El territori nacional català està dividit entre quatre estats: entre aquests, n’hi ha un que és un Estat català (íntegrament català), mentre que els tres altres són estats forans a mans de nacions foranes. Entre aquests estats, n’hi ha un, l’Estat espanyol, que oprimeix la major part del territori català i de la població catalana, mentre que les comarques septentrionals sota domini francès, la ciutat de l’Alguer sota domini italià i el petit Principat d’Andorra, tots junts, no arriben ni al 10% del pes territorial i demogràfic de la nostra nació.
També sabem que tot Estat es basa en una nació concreta que promou i defensa, amb la seva llengua, cultura i consciència nacionals, que passen a ser les de l’Estat, el qual és propi d’aquesta nació. En alguns casos, com el d’Islàndia, les fronteres de l’Estat coincideixen exactament amb les de la nació que constitueix la seva base; en la gran majoria de casos, però, els estats són de composició plurinacional o multinacional, i la nació titular de l’Estat exerceix una opressió nacional sobre les altres nacions incloses dins les seves fronteres per tal d’homogeneïtzar tot allò que considera seu.
Tot plegat ens porta a aquesta qüestió: de la nació que oprimeix el gruix territorial i demogràfic de la nació catalana, i, per extensió, del poble que en constitueix la base humana i de la seva llengua pròpia, com se n’ha de dir? Alguns diran que òbviament és Espanya, el país dels espanyols que parlen espanyol; d’altres, però, proclamen que no, que és Castella, el país dels castellans que parlen castellà. Hi ha una certa lògica darrere aquesta segona opció, i és força comprensible… però discutible, quan no directament errada.
Abans que res, vegem l’històric del terme “Espanya”. Com és sabut, prové del llatí Hispania, ell mateix derivat del fenici. Originàriament, aquest terme designava exactament allò que es diu avui dia “Península Ibèrica” i no comportava de cap manera que aquest espai geogràfic fos una única nació ni tampoc que hagués de formar un únic Estat. Així doncs, es podia dir sense cap mena de problema que Catalunya (si més no la major part) és Espanya i els catalans som espanyols.
Però tot això va canviar d’ençà el segle XVI, amb el sorgiment de la Monarquia Hispànica dels Habsburg. Per bé que aquesta no era cap Estat, sinó una unió dinàstica de diversos regnes que tots tenien lleis i institucions pròpies i separades, també és veritat que aquest conjunt, en la pràctica, sempre el va manar Castella, que hi tenia un predomini cada cop més important.
El rei i la seva cort s’estaven a Castella i amb ells els consells dels diferents regnes; els cercles cortesans maldaven per a reduir tots els regnes a les lleis castellanes (Olivares no va ser mai cap cas aïllat, sinó que la seva mentalitat, ans al contrari, era àmpliament compartida per la cort), cosa que permetria reforçar l’absolutisme reial, que hi era més consolidat que en cap altre regne dels Habsburg; i les capes socials més altes, especialment la noblesa, es castellanitzaven cada cop més lingüísticament.
En aquest context es va produir l’apropiació castellana dels termes “Espanya” i “espanyol”. En efecte, els aristòcrates castellans que defensaven la primacia del seu regne sobre els altres deixaven progressivament de dir-se castellans tot passant a autodesignar-se espanyols en exclusiva, i, sobretot, començaven a anomenar la seva llengua espanyol. La gènesi imperialista de la maniobra era claríssima: justificar la prepotència efectiva i el projecte annexionista de Castella sobre els altres regnes (val a dir que els reis castellans, tot proclamant que eren la continuïtat ininterrompuda de la monarquia visigoda, ja aspiraven a dominar tota la península d’ençà el segle XII) i el paper prestigiós creixent de la llengua del poder reial, o sigui, justificar l’imperialisme i l’etnocidisme castellans; al capdavall, si el castellà és “l’espanyol”, és ben lògic que tothom a “Espanya” el parli.
Per cert que el rebateig de Moscòvia com a Rússia, més o menys coetani, tenia ben bé el mateix objectiu: apropiar-se l’herència de la Rus històrica en exclusiva i alhora justificar els projectes d’invasió i de domini moscovians –esdevinguts russos– sobre Ucraïna i Bielarús (subratllo de passada que l’ús internacional designava els ucraïnesos i bielarussencs amb un nom també derivat de la Rus: rutens, ben diferenciats dels moscovians) que també n’heren hereves, així com la imposició unilateral de la llengua “granrussa” en aquests països.
I ara entro en el cor del tema: de la nació que oprimeix la major part de Catalunya, del seu poble i de la seva llengua, com n’hem de dir? Quin mot és més adient, “castellà” o “espanyol”? Provaré de respondre-hi de manera nacionalment autocentrada.
Si bé, portes endins, l’ús del terme español com a endoglotònim no va triomfar del tot fins al segle XX, i el terme castellano encara es fa servir força, en competència amb español, tant a Espanya com a l’Amèrica hispànica; internacionalment, en canvi, s’assumeix i es generalitza molt ràpidament, conjuntament amb l’ús ubiqui de “rei d’Espanya” (expressió que no existiria en la titulatura oficial fins ben entrat el segle XIX) per a designar els Habsburg de Madrid, alhora que “Espanya” ja no designava la Península Ibèrica, sinó el conjunt de dominis de la branca castellana del Casal de Habsburg. Per això, avui dia, en la majoria de llengües, aquest idioma s’anomena “espanyol”, de manera preferent o exclusiva i tot: espagnol, spagnolo, espanhol, Spanish, Spanisch, Spaans, spansk, ispanikí, hiszpański, španski, ispanskiï, Sbaeneg, Spáinnis, espanja, spanyol… (i això, tot circumscrivint-nos a Europa). En contrast, i molt reveladorament, l’ús preferent o exclusiu del terme “castellà” tan sols es manté en llengües oprimides per l’Estat espanyol o algun dels estats hispanoamericans d’arrel colonial (quítxua Kastilla simi, nàhuatl caxtilahtlahtolli…), així com en certes llengües de l’ex-colònia espanyola de les Filipines.
Així doncs, tal com suggereix el lingüista mallorquí Gabriel Bibiloni, insistir a designar aquesta llengua com a “castellà” a seques i rebutjar el terme “espanyol”, paradoxalment, és una actitud provinciana, puix que rebutja la pauta internacional i s’aferra a un ús privatiu del món hispànic, relíquia inercial d’una època superada. Entenem-nos bé: no suposa cap mena de problema l’ús del terme castellà (jo faig servir ambdues paraules indistintament), sinó el rebuig irreflexiu del terme espanyol, que ens tanca dins la mateixa “hispanitat” de la qual pretenem sortir.
En efecte, com he dit, “Espanya” ja fa segles que ha deixat de designar la Península Ibèrica i passat a designar un conjunt d’estats (i, en acabat, un sol Estat) que duu intrínseca l’hegemonia castellana al seu ADN, amb el projecte etnocida corresponent; de fet, els portuguesos, en independentitzar-se, s’han totalment desentès dels termes Espanha i espanhol, dels quals s’autoexclouen sistemàticament des del segle XVII. Aquesta és la realitat que per fi hem d’assumir: l’OPA castellana sobre aquests termes ha estat un èxit total que absolutament tothom ha assumit internacionalment, començant per l’únic poble de la Península que hagi arribat a desfer-se’n del jou.
Espanya ens és aliena, per tant, no ens podem permetre aferrar-nos al significat tradicional que aquests termes ja fa temps que han deixat de tenir, i anomenar la llengua castellana “espanyol” és proclamar, precisament, que els catalans no som espanyols, i que el nostre país no és Espanya.
En canvi, “Espanya” s’ha de fer servir per a designar la nació que oprimeix el gruix de la nació catalana, i que consta no només de Castella, sinó que també de les seves extensions peninsulars meridionals: Extremadura, Andalusia i Múrcia. Aquestes regions, és clar, parlen la mateixa llengua que Castella, hi tenen contigüitat territorial directe, l’abassegadora majoria dels seus habitants són bàsicament descendents dels colons castellans que s’hi van establir al llarg de la Conquesta cristiana medieval, i el sentiment espanyolista (per cert, ja és força revelador en si que sempre se’n digui espanyolisme, mai no “castellanisme”…) és hegemònic, tant en l’opinió pública com en els resultats electorals: per tot plegat, és un disbarat negar que conformin una mateixa nació.
Tanmateix, si la quasi totalitat d’andalusos, extremenys i murcians es consideren «espanyols» (tret de quatre friquis postmos), en canvi, no n’hi ha cap que es consideri «castellà», perquè l’apropiació històrica del terme “Espanya” ha comportat la reducció paral·lela, i també universalment assumida, del vocable “Castella” a l’àmbit regional de Castella la Vella i Castella la Nova, o sigui, si fa no fa, la Meseta. Per tant, podem dir –i hem de dir– que Espanya sí que és una nació, només que no ens inclou; els espanyols són un poble real, però els catalans no en som cap part. Volem sortir de la presó, no pas construir-nos un refugi a dintre.
Per això mateix, també s’ha de combatre sense cap pietat una figaflora dèria regionalista com el concepte de llengües espanyoles en plural, entre les quals constaria el català, perquè té l’Estat espanyol (i l’encaixament de la major part de Catalunya dintre d’aquest) per descomptat, o sigui, el seu marc mental no percep “Espanya” com a realitat aliena (la nació formada per Castella i les seves extensions meridionals), sinó que s’hi inclou; parteix de la idea empíricament desmentida que dir-ne castellano en comptes d’español, per part dels espanyols, és senyal de respecte envers el català i les altres llengües aixafades pel seu Estat (el vell mite de l’Espanya plural); i ignora voluntàriament que no parla mai ningú de “llengües franceses” (les quals, per cert, inclourien el català, cosa que no se’ls acut per hispanoprovincianisme…), ni tampoc de “llengües russes” que inclourien el volgotàrtar, el txetxè o el iacut, sinó que l’única llengua francesa o russa és la que duu aquest nom, i que el bretó no és cap “llengua francesa”, ni tampoc el iacut cap “llengua russa”, precisament perquè Bretanya no és França i els bretons no són francesos, Iacútia no és Rússia i els iacuts no són russos.
A tall de conclusió, n’hi haurà prou amb apuntar que aquesta qüestió de noms ja fa un segle que la tenim resolta, gràcies a Antoni Rovira i Virgili, amb aquestes sàvies paraules: “Però els castellans han d’ésser lògics: si l’idioma castellà és l’idioma espanyol, han de reconèixer que la nació espanyola és aquella part del territori peninsular on es parla el castellà o espanyol; i per tant, en aquest sentit, ni Bascònia, ni Galícia, ni Catalunya són Espanya, encara que formen part de l’Estat espanyol. (…) Respecte al nom Espanya no tenim cap inconvenient a deixar-lo als castellans.” O sigui: fem servir la mateixa terminologia nacional que l’espanyolisme respecte al seu país, el seu poble i la seva llengua, però fem-ho per motius diametralment oposats als seus i, sobretot, autoexcloguem-nos-en.
La nació que mana l’Estat espanyol i li correspon (que, en canvi, és del tot aliè per als catalans, bascos, gallecs i altres lusòfons, asturlleonesos, aragonesos, i occitans d’Aran, sense parlar dels bocins africans inclosos dins aquest Estat) és Espanya (de què Castella és tan sols un subconjunt, si bé n’és el nucli originari), el seu poble els espanyols (entre els quals hi ha els castellans), i la seva llengua és l’espanyol o castellà (dos sinònims exactes). Ras i curt.
