El segle XIII ha estat un dels segles en què el tremp expansiu de la Nació catalana es va fer més palès. El segle XIII és el segle de l’expansió de la Nació catalana vers el sud de la península ibèrica i vers la Mediterrània. Els catalans durant el segle XII ja havien establert les fronteres i havien repoblat les terres del que seria el Principat de Catalunya. El segle següent, el XIII, fou el segle en què els catalans, sobretot de la mà del més gran monarca català de la Història, Jaume I, es van expandir cap al sud, cap a València i cap a Múrcia, i mar enllà, vers la Mediterrània, cap a les illes Balears i més tard cap a Sicília i cap a Calàbria. El XIV fou el segle de la conquesta i la catalanització dels ducats d’Atenes i Neopàtria, així com de l’expansió militar, per part de Pere el Cerimoniós, vers Sardenya i la repoblació amb catalans de les seves principals ciutats. El XV fou el segle de l’expansió vers tot el sud de la península itàlica, el regne de Nàpols, que entrà en la òrbita de la catalanitat i fou incorporat a la Corona Catalanoaragonesa.
Però tornem al segle XIII. Després de la conquesta i colonització de Mallorca i Eivissa per part dels catalans sota el regnat d’un encara jove Jaume I, entre 1229 i 1235, i del seu establiment com a reialme català insular, el Regne de Mallorques, mancava encara la incorporació de Menorca, una illa que havia restat sota domini musulmà, tot i que s’havia convertit en tributària dels catalans. Cap a la fi del segle, ja després de la mort de Jaume I i del seu fill Pere, anomenat el Gran, per la seva gosadia i les seves conquestes a Sicília, el nét del Conqueridor, Alfons II de Catalunya, es proposà de conquerir la balear més oriental, que sota domini islàmic era una petita pedra a la sabata al costat del Regne de Mallorques.
Amb aquest propòsit el rei Alfons aparià un gran estol que sortí de Salou el 22 de novembre de 1286. L’estol passà el Nadal a Mallorca on s’acabà de proveir d’homes i de queviures per continuar el seu trajecte cap a Menorca, la Manurqa àrab. Arribaren a Menorca, concretament a l’illot dels Conills, ara anomenat illa del Rei o illa de l’Hospital, on el monarca desembarcà la vigília de Reis, el 5 de gener de 1287, després que l’estol hagués sofert una forta tempesta que l’havia dispersat. Un cop es va haver reunit bona part de l’estol, tot i que no tot, començà la batalla per a conquerir l’illa el 17 de gener, diada de Sant Antoni. Els catalans van anar ocupant diversos turons al voltant de la ciutat de Maó, fins que els islàmics van oferir la seva darrera resistència al castell de Sant Vicent d’Alcaidús. Així el proper objectiu era conquerir el castell de Santa Àgueda, on s’hi havien reagrupat els sarraïns supervivents. Allí s’hi va dur a terme un pacte entre el monarca català i les autoritats andalusines, les anomenades capitulacions de Santa Àgueda, segons el qual l’illa passaria a ser dels catalans i els sarraïns que poguessin pagar un rescat podrien fugir. La resta van ser morts o esclavitzats.
El 22 de gener els catalans van entrar a la ciutat que van anomenar Ciutadella, la Madina Manurqa dels sarraïns, completant així la conquesta de Menorca. Jaume I deixà de procurador seu a l’illa en Pere de Llibià, un ciutadà honrat de València, al qual li donà tots els poders per a començar la colonització de l’illa, que va ser repoblada per catalans, sobretot dels comtats de Girona, del Rosselló, de Barcelona i d’Empúries. D’aquesta manera Menorca va ser incorporada a la catalanitat i administrativament al Regne de Mallorques.
Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica que “així és poblada la illa de Menorca de bona gent de catalans, com negun lloc pot ésser bé poblat”.
