La normalització conceptual és una tasca de conceptualització autocentrada en funció de criteris propis amb la qual una nació ocupada procura de trencar amb els esquemes aliens imposats des d’una cosmovisió estrangera, concretament, la de l’Estat (o dels estats) que l’ocupa (o l’ocupen): aquesta cosmovisió té criteris voluntàriament desnacionalitzadors. Per a nosaltres, l’objectiu d’aquesta tasca és, per dir-ho amb els mots de Ferran Soldevila, “fer de Catalunya un poble normal”. Malauradament, la normalització conceptual poc sovint es té en compte, i molts nacionalistes catalans del tot sincers fan servir acríticament la terminologia alienadora de l’enemic. En aquest article, provaré d’aclarir alguns conceptes, tot esmentant exemples de costums lingüístics que tenen un cert nombre de catalans i impideixen assolir la plena descolonització mental necessària.
Primer de tot, cal sempre distingir entre Estat i nació. En efecte, un Estat és una ens político-administrativa sobirana, dotada de govern, institucions i sistema legal propis, de fronteres determinades i, generalment, de reconeixement internacional, amb control del territori i de la població. Mentrestant, una nació és una comunitat humana que ve definida per la seva cultura, molt especialment per la seva llengua (que és el criteri major), i viu a un territori compacte delimitable on és és demogràficament majoritària (o ho era fins fa ben poc i, en tot cas, no se n’han mogut els minoritzats), i la seva existència és del tot independent de l’existència actual o passada d’un Estat corresponent. La base humana de la nació és l’ètnia, i la base territorial n’és el país.
Les fronteres entre estats i nacions poques vegades coincideixen; atès que en la gran majoria de casos, els estats són de composició plurinacional o multinacional, mentre que moltes nacions estan trossejades entre diversos estats. Així i tot, l’abassegadora majoria d’aquests mateixos estats heterogenis s’identifiquen amb una nació particular, una de sola (generalment la més nombrosa demogràficament i més estesa territorialment, i que usualment també dóna el seu nom a l’Estat, per la qual cosa en podem dir nació titular), que impulsen amb la seva llengua, cultura i consciència nacionals, imposades unilateralment al conjunt de la població estatal, alhora que neguen contundament la mateixa existència d’altres nacions al territori estatal.
Per a un poble com els catalans, és especialment important mantenir aquesta distinció i insistir-hi. Directament vinculada a la dicotomia Estat/nació hi ha la de ciutadania/nacionalitat. La ciutadania és el vincle jurídico-administratiu que té algú com a ciutadà d’un Estat determinat, i que, segons la legislació vigent de cada Estat, es pot obtenir mitjançant el ius sanguinis, el ius soli o bé la naturalització; mentre que la nacionalitat és la qualitat de pertinença a un poble, una ètnia, una nació. Els catalans som de ciutadania espanyola, francesa, andorrana o italiana, però de nacionalitat catalana. És cert que els estats constituïts tot sovint empren oficialment i sistemàticament el terme “nacionalitat” per a designar la ciutadania, però ho fan precisament per a suggerir que no hi ha cap nació (i, per tant, cap nacionalitat) altra que la titular de l’Estat dins les fronteres estatals. Per això és completament inadmissible que nacionalistes catalans calquin aquesta terminologia capciosa que ens perjudica objectivament i treballa a esborrar-nos.
Subratllo de passada que, per aquest mateix motiu hem de distingir entre Espanya i l’Estat espanyol, entre França i l’Estat francès. França i Espanya són nacions reals, però els catalans no en som cap part, sinó que ens ocupen els estats propis d’aquestes dues nacions: Angers i Dijon són ciutats de França, Segòvia i Màlaga són ciutats d’Espanya, però Perpinyà no és a “França” ni tampoc és Lleida a “Espanya”, per bé que són a l’Estat francès i a l’Estat espanyol, respectivament.
Efectivament, la normalització conceptual també passa per la definició desalienada i autocentrada del territori nacional. Catalunya no és pas la comunitat autònoma espanyola que abasta les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, sinó que és una nació, un país que s’estén des de Salses fins a Guardamar, des de Fraga i el Carxe fins a Maó i l’Alguer, independentment d’allò que digui la divisió administrativa oficial, la qual té com a objectiu desdibuixar la realitat territorial del país. A més de la divisió estatal ben coneguda, cal afegir que els estats opressors creen barreres intranacionals dins la part de Catalunya integrada dins el seu Estat (la part, molt majoritària, sota domini espanyol és esmicolada entre cinc comunitats autònomes que, segons la Constitució espanyola del 1978, no tenen dret a federar-se entre si…) i ens barregen amb terres i poblacions estrangeres, siguin aquestes minoritàries (la Fenolleda occitana amb la Catalunya Nord, la Vall d’Aran occitana amb el Principat, comarques i municipis d’adscripció aragonesa o espanyola amb el País Valencià) o bé majoritàries (Franja de Ponent, el Carxe). De passada, tenint en compte aquesta territorialitat, és clar que “el sud” no pot designar les Terres de l’Ebre, que són més aviat al centre del país.
Així doncs, els catalans no som els habitants de la “Comunitat Autònoma de Catalunya” que és una definició intolerablement provinciana, i una assumpció acrítica del mateix marc mental espanyolista que ens vol aniquilar. Els catalans som la població autòctona i, en principi, catalanòfona (amb l’excepció d’alguns sectors perifèrics on la majoria dels mateixos autòctons ja no parlen català, però sí que el parlaven els seus pares o avis, i encara se senten identificats amb la catalanor; tot tenint en compte que aquesta situació és anòmala, que s’ha de revertir i que no se’n pot derivar cap norma) de totes aquestes terres que conformen el domini lingüístic català (el país català), afegint-hi, si un cas, immigrants assimilats de bon grat; i també, per descomptat, les persones que es corresponen amb aquesta definició, però viuen fora del país per coses de la vida. D’un titular o enquesta que digui que un tal percentatge de “catalans” pensen així, són a favor d’això, etc., no us en refieu mai: no parlen mai de “catalans”, sinó d’“habitants de la Comunitat Autònoma de Catalunya”, és a dir, inclouen moltíssims estrangers i alhora exclouen la totalitat de catalans no principatins, així que les xifres no reflecteixen la realitat del poble català, sinó de la població, tant catalana com estrangera, d’una demarcació administrativa que aplega poc més de la meitat del territori nacional català veritable amb una comarca occitana. Així mateix, no us refieu tampoc de tal o tal percentatge d’”estrangers” o “immigrants” que constin en qualsevol àmbit; com que el marc de referència oficial sempre és l’Estat, el percentatge probablement inclourà catalans que són ciutadans d’altres estats, i, sobretot, sempre exclourà moltíssims estrangers més (amb l’excepció notòria d’Andorra, on tots els ciutadans de l’Estat són nacionalment catalans, mentre que una minoria molt significativa de ciutadans “estrangers” –sobretot “espanyols”– en són també).
També he vist molt l’ús del terme minoria nacional per a definir-nos. Això és una errada majúscul, i una greu regressió conceptual històricament. D’antuvi, en efecte, el terme agafa l’àmbit de l’Estat opressor com a marc indiscutible i dóna per descomptat que els catalans som intrínsicament minoritaris i no té perquè ser-ho d’una altra manera. En segon lloc, una minoria nacional, en plena propietat semàntica, és un sector d’una ètnia que viu multisecularment arrelat pel territori nacional propi d’una altra (amb què es distingeix dels immigrants), sense contingüitat territorial amb el país propi, i els drets que pot legítimament reivindicar són merament culturalistes. Exemples: els turcs dels Balcans, de Síria i de l’Iraq, els alemanys de Transsilvània, els polonesos d’Ucraïna, els occitans de la Gàrdia (Calàbria), els albanesos i grecs del sud itàlic, els albanesos de la Grècia central, els xinesos del sud-est asiàtic, els àrabs cristians de Xipre, etc., etc. Els catalans no som pas cap minoria nacional, sinó una nació oprimida, que no gens és el mateix; no pots ser “minoria nacional” al teu propi país, encara que t’hi hagin minoritzat demogràficament. Els únics catalans que podrien encaixar en aquesta definició són els algueresos, per la gran distància geogràfica i aïllament respecte a la resta del domini català, que haurien de poder decidir si volen ser minoria nacional catalana reconeguda com a tal i protegida a Sardenya, o bé un enclavament estatal d’una Catalunya independent i unida.
Un altre aspecte de la normalització conceptual és l’ús de formes patrimonials genuïnes per a designar topònims tan nostrats com estrangers. Així, obstinar-se a usar la toponímia colonial espanyola o francesa en comptes de la catalana autòctona, que és l’única d’admissible, per a designar ciutats, viles i pobles catalans del Nord, de la Franja, del País Valencià o de les Illes és un senyal inequívoc de provincianisme principatí perfectament incongruent en presumptes patriotes. Així mateix, quan un topònim estranger té una forma catalana tradicional i d’ús sostingut (Osca, Saragossa, Conca, Cadis, Còrdova, Copenhaguen, Estocolm, Londres, Brussel·les, Lió, Ginebra, Montpeller, Marsella, Torí, Milà, Nàpols, Venècia, Colònia, Estrasburg, Munic, Zuric, Varsòvia, Moscou, etc., etc.), es fa servir aquesta, altrament, es fa servir la forma autòctona (exemple: si un topònim occità no té forma catalana pròpia, llavors es fa servir la forma occitana, no mai la francesa). Els topònims i antropònims procedents de llengües que no s’escriuen amb alfabet llatí com el rus, l’àrab, etc., es transcriuen amb pautes gràfiques pròpies que, per cert, ja té definides l’IEC, en comptes de calcar pautes espanyoles, angleses o franceses. Per exemple, on la transcripció espanyola fa servir la J, en català sempre s’escriu amb el dígraf KH, puix que la J, en català, transcriu un altre so que no hi té res a veure (el qual, en la transcripció espanyola i anglesa del rus, s’escriu ZH). Per tant, disbarats com Jàrkov no són admissibles, atès que això és la transcripció segons pautes espanyoles de la forma russificada d’una ciutat ucraïnesa, o sigui, doble interposició colonial: no és “Jàrkov” sinó Khàrkiv.
Per la mateixa regla de tres, és absurda i incomprensible la mania tan estesa entre molts catalans de fer citacions de personatges estrangers en espanyol amb el pretext que els autors no parlaven català… quan precisament tampoc no parlaven espanyol. Quan parlem en català, les citacions d’estrangers s’han de fer o bé en català, o bé en la llengua d’origen, mai en cap tercera llengua. Només des d’una mentalitat profundament provinciana es pot justificar que algú, al bell mig d’un parlament en català, esmenti una citació de Winston Churchill, Albert Camus o Ciceró (els quals parlaven anglès, francès i llatí, respectivament) en espanyol.
Acabo aquestes reflexions amb l’ús de les paraules separatisme i secessió. Si bé el catalanisme independentista, en estadis incipients, es va autodesignar amb aquestes paraules, fa moltes dècades que han caigut en desús, i és molt bé així. Per què? Perquè aquests dos mots són intrínsicament despectius i reflecteixen l’òptica de l’Estat que pretenem abandonar, el punt de vista de l’enemic, que vol preservar la seva sacrosanta unitat a qualsevol preu: separatista i secessió són termes que tenen com a única funció deslegitimar. Des d’una òptica autocentrada, no som “separatistes” ni tampoc volem cap “secessió”, sinó que som independentistes i volem la independència; més, no la volem per a “deixar de ser espanyols (/francesos)” com ho he pogut llegir en alguna ocasió, sinó, ans al contrari, perquè no som espanyols (ni tampoc francesos) i no volem acabar esdevenint-ne, o sigui, no volem que la nació catalana desaparegui en dissoldre’s dins l’espanyola i la francesa. De fet, si en fóssim, d’espanyols i francesos, no tindria cap sentit reivindicar la independència atès que ja tindríem Estat propi. Tot essent càustics, fins i tot podríem adduir que els espanyolistes i francesistes són els veritables separatistes, atès que mantenen el nostre país esmicolat en múltiples fragments i n’impedeixen la unificació.
A tall de conclusió, per fi, només puc recomanar aquestes obres valuosíssimes per a la comprensió de la normalització conceptual i de la seva necessitat: És molt senzill: digueu-li Catalunya (1985), de Josep Guia; Elements per a una sintaxi nacional (2019), de Carles Benítez, Carles Castellanos i Manuel Costa-Pau; i El país català i els altres (2018) i Les paraules de la nació (2019), de Ferran Lupescu.
