Avui fa cent anys, un 18 de juliol de 1924, va morir Àngel Guimerà, escriptor polifacètic, poeta, dramaturg, però per sobre de tot, patriota català. En Guimerà és conegut principalment per obres de teatre que han esdevingut mítiques, icones de la cultura catalana com Terra baixa, Mar i cel i La filla del mar. No és tant coneguda la seva faceta de poeta i encara menys de prosista. Moltes de les seves obres van posar lletra a melodies eternes de la nostra cultura com La Santa Espina, musicada per Enric Morera, un altre homenot de la nostra cultura i patriota català de pedra picada al qual encara no se li ha fet prou justícia.
Aquestes tres obres de teatre que hem esmentat abans es van fer cèlebres de seguida, però sobretot els darrers anys del franquisme i sobretot després de la mort de Franco. Però en canvi, obres de teatre patriòtiques de Guimerà com Mestre Oleguer i Joan Dalla, també cèlebres abans de 1939 i representades molt sovint durant el primer terç del segle XX, han estat injustament oblidades i fa dècades que no es representen.
El Guimerà patriota, independentista, s’ha volgut amagar sota un Guimerà que pretesament es centrà en temes com el mestissatge o el xoc de cultures. Doncs no. Guimerà va ser, essencialment un autor polític que féu servir l’art per a construir Nació Catalana i per a fabricar independentistes.
Guimerà, doncs, va ser un home de cultura i també féu política. Quina altra cosa podia fer si no? Guimerà escrivia en català i si ho feia era perquè centenars de catalans, durant el darrer terç del segle XIX, es van posar a fer cultura i a fer política per fer reviure la nacionalitat catalana i amb ella la seva llengua i la seva cultura, de segles proscrites per l’ocupant castellà. Si Guimerà va escriure en català va ser pel seu amor a la llengua de la terra i pel seu amor a la terra i al poble.
Per tot plegat el 1882 començà a militar en l’incipient catalanisme polític, tot adherint-se al Centre Català. Més tard s’uní a la Lliga de Catalunya i el 1889 n’esdevingué president. I l’any 1892 participà a les Bases de Manresa organitzades per la Unió Catalanista.
Totes aquestes organitzacions i partits eren catalanistes, nacionalistes, tot i que nominalment no eren independentistes (o separatistes, segons com es deia a l’època). Però si no ho eren, d’independentistes, almenys públicament, era per evitar la repressió espanyola, que les hagués il·legalitzat immediatament i hauria empresonat els seus dirigents.
I en Guimerà, per sobre de tot, per damunt de ser un home de cultura i un escriptor reconegut, va ser un patriota abrandat. I un independentista convençut. Com tots o la gran majoria dels grans personatges del catalanisme del darrer terç del segle XIX i el primer terç del segle XX.
El seu enterrament, esdevingut fa exactament cent anys, aplegà milers de catalans, milers de catalanistes, pels carrers de Barcelona, en plena dictadura de Primo de Rivera, i significà un desafiament a aquest règim castellanista i anticatalà, tot homenatjant un home que havia treballat tota la vida des de la cultura per l’alliberament nacional de Catalunya.
Sí, Àngel Guimerà era nacionalista i era independentista. Com no podia ser independentista algú que escrivia les frases següents l’any 1889 en el discurs de presidència dels Jocs Florals de Barcelona (publicat el 1906 al volum de discursos de l’autor “Cants a la Pàtria”)?
“Per tot arreu la idea de pàtria s’ha fet home. Romeus convençuts de la causa salvadora, van els catalans recorrent en fervorós pelegrinatge les ruïnes dels profanats monuments de la pàtria. Les associacions inspirades en l’amor a la terra neixen i es propaguen; nostres germans es reconeixen i s’abracen, es donen la benvinguda i es confien els seus temors i les seves esperances. I en representació palpable de tota aquesta onada redemptora, s’aixeca altra vegada, com despertant d’una llarga i febrosa dormida, el panteó dels comtes de la nissaga catalana, el venerable casal de Ripoll, símbol august de la independència de la Pàtria, que s’endiumenja tornant-se a posar les seves millors gales, per a consagrar, un altre cop, després d’una desena de centúries, la reconquesta de nostra Catalunya del jou dels successors d’aquelles mateixes càfiles moresques”.
“Catalunya fa segles que protesta, ja en pau, ja en guerra, que és i que vol ésser catalana”.
“Vosaltres, municipis de la terra catalana […]. Torneu a valer-vos de la llengua nadiua en tots els actes de la vida els que heu deixat de parlar-la. […] Sigueu tan sols municipis de Catalunya. No sigueu mai corporacions bordes a la mare terra”.
“Episcopat de Catalunya: gireu els ulls a l’episcopat de Polònia i d’Irlanda”.
“I vosaltres, catalans tots, tan els que governeu aqueixos palaus de la indústria damunt dels quals la mà d’Espanya hi ha plantat bandera d’estrangeria, com els que conserveu el tirat catalanesc en les senzilles i senyorials masies […] per sobre de tot i tothom estimeu a Catalunya”.
