L’entitat Agermanats de Girona i Mallorca ha organitzat un acte de reconeixement a Mn. Bartomeu Barceló i Tortella. Es tracta d’un sacerdot mallorquí nacionalista que el 6 d’abril de l’any 1925, un Dilluns Sant, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, va pronunciar un sermó de caràcter independentista de la trona de la catedral de Girona estant davant dels feligresos.
L’acte d’homenatge a aquest capellà nacionalista nascut a Felanitx, que signava els seus escrits com a «Català de Mallorca», es durà a terme aquest diumenge que ve, 6 d’abril, a les 12 del migdia a les Escales de la Catedral de Girona.
Nascut el 4 d’octubre de 1888 a Felanitx, Mallorca, Bartomeu Barceló i Tortella va mostrar ja de ben jove una vocació religiosa i un profund interès per la cultura. Amb tan sols 14 anys, una prèdica que el va commoure el va portar a ingressar al seminari menor dels pares Paüls a Figueres. Allà va prendre consciència de la unitat de la llengua catalana i de l’abast de la identitat catalana més enllà dels Pirineus.
Després de completar el seu noviciat a Barcelona, el 1907 va fer la seva professió a Bellpuig d’Urgell. Set anys més tard, el 1914, va ser ordenat sacerdot a Tortosa i va celebrar la seva primera missa a l’Espluga. Aquell mateix any, va emprendre un viatge com a missioner a Puno, al Perú, on va aprendre les llengües aimara i quètxua per apropar-se millor a la població indígena. Malgrat la distància, mantenia correspondència amb la seva família i els demanava que li escrivissin en català.
Quan va tornar a Mallorca el 1918, va començar a fer-se un nom com a poeta i orador. Fou aleshores quan féu amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Aquell mateix any, l’Ajuntament de Felanitx li va encarregar la redacció del panegíric de Santa Margalida, i va participar als Jocs Florals de Barcelona, on va obtenir un accèssit a la Viola d’Or. Tot i això, les seves activitats literàries i el seu contacte amb intel·lectuals de l’època van generar recel entre els seus superiors, que el van destinar a l’ensenyament a Bellpuig el 1919 i posteriorment a Figueres.
Un moment clau en la seva vida es va produir el 6 d’abril de 1925, durant un sermó del Dilluns Sant a la catedral de Girona. En el seu discurs, va establir una analogia entre els patiments de la Verge Maria i la situació dels Països Catalans, una afirmació que va ser interpretada com una crítica al règim de Primo de Rivera. Mn. Barceló va cloure la seva prèdica amb el desig que el poble català «assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat», tal com ens informa en el seu bloc Bartomeu Mestre i Sureda. Aquella mateixa nit, Mn. Barceló va ser arrestat i empresonat. Poc després, es va veure obligat a exiliar-se a Perpinyà, on va trobar refugi sota la protecció del bisbe catalanista Juli Carselade du Pont. El 1929 Joan Estelrich el va convèncer per a viatjar amb ell a Ginebra juntament amb la delegació catalana que va participar en el Congrés de les Nacions Unides, concretament en el grup de les Minories Nacionals.
Durant els anys d’exili, va col·laborar en nombroses publicacions com Pireneus, La Tramontane, Lo Gai Saber, L’Indépendant, La Veu de l’Empordà i La Nostra Terra. Va destacar als Jocs Florals tant a Catalunya com a Occitània, assolint el títol de Mestre en Gai Saber. La seva obra poètica, inspirada en la figura de Ramon Llull, es caracteritza per un to apassionat i optimista, sovint amb un estil retòric i grandiloqüent. Entre els seus treballs més rellevants figuren Goigs de Nostra Senyora de la Mercè (1934) i Picaroleigs (1951).
El 1935 va establir-se a Sant Feliu de Guíxols, però dos anys més tard, amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, va haver de tornar a Perpinyà. El 1943 va retornar a Mallorca i, més endavant, va viure en diverses localitats de Catalunya. Va ser un participant actiu en tertúlies clandestines i va col·laborar en obres col·lectives com In memoriam Guillem Forteza (1944) i Antologia lírica franciscana (1947).
Bartomeu Barceló i Tortella va morir a Terrassa l’11 de febrer de 1973. El seu llegat literari i la seva defensa de la llengua i cultura catalanes el consagren com una figura essencial de la literatura i l’activisme cultural del segle XX.
