A finals del mes d’agost vaig visitar tres dies Sant Sebastià (o Donostia en llengua basca) i alguns vilatges dels seus voltants com Hondarribia i Getaria. D’aquest petit viatge en vaig treure una sèrie de conclusions, potser apressades, que no pretenen ser científiques en cap cas, però que crec que apunten unes tendències de fons. Aquestes impressions, tanmateix (diverses persones que coneixen el País Basc sota dominació espanyola m’ho han confirmat), són extrapolables a la resta de Guipúscoa i Biscaia i fins i tot a Àlaba i Navarra.
A Donostia hi ha poca immigració, com a mínim si la comparem amb la que hi ha a Catalunya. A Donostia i els seus voltants hi van arribar milers d’immigrants castellans durant el franquisme, però en un percentatge força inferior que els que van arribar a Catalunya en aquests anys. La immigració no espanyola que ha arribat a Guipúscoa les darreres dècades és molt més petita que la immigració no espanyola que ha arribat a Catalunya en aquestes mateixes dates, i és formada bàsicament per hispanoamericans que treballen al sector turístic. Hi ha pocs subsaharians, pocs marroquins, pocs xinesos i pocs paquistanesos.
La identitat basca és present arreu. Lligada a folklore, tradicions i nacionalisme, i s’expressa en llengua basca però també en llengua castellana. A diferència de Catalunya, al País Basc la llengua basca es va començar a perdre fa segles, en paral·lel amb la introducció de la llengua castellana. Això va fer que al País Basc, en contraposició amb Catalunya, el nacionalisme autòcton s’expressés també en llengua castellana. A Donostia hom hi pot trobar botigues de souvenirs amb material nacionalista divers i amb nom euskaldun, encara que siguin botigues regentades per estrangers. Això no passa a Catalunya, on els símbols identitaris i nacionalistes catalans són molt poc presents, en general, en la nostra societat. A Catalunya, almenys en comparació amb el País Basc, hi ha un acomplexament a l’hora de mostrar públicament nacionalisme, catalanitat i tradicions catalanes. Els bascos no tenen aquests complexos i això ha fet que la identitat basca més genuïna sigui present arreu.
En aparent contradicció amb el que he dit anteriorment hi ha molt poques ikurrinyes (bandera nacional basca) penjades als balcons. Encara molt menys que senyeres i estelades a les finestres i balcons de Catalunya. Contràriament hi ha moltes banderes palestines, penjades a balcons particulars i penjades en fanals (n’hi ha desenes o centenars al barri vell de Donostia). És com si la qüestió palestina hagi tapat del tot l’independentisme en el moviment de l’esquerra abertzale. He vist el propalestinisme encara amb més força que a Catalunya. Si a Catalunya el moviment woke en les seves múltiples derivacions ha servit per tapar l’independentisme i el nacionalisme, al País Basc allò que ha servit per amagar el moviment independentista i nacionalista en els carrers és el palestinisme. Aquesta potser és una qüestió conjuntural però la relaciono amb el fet que el moviment abertzale els darrers anys també ha abraçat amb força el wokisme, que sembla que al País Basc és representat sobretot pel moviment propalestí.
Lligat amb el punt 2, la força de la identitat basca es percep en trets culturals com ara la gastronomia, l’escriptura (presència molt sovintejada en l’àmbit públic de les lletres tradicionals basques) i també en l’arquitectura. Al País Basc es percep clarament com hi ha una promoció per part de les administracions públiques de l’arquitectura tradicional basca, de fer que en les urbanitzacions i els barris de nova planta les cases noves segueixin els cànons de l’arquitectura tradicional basca, almenys en la mesura que sigui possible. Totalment a l’inrevés que a Catalunya, on l’urbanisme i l’arquitectura són totalment desarrelats i ben poc respectuosos amb l’arquitectura tradicional de cada municipi o comarca (amb dignes excepcions).
Finalment, la qüestió econòmica. A Donostia la riquesa i el benestar econòmic de la gran majoria dels seus habitants és evident. Tot plegat es tradueix en una societat molt més harmònica, tan econòmicament com identitària, a tots els nivells que la catalana. Aquesta riquesa, afavorida gràcies al concert econòmic basc, ha allunyat la immigració massiva i poc qualificada (com la que patim a Catalunya) del País Basc. No dic pas que no hi hagi immigració poc qualificada, però percentualment és molt menor que la que hi ha a Catalunya.
Com a conclusions finals, d’aquest viatge en vaig treure, en general, la impressió de constatar que els bascos, tot i haver perdut en bona part la seva llengua (encara que darrerament l’estan reviscolant amb força), són un poble molt arrelat a la seva terra, a les seves tradicions ancestrals i a totes aquelles expressions culturals que els fan ser un poble diferenciat dels seus veïns. En això ens donen mil voltes als catalans, que ens hem deixat seduir pels cants de sirena del multiculturalisme i la globalització apàtrides, fins al punt que estem perdent progressivament la nostra arquitectura tradicional, la nostra gastronomia nacional, les nostres tradicions i el nostre lligam ètnic amb la terra i amb el passat.
Pel que fa la parcial substitució simbòlica del nacionalisme, l’independentisme i l’identitarisme pel wokisme en la seva derivació propalestina al País Basc ho veig més com una moda o quelcom conjuntural que no pas com a quelcom que hagi de ser durador, però tanmateix és un perill perquè desvia els esforços que haurien d’anar adreçats a l’alliberament nacional basc cap a una causa globalista i dubtosament legítima que perjudicarà més que no pas beneficiarà els interessos de l’independentisme basc a mitjà i a llarg termini.
