Tenim el batec colpit i la respiració continguda i, si no obrim els ulls aviat, el cor sec. Som éssers d’aigua: el nostre organisme està format, aproximadament, per un seixanta per cent d’aigua. “L’aigua és vida”, ho hem sentit sempre. Allà on brolla, hi ha proliferació, però com en tot: el verí està en la dosi. Tots tenim en ment imatges de pluges desfermades, temporals, rius desbordats i tsunamis que ho destrossen tot; ni per excés, ni per defecte, res funciona.
A casa, avui la trobem a faltar i molt.
Posem-hi context
Si fem una mirada retrospectiva, de forma recent, tots recordem les sequeres patides a finals dels anys 80 i principis dels 90, la de l’inici dels 2000, la d’entre 2007 i 2008 i la dels anys recents i presents. Amb tot, quina és la causa d’aquestes sequeres?
Es parla del “canvi climàtic”, -bé, ara: “emergència climàtica-, des d’un context apocalíptic i de causa exclusivament (o quasi) antropogènica, però què és realment el canvi climàtic? Doncs la variació del clima, és a dir: els canvis que es produeixen a llarg termini en les temperatures i els patrons meteorològics, de forma natural, en tant que és quelcom inherent al planeta que habitem. Aquest concepte no és equivalent al de “temps atmosfèric o meteorològic”, que es defineix com l’estat de l’atmosfera en un moment i lloc específics, determinat per diverses variables meteorològiques com la temperatura, la pressió, el vent, la radiació solar, la humitat i la precipitació. Per tant, mentre el segon fa referència a l’estat de l’atmosfera en períodes curts, el primer descriu el comportament habitual o predominant durant llargs períodes de temps, que impliquen canvis molt més profunds, dels quals en tenim registres, no fa pas tant.
Això significa que, pretendre atorgar la responsabilitat de la manca d’aigua, d’entre d’altres efectes, en períodes curts a certes àrees geogràfiques a la mà de l’home -antropogènesi-, és una manipulació de manual; si no, fixem-nos en el temps atmosfèric avui, més enllà de casa nostra.
Darrere l’elaboració d’aquest discurs, hi ha una sèrie d’entitats i organitzacions de caire privat i amb incomptables recursos (IPCC, UN, WHO i un llarg etcètera de satèl·lits creats), que “casualment” són les mateixes que prenen les directrius de cap on hem d’anar tots i que, elaboren una pila d’informes a cop de talonari, signats per persones que anomenen “experts”, en la majoria de casos amb trajectòries professionals no especialitzades i de moral qüestionable. De la mateixa manera, creen fundacions i entitats diverses, teixint una xarxa que els avala i, comprant influència i actius, que els permeten posar la mà on no tocaria, per acabar remenant les cireres.
Assistim al segrest d’una causa noble com és pretendre tenir cura de l’entorn, utilitzada i tergiversada pels interessos de qui reuneix la major quota de poder. Això sí: sempre utilitzant el xantatge emocional com a carta de presentació, però no cap a l’espècie humana, en general, sinó cap a un únic estament, curiosament. Si mesuréssim la petjada de carboni que pretenen implantar, veuríem que els qui la tenen major són precisament ells, que no s’estan de res, ni se n’estaran. Un altre dia parlarem del diòxid de carboni, el gran element demonitzat de la nostra era. Recordeu que, segons el producte estrella de màrqueting d’aquesta campanya, la senyoreta Thunberg, fent menció el 2018 d’un dels “experts” d’aquestes comissions, digué que: “el 2023 la humanitat seria esborrada si no s’adreçaven certs comportaments durant els propers cinc anys”.
Dit això, el nostre és un país de secà. I quan dic “nostre”, m’he de permetre la llicència de fer-ho des de l’ambigüitat perquè, territorial i políticament parlant, el país al qual pertanyem és Espanya i això és un factor determinant en aquesta qüestió, com en moltes d’altres; ens agradi o no. Demà passat -1 de febrer de 2024-, teòricament, s’activaran les primeres restriccions, en tant que tenim els embassaments al 16% de capacitat, diuen.
I, quina gestió de l’aigua s’està portant a terme?
Com en tot, en aquest punt sorgeixen discrepàncies en la metodologia, però a primer cop d’ull, és efectiva i eficient? Si ens basem en els resultats obtinguts a través de la situació que patim ara, la resposta és clara. Veiem molta promoció de les renovables, enfocades sobretot a l’obtenció d’ “energia verda” per vies alternatives – amb moltes incoherències, val a dir, però i l’aigua?
Existeixen, des de fa temps, diversos sistemes d’aprofitament i obtenció de l’aigua que no s’estan emprant. Un exemple d’això seria el reaprofitament d’aigües grises (resultants de l’ús domèstic: higiene de bany, cuina i roba), que podria estar ja perfectament implementat arreu, havent començat per establiments que allotgen o per on hi transiten un nombre de persones considerable, que fan ús en abundància d’aquest recurs tant valuós, com són hotels, gimnasos i similars. Si ens ho parem a pensar, utilitzar aigua neta per a, disculpeu-me, tirar la merda avall, és una bestiesa. Això sense fer menció de piscines, banyeres o d’altres, destinades exclusivament a l’oci. I, en cas d’emergència real, per què no limitar l’entrada de turistes o establir un cànon de l’aigua dirigit específicament a aquest sector?
De la mateixa manera, s’haurien d’haver promogut, des de fa dècades, els dipòsits de pluvials, tant en edificis públics com privats i s’hauria d’haver subvencionat els particulars per ajudar-los a adquirir aquest sistema. Garantir que totes les instal·lacions esportives que requereixen aigua per a funcionar en l’activitat mateixa, així com jardins municipals, zones comunitàries, fonts i d’altres, disposin d’un circuit tancat de l’aigua, aconseguint així que només se’n requereixi d’addicional quan sigui estrictament necessari, és una altra mesura interessant. De fet, hi ha sistemes de reg programats que tenen incorporats mesuradors d’humitat del sòl, per la qual cosa, quan no és indispensable regar, no s’activen. I de les dessalinitzadores, què me’n dieu? A Catalunya, avui n’hi ha dues: la del Prat i la de Tordera, que generen un volum total de 80 hectòmetres cúbics anuals d’aigua, suficients per a abastir l’equivalent a la regió metropolitana de Barcelona durant quatre mesos. Es pot fer molt millor.
Fa gairebé vint-i-cinc anys, el senyor Alberto Vázquez-Figueroa va inventar un sistema de dessalinització que permet obtenir aigua potable il·limitada, mentre es genera energia en comptes de consumir-ne, amb un cost pràcticament nul. Per a fer-se’n una idea, a nivell estatal suposaria un estalvi de 15.000 milions d’euros anuals, permetent regar el territori sencer. A finals dels anys noranta, Espanya va fer-ne un estudi, invertint sis milions d’euros i una durada de nou anys, per a avaluar-ne la viabilitat, que va certificar positivament. L’any 2006 s’inicià un projecte per a implementar la primera d’aquestes plantes a Almería. Pocs mesos després, la, aleshores ministra de medi ambient, Cristina Narbona, publicà un decret al BOE prohibint la implementació d’aquestes dessalinitzadores per risc d’electrocució de les gavines; tot i no constar el sistema de cap cable elèctric exposat. Sí va invertir però, 2.000 milions d’euros en la construcció de 54 plantes per a complir el mateix objectiu, amb un mecanisme diferent, que han suposat una ruïna total perquè: o no funcionen o, si ho fan, és entre un 1 i un 5 per cent del total del seu rendiment. Els milions d’aquesta obra se’ls van embutxacar empreses com ACS (“Actividades de Construcción y Servicios”) i OHL (“Obrascón Huarte Lain”), entre d’altres; podeu consultar qui en forma part. Casualment, el marit de Narbona, Josep Borrell, fitxava poc després com a conseller d’“Abengoa”, amb una nòmina anual de 300.000 euros; també es pot conèixer fàcilment l’activitat d’aquesta empresa. Només cal anar estirant del fil, si hom vol, per a adonar-se de que tot plegat és una casa de barrets.
A banda d’aquesta proposta, que fou rebutjada, n’hi ha d’altres. Seria també interessant conèixer i regular l’ús que fan certes empreses privades -del sector energètic- de l’aigua emmagatzemada, des que s’aprovà una modificació de llei, en silenci com de costum, encara no fa una dècada.
A nivell estatal, el 2021 es va assolir la destrucció d’un total de 108 barreres fluvials a Espanya, com a part del programa europeu “DAM” –Dam Removal Progress- (Progressió d’Eliminació de Preses): us consta haver-ho vist en algun mitjà oficial? D’entre aquestes, a casa nostra foren tres: la Resclosa de Can Matabosch (Torelló), la de Can Grau (Masies de Roda) i la de Roixel·les (La Riba), amb el suport de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) i la col·laboració del CERM (Centre d’Estudi dels Rius Mediterranis), per a “la restauració ecològica dels ecosistemes fluvials a Catalunya”.
I, al nostre territori, tampoc ens quedem curts: el grup “Agbar” té diversos projectes “contra l’emergència climàtica”, que responen al mateix discurs que hem anat veient fins ara, de fet, la fundació “Aquae” amb qui col·labora, llueix amb el orgull el ja conegut logotip circular de colors. En un món ideal, hom pensaria que qui es fa càrrec de la gestió de l’aigua -en tant que ha d’haver-hi algú que ho faci-, ho fa de forma honesta, però és clar, si entenem que una empresa privada fa negoci amb el consum d’aquest recurs, quan més se’n consumeixi, millor; la bona gestió és possiblement quelcom secundari. Vindria a ser allò del “business is business”, que per a nosaltres és “la pela és la pela”.
És a dir, som un país de secà amb una gestió nefasta de l’aigua, patim un moment d’escassa precipitació i ens dediquem a destruir barreres fluvials, buidar embassaments de diferents maneres, canviar normatives i ignorar mecanismes eficients, que haurien d’haver estat implementats fa unes quantes dècades. En paguem el preu doblement: per la mala gestió en si i per l’encariment del servei causat per aquesta i per l’afany d’enriquiment de només uns quants. Tot això, sense esmentar el qüestionable manteniment de la xarxa de distribució de l’aigua, que ha d’assegurar-se de que no hi ha fugues i de que, per tant, no en perdem ni una gota. Capital i recursos ja hem vist que n’hi ha per totes bandes, malgrat aquí sí sembla haver-hi fugues substancials. Seria convenient saber on desemboquen.
No us penséssiu pas que tot això ho decideix Espanya, ni cap dels seus actors, cal mirar més amunt. De fet, si tenim en compte les protestes que està protagonitzant avui la pagesia a nivell europeu, i que resten també força silenciades, ens adonarem de que tot està lligat. Perquè en aquesta nova religió ecològica apocalíptica, no només està amenaçada l’aigua com a tal, sinó la indústria agro-ramadera, i per tant, la nostra sobirania alimentària i alhora la gestió forestal, junt amb d’altres recursos que permeten que aquestes subsisteixin i que es pretenen limitar o eliminar.
Així doncs, quan sentim parlar de sequera i se’ns ordeni tancar l’aixeta sense que hi tinguem res a dir, potser més val que diguem que sí, que la tancarem, però no la de l’aigua. Espolsem-nos la culpabilitat adquirida, d’una vegada. Quan tots els sistemes esmentats i els que no s’han exposat, hagin estat implementats, amb coherència i garanties, és només quan podrem saber realment si en un període de temps curt en què existeix una disminució de la precipitació, viurem una situació d’emergència o no. Si les coses es volen fer bé, s’hi fan: comencem a exigir responsabilitats a qui correspon.
A més, a major reaprofitament de l’aigua de superfície, menys utilitzada serà la del subsòl i major reservori n’existirà, en cas extrem de sequera.
L’Aigua és un dret fonamental
Ho oblidem sovint, però irònicament les Nacions Unides defineixen l’aigua com un dret fonamental. No és un bé privat, a l’abast d’uns quants i a la seva exclusiva conveniència per a fer i desfer. Ens pertany a tots com a éssers que formem part del mateix planeta. El primer que cal fer és exigir transparència absoluta en la gestió que se n’està fent.
L’ecologisme exagerat, de pronòstic fatal i agressiu que veiem avui, responsable de protestes absurdes i irrisòries, que s’encola a l’asfalt, destrossa obres d’art i és capaç de provocar ecoansietat, dista molt del que realment és i busca l’ecologisme, en realitat; embrutant-ne el nom i pervertint-ne la voluntat. Aquesta nova religió ha absorbit, com un forat negre, gran quantitat de persones i entitats, professionals o no, que de forma genuïna volen el bé pel planeta – com hauríem de fer tots-, però que s’han empassat un discurs completament contaminat.
Que no tenim un efecte innocu pel planeta i pels seus ecosistemes, ho sabem, però també sabem que hi ha qui ha dissenyat un relat interessat, escampat a mode de dogmes, que científics reputats, d’aquells que no apareixen mai a la graella presentada pel sistema, qualifiquen d’ecoterrorisme.
L’escenari que dibuixen aquestes macroestructures és el que els permet generar la por, la psicosi i el posterior xantatge emocional i manipulació, que els atorgarà la potestat d’establir les mesures que decideixin prendre; en pro del seu benefici, exclusivament. Aquest és el dictamen de l’Agenda 2030, Agenda globalista o Nou Ordre Mundial, que, tal com hem vist no tracta de sostenibilitat, només ho fa veure; en realitat tracta d’establir el control total dels recursos sota un estament de poder únic amb la consegüent retallada de les nostres llibertats que això suposa. De tots: de dretes, d’esquerres, de cap per amunt i del color que es vulgui, perquè tots ens dutxem, mengem, ens desplacem, etc. És global, transversal, cal estar a l’aguait; no s’hi val a badar.
Fixeu-vos en el pin que llueixen amb tant d’orgull els homenets del temps, que promouen aquest discurs i que ensenyen cada dia mapes més foscos i dades parcials i descontextualitzades. Homes dels temps, “de casa”, que formen part del Consell Executiu de segons quins programes, també “casualment”. Aquí, qui no corre, vola, com passa amb la implementació de les renovables, malgrat no es faci de forma sostenible o no ho siguin en si mateixes, esdevenint una mena de xarxa de concessions d’amics i de favors.
El programa de l’Agenda està disponible a totes les pàgines oficials de governs i administracions, no se n’amaguen: si bé, cal ser exhaustiu amb l’anàlisi del llenguatge, que utilitza eufemismes i sovint no concreta res, ara que ja sabem que partim del segrest d’una causa noble, de forma interessada.
Us convido a escoltar, per exemple, les veus de persones com en José-Ramon Ferrandis i en Lluís Pomar, d’entre moltes d’altres, que estan completament censurades a qualsevol mitjà oficial i a internet mateix, a través dels fact checkers, finançats per les mateixes corporacions mencionades. Ells i molts d’altres científics mundials, d’entre els qui hi ha premis Nobel, que treballen incansablement per la llibertat de tots nosaltres i dels recursos de tots, ja han signat un manifest declarant que no hi ha cap “emergència climàtica” i han conformat la Fundació “CLINTEL” (Climate Intelligence Foundation).
Sense fer esment, tot plegat, de la geoenginyeria, l’estrella de la casa. Un dia en parlarem en profunditat per a saber què és, quan fa que existeix, quin objectiu té, com funciona, on s’ha utilitzat i amb quins usos; i, especialment, on s’està utilitzant avui i per què.
En definitiva, exigir-nos res, imposar-nos mesures restrictives i assenyalar-nos com a responsables de quelcom, quan hi ha qui és realment responsable de prendre les decisions, amb els recursos que nosaltres generem, és un acte d’abús i de cinisme aberrant. Exigim nosaltres: transparència, honestedat, compromís i professionalitat.
Revertim la sequera d’aigua, la de recursos espoliats i la de rigor informatiu. Ens és un dret i alhora un deure; a què esperem?
Creuem els dits perquè no haguem de col·lectar llàgrimes.
