Carles Bosch de la Trinxeria va néixer el 15 de maig de 1831 a Prats de Molló (el Vallespir), a la Catalunya sota ocupació francesa. La seva família era mig vallespirenca, mig empordanesa.
Família i joventut
Eren grans propietaris rurals que tenien terres a cavall d’aquestes dues comarques i, per tant, a cavall de la Catalunya sota ocupació francesa i la Catalunya sota ocupació espanyola. La seva família era molt antiga i un dels seus avantpassats va ser Josep de Trinxeria, un patriota català del Vallespir que va ser un dels dirigents de la revolta dels angelets, els pagesos catalans del Vallespir, el Conflent i el Rosselló que es van aixecar contra els ocupants francesos la segona meitat del segle XVII. Tot plegat formava part de la memòria de la família i, per tant, de la seva, i va pesar en la seva formació ideològica podríem dir-ne nacionalista.
Bosch de la Trinxeria va passar la seva joventut al vilatge vallespirenc de Montalbà dels Banys fins que s’establí definitivament a la Jonquera, a l’Alt Empordà, un indret on la seva família també hi tenia molta terra. Abans, tanmateix, havia estudiat a Montpeller, Tolosa de Llenguadoc i Barcelona fins que s’establí definitivament a la Jonquera.
La Renaixença
El nostre protagonista s’imbuí de l’esperit de la Renaixença, tot i viure físicament allunyat del rovell de l’ou de la cultura nacionalista catalana que es desenvolupava principalment a Barcelona. Mentrestant, Bosch esdevingué un nacionalista català avant-la-lettre. Sentia un gran amor per la seva terra, per les comarques en les quals tenia les seves terres, el Vallespir i l’Alt Empordà, i per Catalunya.
Excursionisme catalanista
Bosch de la Trinxeria es convertí també en un activíssim excursionista. Fou membre de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques i de l’Associació Catalana d’Excursions, dues entitats catalanistes, enfocades a conèixer la terra, el país, per donar-li valor i estimar-lo. En les seves excursions s’amarava de la geografia dels indrets que trepitjava, de les plantes, de les pedres, de la cultura popular dels pagesos dels Pirineus; recollia paraules que es perdien, llegendes que s’oblidaven, relats i cançons que la castellanització i la decadència del món rural amenaçava de fer perdre sempre més. En les seves excursions, Bosch de la Trinxeria va aprendre a estimar encara més la seva terra, l’esperit del seu poble, les seves tradicions.
Catalanista conservador
La seva obra és amarada de catalanisme conservador i tradicionalisme. Bosch de la Trinxeria considerava que el món antic català, en les seves línies generals, era millor que el que anava venint i s’imposava. Valorava el món agrari català, la pagesia i la relativa pau social que s’hi vivia, almenys en comparació amb els conflictes socials del món urbà i industrial. El seu amor per la terra, per Catalunya, el convertí en catalanista, de manera que es féu membre de la Unió Catalanista, la gran organització nacionalista que en els seus inicis era del tot conservadora des d’un punt de vista ideològic. El 1892 Bosch de la Trinxeria participà a l’assemblea de Manresa on s’aprovaren les cèlebres Bases de Manresa, com a representant de la comarca de l’Alt Empordà.
Obra literària
Bosch va voler plasmar tot això en la seva obra. Era conscient que el món antic, el món de les antigues tradicions, dels pagesos cofats amb barretina, d’un catolicisme arrelat a la terra, de les contalles a la vora del foc, s’acabava i volia deixar-ne constància. Tanmateix, no ho feia amb vocació arqueològica d’un món que desapareix sinó amb voluntat de salvar-ne el que pogués amb l’objectiu que l’esperit de la terra i del poble catalans no desaparegués i continués en el catalanisme naixent. Així, Bosch de la Trinxeria va escriure Records d’un excursionista (1887), Pla i muntanya (1888), L’hereu Noradell (1889), De ma collita (1890), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1891), Tardanies (1892). I ja després de mort Lena (1899), Canigó. La llegenda de Sant Miquel de Combret (1913), Visions de l’Empordà (1953) i Visions del Pirineu (1953).
Un escriptor anticastellà
El catalanisme radical de Bosch de la Trinxeria es manifestava en les seves obres en un fervorós anticastellanisme, que no representava res de nou en la tradició catalana però que era significatiu del fet que aquest autor no tenia cap por ni cap vergonya a l’hora de demostrar-lo públicament. Si aquest anticastellanisme no hagués estat un sentiment compartit pel comú del poble català, conseqüència d’una ocupació que s’allargava d’ençà del 1714 i de les múltiples agressions armades d’ençà del 1640 i també durant tot el segle XIX, Bosch de la Trinxeria no hagués estat anticastellà ni ho hagués demostrat publicant-ho a les seves obres literàries: si no hagués estat així el seu públic no li ho hagués perdonat.
Bosch de la Trinxeria denunciava, en la seva obra, que la cultura i la llengua castellanes s’havien imposat per la força a les catalanes a Catalunya mateix. En aquest sentit, en l’obra L’hereu Subirà, ho deixa plasmat en un diàleg revelador:
“-No: may lo nostre carácter, las nostras costums s’avindrán ab la d’ells; y l’antipatía instintiva que sentim per tot lo que vé d’aquella terra, bé prou nos diu que un pregon avench nos separa. Andalusia y Castella son á cent mil lleguas de Catalunya. L’odi que’ns tenen y que’ls hi tenim es odi de rassa. Fa més de dos sigles qu’estem postrats baix llur domini”.
“—Si anés á presidir un meeting, diría á mos conciutadans: ‘Per ara nostra resistencia ha d’esser passiva per força; mes estem al aguayt, esperant ocasió pera ferla activa. Siguem catalans més que may. Apartemnos tant com podrem de la deletèrea influencia castellana; parlem y escribim sempre en catalá: ensenyem la història pátria á nostres fills pera que quan sían homes se recordin’ — Y posantse dret, transfigurat: ‘Es quan la tempesta amenaça, y que la campana del cloquer del poble toca á maltemps, que’ls treballadors de la terra se recullen a la masía; juntemnos tots a l’entorn de la llar dels avis; trayem lo rovell de las eynas; esperant que ressoni com tronada, per valls y serraladas, lo crit de ¡desperta ferro!… Eixa sería la peroració de mon discurs…’.”
Bosch de la Trinxeria, amagat rere els personatges d’aquest diàleg, afirmava que sentia una pregona antipatia per allò que venia de la terra dels castellans i que l’odi mutu entre catalans i castellans «es de raça». A més, afirmava, sense embuts, que els castellans dominen Catalunya d’ençà del 1714. Afirmava que contra aquest domini castellà «siguem més catalans que mai» i que ens havíem d’apartar de la «influència castellana».
Tanmateix, L’hereu Subirà no va ser la única obra on Bosch de la Trinxeria demostrà el seu anticastellanisme. A L’hereu Noradell i a altres obres seves l’escriptor empordanès també explicità el seu odi envers els castellans pel fet d’ocupar el nostre país i la seva incompatibilitat amb el caràcter català.
