Catalunya és una nació, la nostra nació. La podem descriure com un territori geogràfic, històric, cultural i lingüístic en què, des de fa més de mil anys, els catalans hi hem viscut, crescut i mort, defensant-la i perdent la vida per ella sempre que ha estat necessari. Per tot això, Catalunya és la nostra pàtria i nosaltres, els catalans, la conformem.
Tanmateix, quan parlem de Catalunya no només hem de tenir en compte el Principat de Catalunya. Creure que els valencians, els mallorquins o els rossellonencs tenen diferents cultures que la catalana voldria dir moure’ns en un marc mental espanyol. .
Absolutament totes les persones que descendim de catalans i que fem servir la nostra llengua i cultura habitualment i en el nostre dia a dia som catalans, per molt que parlem el dialecte nord-occidental, valencià, oriental, central, baleàric o septentrional.
La única raó per la qual algú et dirà que el valencià, per exemple, és un idioma propi en comptes d’un dialecte del català serà per intentar dividir i confrontar els diferents territoris i catalans de la mateixa pàtria a la qual pertanyen, Catalunya.
Així, la nostra pàtria engloba i inclou territoris arreu dels quatre punts cardinals. Al nord hi trobem les comarques de la Catalunya nord, manllevades injustament el 1659 per la corona francesa i que encara es troben sota el jou francès. A l’oest hi trobem la Franja, actualment sotmesa per l’Aragó. A l’est hi trobem les Illes Balears; Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, sens oblidar-nos-en de l’Alguer. I finalment al sud hi trobem el País Valencià, sens dubte un dels territoris on la colonització espanyola s’hi ha acarnissat més.
En l’actualitat la nostra pàtria es troba mutilada, dividida, vexada i colonitzada. Des de la derrota del 1714 que ens trobem en la mateixa situació, no obstant això, fins les dècades dels 50 i 60 del segle XX ençà la supervivència de la nostra llengua, la nostra cultura, i de nosaltres, els catalans, no s’havia vist mai tan amenaçada.
La realitat és, per tant, que la nostra ètnia pot acabar desapareixent al llarg de les generacions vinents. L’ús habitual del català continua decreixent des de la dècada dels 30 del segle XX i la nostra pàtria ha passat dels 6 milions d’habitants el 1950 als 14’4 en l’actualitat. Mentre la mitjana de creixement poblacional a la Unió Europea ha estat d’un 23’7% en els mateixos anys, la mateixa mitjana a la nostra nació és d’un 146’6%.
Parlem, per tant, no només d’una colonització política; amb una absència clara de sobirania i estructures d’estat, econòmica; amb un evident espoli fiscal, atès que cada dia Espanya ens pren 55 milions d’euros, lingüística; en què l’ús habitual del català es troba en el 35%, sinó que també enraonem de colonització i substitució demogràfiques, cosa que pot fer perillar la nostra pervivència com a poble.
Davant d’aquestes dades gens encoratjadores, animo i pretenc fer obrir els ulls a qualsevol català que encara romangui adormit i o que no se n’hagi donat compte de la perillosa i decisiva època que vivim. Ara és quan més hem de ser-hi per la nostra nació, ara és quan hem de treballar i lluitar per Catalunya, i el nostre camp de batalla ha de ser la política, la intel·lectualitat, però sobretot la consciència i el marc mental nacionals, essent i estant convençuts que som catalans, i defensant-ho arreu i enfront de tothom.
Hem de sentir orgull per la nostra pàtria i hem d’estar disposats al sacrifici de certes coses per ella amb l’objectiu de revertir la seua nefasta situació.
Per què si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
