La setmana passada, arrel de l’abundant profusió de banderes de la creu de Sant Jordi entre l’afició del Barça desplaçada a París per l’enfrontament del club culé amb el PSG, van tornar a aparèixer a les xarxes socials una polèmica absurda que només pot passar en un país com Catalunya, desconeixedor de la seva Història i ple de personatges que, de la dreta o de l’esquerra estant, no paren de demostrar el seu autoodi contra els símbols nacionals catalans.
Després del partit entre el Barça i el PSG van aparèixer a les xarxes socials els típics comentaris desinformats o directament amanits d’una bona dosi de mala fe en què s’insistia de qualificar la bandera de la creu de Sant Jordi com un símbol racista, ultradretà i que representa l’extrema dreta, en aquest cas la catalana.
A molts aquest argument propi de gent desinformada o directament fal·laç no ens ve de nou. Cada cert temps hi ha una polèmica a les xarxes socials relacionada amb la creu de Sant Jordi. Als historiadors aquesta polèmica ens ve encara menys de nou. Sembla mentida que a aquestes alçades encara hi hagi gent que vulgui negar a l’escut i a la bandera de la Creu de Sant Jordi la categoria de símbol nacional català que ens representa a tots els catalans, al costat de la bandera de les quatre barres (o l’escut dels quatre pals), d’ençà de temps immemorials.
Durant la Renaixença, els primers catalanistes, aquells que cercaven en el nostre passat els arguments per projectar la Nació Catalana en el futur, ja van treure de l’oblit la bandera de la creu de Sant Jordi i la van començar a representar arreu. La bandera de la Creu de Sant Jordi era present en festes i mítings catalanistes al costat de la bandera de les quatre barres, també es representava en obres d’art dels grans artistes catalans del moment, com Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner, per citar només dos dels exemples més importants.
Però amb l’arribada de la República Espanyola les posicions polítiques a Catalunya es polaritzaren. Bona part de les esquerres catalanes es van tornar anticlericals i van començar a veure fantasmes del feixisme a tot arreu, també en el camp catalanista. Us sona això?
El 16 d’abril de 1933, durant l’Aplec de Ripoll que se celebrava en el context de la commemoració del Centenari de la Renaixença, una colla d’esvalotadors van atacar un grup de patriotes catalans i occitans que duien banderes de la creu de sant Jordi i banderes de la creu de Tolosa (l’ensenya nacional occitana). L’Aplec era organitzat per Palestra, Estat Català, Nosaltres Sols! i altres organitzacions separatistes i catalanistes, que aquells anys foren injustament acusades de feixistes. La cristianofòbia que destil·laven aquests fets ve reforçada per l’aparició d’un article al diari L’Opinió uns dies després que s’esdevinguessin. L’article, signat per Cèsar August Jordana, justificava veladament l’atac mitjançant arguments descaradament anticlericals, afirmant que els organitzadors no haurien d’haver barrejat “obsessivament” el sentiment de catalanitat de l’Aplec “amb els tèrbols corrents de la superstició romana”, en clara al·lusió a l’Església Catòlica. Aquest episodi, protagonitzat per uns suposats antifeixistes, que en realitat no eren una altra cosa que cristianòfobs, el va recollir l’historiador Lluís Duran al seu llibre Intel·ligència i caràcter. Palestra i l’educació dels joves (1928-1939) (Afers, 2007).
Han passat molts anys, d’aleshores ençà, i la nostra historiografia ha demostrat a bastament que aquestes organitzacions, Palestra, Estat Català i Nosaltres Sols!, no n’eren pas, de feixistes, però les acusacions i les calúmnies sense fonament han perdurat fins avui.
Doncs sí, avui l’esquerra catalana torna a atacar el nacionalisme català acusant-lo falsament de feixista i ultradretà, com ja van fer els anticlericals de la dècada de 1930 que acusaven de feixistes els patriotes d’Estat Català i Palestra.
