellades i qualsevol expressió de catalanisme era vista amb recel.
La xiulada va ser, doncs, un acte espontani de resistència i desafiament, un gest col·lectiu que simbolitzava el rebuig popular a un règim que intentava anul·lar la identitat catalana. L’esport, i en especial el Barça, esdevenia aquí molt més que una afició: era un espai de representació simbòlica d’un poble.
La reacció de les autoritats va ser immediata. El governador civil de Barcelona va ordenar la clausura del Camp de la Indústria durant sis mesos, tot i que posteriorment es reduí a tres. Però la mesura més dura va ser la destitució de Joan Gamper com a president del club i el seu exili forçat. El seu perfil catalanista i el suport explícit a causes culturals com l’Orfeó Català van convertir-lo en un objectiu directe del règim.
Aquella xiulada va marcar un abans i un després. Per als estaments espanyols, era una ofensa greu; per a molts catalans, un acte valent i necessari. I per al Barça, una empremta més en la seva identitat de “més que un club”.
Amb els anys, aquell acte s’ha convertit en símbol de resistència i llibertat. La xiulada del 1925 sovint es recorda com una de les primeres manifestacions col·lectives de desobediència simbòlica al règim espanyol feta des d’un estadi. El Barça, llavors encara sense títols de gran volada però amb un fort arrelament popular, començava a forjar la seva llegenda política i cultural.
Avui, gairebé un segle després, aquella xiulada continua ressonant en la memòria col·lectiva com una mostra que l’esport pot esdevenir una trinxera de dignitat.