El govern pro-rus de Bielorússia, presidit per Alexander Lukashenko, ha intensificat les seves polítiques de russificació identitària, cultural i lingüística d’aquesta nació eslava els darrers anys, i encara més d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna.
Bielorússia és un estat independent amb una cultura i una llengua pròpies però d’ençà de pocs anys després de la seva independència enfront de la Unió Soviètica, amb l’arribada de Lukashenko al poder, començà una política de russificació cultural del país que ha durat fins avui.
Les polítiques de russificació començaren el segle XIX, quan Bielorússia formava part de l’imperi tsarista. Els bielorussos foren sotmesos a dures polítiques de russificació, igual que totes les altres ètnies de l’imperi, les quals van continuar durant el règim comunista soviètic. Amb la independència el 1991 les noves autoritats restituïren la llengua, la cultura i la bandera pròpies de Bielorússia com a oficials, però amb la victòria electoral d’Alexander Lukashenko el 1994 que el catapultà a la presidència del país s’imposà un altre cop la llengua russa com a llengua oficial i es canvià la bandera a franges horitzontals blanca, vermella i blanca, la del nacionalisme bielorús, per una altra que és una variació de la bandera de la república socialista de Bielorússia durant la ocupació soviètica.
Ara, l’antiga bandera bielorussa, per exemple, ja no només no és oficial sinó que ha estat prohibida pel govern prorús. Sense anar més lluny, l’any 2010 un activitsta nacionalista bielorús, Siarhei Kavalenka, va ser portat a judici i condemnat per haver penjat una bandera bielorussa al cim d’un arbre de Nadal.
Com a conseqüència d’aquests 30 anys d’introducció del rus i de prohibicions del bielorús del règim de Lukashenko, la llengua pròpia ha efectuat una reculada espectacular. Aquesta reculada s’ha vist agreujada per l’emigració o exili de més de mig milió de persones, la gran majoria nacionalistes, després de la repressió que va seguir a les protestes contra la victòria electoral de Lukashenko del 2020, una victòria molt qüestionada des d’un punt de vista democràtic.
Les organitzacions nacionalistes han estat prohibides i la intel·lectualitat que defensa la llengua i la cultura pròpies se n’ha hagut d’anar del país per no patir la repressió del règim, que és vist com una extensió de la Rússia de Putin. Com a la Catalunya de després del 1939.
D’aquesta manera la llengua bielorussa ha desaparegut de les escoles i ara les classes s’imparteixen en rus. Igualment a les escoles ja no s’ensenya res que tingui a veure amb el llegat cultural propi de Bielorússia, ni la llengua, ni la cultura, ni la Història. Tot ha estat substituït en favor de la llengua, de la cultura i de la Història de Rússia. L’estrangerització del país avança sense fre en la Bielorússia dominada per l’imperi rus dirigit amb mà de ferro per Vladímir Putin.
Aquesta situació representa un toc d’atenció per als catalans, sota un règim espanyol tutelat pel 155 que imposa la llengua castellana a les escoles i a tota la societat. Les nostres llibertats nacionals retrocedeixen i la llengua a les nostres escoles també recula, no només en l’ús que en fan els alumnes, també com a llengua vehicular de les classes, amb cada cop més professors que imparteixen les seves lliçons en castellà i amb una judicatura espanyola que ja ha emès sentència a favor de la introducció obligatòria d’un mínim del 25% de les classes en castellà.
