La parella sentimental formada pels francesos Cécile Kohler i Jacques Paris —una professora de literatura de 40 anys i un exprofessor de matemàtiques d’uns 70 anys— van ser detinguts per les autoritats del règim dels aiatol·làs a l’últim dia d’un viatge turístic a l’Iran, el 7 de maig de 2022. D’ençà d’aleshores han estat retinguts a la sinistra presó d’Evin, a Teheran, en condicions que diversos actors, inclosos familiars, advocats i les autoritats franceses, descriuen com a inacceptables i degradants. Al llarg d’aquests tres anys, Cécile i Jacques han tingut un accés gairebé nul a l’assistència legal independent, visites consulars molt limitades i comunicacions familiars escadusseres, vigilades i breus. Tot plegat reuneix més aviat les condicions d’un segrest que no pas les d’una detenció sotmesa als principis dels drets humans i de la legalitat internacional.
El règim iranià ha acusat la parella d’espionatge per al Mossad, els serveis secrets israelians, de conspiració per derrocar el règim i de corrupció sobre la terra —delictes que podrien portar-los a la pena de mort-. Tanmateix, aquestes imputacions no han estat corroborades de manera clara i generen sospites sobre la seva base legal. França les ha qualificades consistentment de “totalment injustificades i infundades”.
A més, l’aparició d’una “confessió” a les televisions estatals —altament sospitosa per la seva naturalesa dirigida— suggereix una possible instrumentalització política dels acusats, que podrien haver estat utilitzats com a moneda de canvi en inclements negociacions diplomàtiques.
El president francès, Emmanuel Macron, ha assegurat que el govern “treballa incansablement” per la seva llibertat, considerant-los “presos desapareguts” i demanant el seu alliberament com a prioritat absoluta. En paral·lel, el govern francès va presentar una demanda davant de la Cort Internacional de Justícia (CIJ) per la violació del dret a la protecció consular i pels tractes inhumans que se’ls han aplicat.
La societat francesa, associacions i familiars s’han mobilitzat amb manifestacions i comunicats, evidenciant que no són noms anònims, sinó éssers humans a qui s’han vulnerat drets fonamentals.
El 23 de juny de 2025, l’Iran va confirmar que un bombardeig israelià va atacar la presó d’Evin, causant almenys 71 morts. Els familiars de Kohler i Paris, que esperaven un contacte regular, van expressar la seva greu alarma per la seva seguretat i exigeixen una prova de vida —l’últim contacte confirmat va ser una visita consular el 30 de maig—.
Noémie Kohler, germana de Cécile, va parlar d’una “desaparició forçosa”: “No sabem si segueixen vius ni on són”. Aquesta incertesa no sols intensifica la tragèdia personal, sinó que simbolitza l’arbitrarietat i la impunitat d’un règim islamista dictatorial.
La història de Cécile i Jacques no és sols un fet diplomàtic: és un relat de dolor, injustícia i abandonament. Són dos ciutadans normals, atrapats per acusacions infundades i sotmesos a condicions de presó totalment inhumanes. Els seus drets han estat violats de manera sistemàtica pel règim iranià: accés negat a consolat, a advocats i a un judici just.
Aquest cas posa de manifest com alguns estats utilitzen la detenció de ciutadans estrangers com a eina de pressió internacional, una pràctica condemnable que trenca els principis de dignitat i de dret internacional. Hi ha una responsabilitat explícita de la comunitat internacional: no oblidar, no normalitzar, no permetre que aquests casos quedin enterrats sota pactes geopolítics o càlculs polítics.
