Una de les tradicions nadalenques catalanes més ancestrals, que es remunten molts segles abans que Catalunya fos Catalunya és la festa de la Fia-Faia o les falles de l’hivern. A diferència de les falles del Pallars, la Ribagorça, l’Alt Urgell i Andorra, que es celebren per Sant Joan, pel solstici d’estiu, les falles del Berguedà, la Fia-Faia, es fan pel solstici d’hivern i han acabat essent incorporades com una tradició nadalenca més del Berguedà.
L’origen més antic de les falles d’hivern del Pirineu, és a dir, la Fia-Faia, es remunta a temps immemorials, quan el cristianisme encara no s’havia imposat a Europa i als territoris que avui formen part de la Nació catalana. La Fia-Faia era una tradició precristiana el significat de la qual era una mena de pregària dels habitants de les terres del Pirineu per demanar a les divinitats que els dies no s’escurcessin més.
La festa al Berguedà, concretament a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, consisteix en la crema d’unes torxes el capvespre de la nit de Nadal fetes d’unes herbes a les quals s’atribueixen poders purificadors, que es cullen una setmana abans de la celebració i que es lliguen en manats. Aquests manats, doncs, estan destinats a ser cremats. La nit de la Fia-Faia s’encén una gran foguera a la muntanya, al lloc on es pon el sol. El toc d’oració marca el moment en què els fallaires encenen els seus respectius manats d’herbes, les falles, i tots plegats baixen en processó fins al poble amb les falles enceses. Aquest ritual és acompanyat amb el cant d’aquesta cantarella: «Fia-Faia, que nostro senyor ha nascut a la paia!».
Es va documentar per primer cop la celebració d’aquesta festa, que és Patrimoni Immaterial de la Humanitat d’ençà de 2015, el segle XIV. A partir d’aleshores la Fia-Faia es va anar celebrant cada any al Berguedà, ja sense el seu significat pagà i es va amarar amb el missatge nadalenc cristià, relacionat amb el naixement de Jesús.
