Quan l’avui ha esdevingut, sense adonar-nos-en, el record d’una ombra feixuga de les últimes dècades. I res més.
On som els catalans, avui?
O, més ben dit: qui som? És una pregunta que m’he fet de forma recurrent durant els últims anys, potser des de l’última dècada o, fins i tot, amb anterioritat. A priori, tots tenim clar que ens defineixen i identifiquen uns trets culturals, d’acord, però qui som avui? Si bé el Primer d’Octubre molts consideren fou una fita, què hem de dir-ne de l’abans i el després? Sobretot del després, per a ésser pràctics: sis anys després, on som? Si fem una ullada ràpida en clau de país, no és massa arriscat afirmar que en aquests últims anys, no només hem viscut amb una sensació de defalliment, sinó que producte d’això, n’hem retrocedit uns quants més quant a drets nacionals. Força, de fet.
El plor, el desengany, la frustració, la ràbia, el disgust i, en definitiva, el dol són humans i perfectament lícits. Amb tot, tant perduren? És clar, tot projecte requereix el seu temps de preparació: ideari, objectiu final, punt de partida, objectius a curt, mig i llarg termini, creació d’estructures i execució per fases; però en tenim? És a dir, tenim pla estratègic, o no? Quines peces ens manquen avui?
L’any que som a punt d’encetar serà el setè aniversari de «la fita». Fou realment una fita? O existeix una voluntat col·lectiva, per necessitat de supervivència, de pensar que fou així? És innegable que, la mirada retrospectiva permet sempre una anàlisi molt més suculenta i sense elucubracions, còmoda. S’ha dut a terme però, aquesta anàlisi, des de l’anonimat, individualment i en silenci, fora de guions, micròfons, pseudo-experts i persones que, en el format que sigui, viuen d’aquesta o d’altres causes relacionades amb la nostra? Al meu parer, la resposta és clara: no. I si més no, no s’ha fet amb la profunditat que mereix. Perquè la mereix i molt: som una nació mil·lenària. Si tenim en compte que el Primer d’Octubre fou el producte d’una convocatòria sorgida de l’estament polític del país que ens governa (no oblidem que formem part d’Espanya) i no pas una iniciativa civil, sumat al fet que quan existí una crida desconvocant, el moviment civil fins aleshores actiu, es desmobilitzà; en quin grau el poble hi va ser part activa? El paper d’aquest durant les maldestres i injustificades càrregues policials és indiscutible, certament, però sense entrar a valorar les conseqüències que va tenir l’episodi, com va desenvolupar-se, ni tan sols si la intenció dels qui ho van promoure fou o no genuïna; fins a quin punt estàvem mobilitzats per iniciativa pròpia? Convé destacar que, dos anys més tard en les caloroses nits d’Urquinaona, sorgí un percentatge de veus prou significatiu per a fer-se escoltar, que en recriminaven i condemnaven les accions. És indispensable per a dur a terme aquesta anàlisi, que ens desposseïm del sentir i apliquem únicament la racionalitat i l’objectivitat en la mesura que sigui possible. Els sentiments són personals, intransferibles i no es poden sotmetre a judici; els fets sí es poden posar sota la lupa i escodrinyar-los.
Cal fer un exercici col·lectiu de reflexió en què tots els elements externs o accessoris en quedin aïllats i es tingui en compte exclusivament el «nosaltres»: parlem d’auto-responsabilitat. Només així, exercint un acte conscient i racional de plena honestedat, podrem adquirir un aprenentatge profitós, identificant on fórem assertius i on ens vam equivocar. I, per tant, només així podrem ésser capaços d’adreçar els errors, des de l’empoderament dels individus, un per un, que conformen el poble.
Sovint sembla que parlem d’una causa aliena: malgrat hi posem tota la intenció i emoció en la denúncia i el desig, rarament realitzem la posterior tasca en què ens toca fer-nos càrrec dels desencerts, junt amb la consegüent correcció d’aquests. Sigui per esgotament, decepció, comoditat o, tot plegat, no hem entès que mentre no fem efectiva aquesta pràctica, no serem capaços d’executar allò que tant expressem anhelar: només els qui prenguin les regnes de la seva realitat, amb tot el que comporta, gaudiran de la possibilitat d’assolir-la, de manifestar-la, de crear-la; de fer-la existir. Hem adquirit el mal costum de prostituir la nostra causa amb una actitud pueril desmesurada, normalitzant-ho. I, com una criatura que brama frustrada quan no se li permet el dolç que tant desitja, els catalans ens espolsem la responsabilitat alhora que, en la necessitat d’assenyalar el causant de la nostra insatisfacció, disparem sense pietat els qui en considerem els autors exclusius. I en això ens quedem. Posem la mirada inevitablement cap enfora, una vegada i una altra, topant-nos amb un mur insuperable. No ens hem adonat que qui ens priva d’assolir la pròpia fita som nosaltres mateixos, per autolimitació. Fer crítica de tercers si no s’ha fet autocrítica prèviament és fer-se el salt. Perquè, en definitiva, el que facin els altres no ens hauria de merèixer cap interès, més enllà de conèixer-los bé i saber què guisen, buscant únicament l’anticipació, en benefici de la pròpia estratègia; de forma freda i pragmàtica. L’objectiu és únicament nostre: per què seguir, aleshores, eludint tossudament la responsabilitat i donant alhora oportunitat a l’aparició de voltors que se n’adonen i es defineixen gurús de la causa, simplement pel fet d’obtenir-ne un rendiment interessat? La vulnerabilitat també alimenta. És necessari ser-ne conscient i perdre aquesta ingenuïtat que ens fa agafar-nos a qualsevol escull, des de la desesperació i la manca d’iniciativa. Apliquem el deure en la primera part: l’afany, però quan es tracta d’executar, ens esfumem i carreguem el mort d’aquesta absència pròpia als demés.
La posició de víctima, amb la que en els últims anys hem decidit identificar-nos, és, en realitat, la més còmoda de totes perquè en el seu drama imperant hi troba la justificació perfecta per a no canviar res, per a no accionar-se. Pot fer-se tant eterna com es desitgi, és clar; hi ha qui li entrega l’existència.
La quadratura del cercle: esperar compassió de qui obté un benefici de l’explotació aliena equival a demanar a l’enemic que et solucioni el problema que ell mateix et genera. La submissió només la revertirà la part sotmesa quan aquesta vulgui; mai la part opressora.
Paradoxalment, tot i ésser víctimes de l’estat que ens governa i de tots els seus col·laboradors establerts a casa, el poble català destil·la una arrogància i una pretesa superioritat moral que fan del tot incoherent el seu discurs. Les infinites mostres de menyspreu i mofa cap a l’entitat espanyola, en el sentit més ampli del terme, xoquen amb el fet que, malauradament, avui encara hi som sotmesos. O ells no són tant incompetents o nosaltres no som tant espavilats; o potser ambdues alhora.
Em pregunto cada dia quina és la vertadera utilitat de fer ús d’expressions com “Bon dia i Puta Espanya!”, entre d’altres, més enllà d’expressar frustració, ràbia continguda i de reconèixer obertament una incapacitat notable per a enfrontar-se a una situació i posar-hi solució. Ni ens agermana, ni ens fa bé, més aviat denota debilitat: el descrèdit, que es pretén fer al qui es considera l’enemic, acaba esdevenint propi. De fet, s’ha tornat un mirall perfecte del que tant se sol criticar: consignes buides, grolleres i el “per se”; allò de què justament es fa tant d’escarni i es renega. Ens hem convertit, sense adonar-nos-en, en el que tant de rebuig ens provoca, potser de tant fixar-nos-hi. Hom acaba resultant allò en què hi dirigeix el pensament i l’atenció. Si miréssim cap endins i treballéssim conjuntament per a construir, no ens trobaríem enrolats en aquestes dinàmiques absurdes, tòxiques i que, des de la no-racionalitat, actuen per tal que no ens movem, restant-nos enfocament i energia. Ho podem fer molt millor, però no des d’aquesta posició.
La supèrbia s’imposa també entre nosaltres: qualsevol que presenti una discrepància amb el discurs propi és considerat, en la majoria dels casos, un contrincant. Curiosament, en la disputa entre compatriotes, el coratge s’accentua: com si ens tinguéssim mesurades les forces perfectament. S’ha naturalitzat el conflicte no constructiu, gairebé en la mesura d’un esport nacional. Sembla que tampoc hem entès que aquesta polarització entre iguals, completament interessada, orquestrada i assimilada, producte del desgast, és a nosaltres a qui menys ens convé, en tant que ens degrada i, de pas, fa la feina, de franc i de forma eficient, als qui lluiten contra el nostre fi. Ens convertim sistemàticament en el nostre pitjor enemic, sense ni tan sols copsar-ho. És imprescindible fixar-se en fins a quin punt hem perdut la perspectiva. Estem tant farts de normalitzar debats de política “de casa” en diversos formats, que hem acabat representant els pseudo-experts que els protagonitzen, conferint, en molts casos, el vistiplau a una mediocritat preocupant. Sempre hi ha algú que en sap més, malgrat no sigui cert, atès que sovint es limita a recitar, a mode de rèplica, el que ha sentit o llegit a qualsevol plataforma. En conseqüència, qualsevol iniciativa acaba generant: o bé seguidors, alguns aplicant-hi fe cega perquè troben en aquesta la fi de la seva desesperació, d’altres que ho fan perquè hi tenen un interès personal, o bé detractors, que es carreguen el projecte ja d’entrada, bé per desconfiança, bé per competència.
Es torna un repte trobar alguna tonalitat de gris, tot i conformar la gama més àmplia de possibilitats, d’entre aquest mateix, el blanc i el negre. És possible que una iniciativa estigui ben fonamentada en l’ideari, però que fracassi en els mecanismes d’execució, i a l’inrevés? Ho és. És possible unir esforços entre diverses iniciatives que comprenguin camps diversos? Ho és. Sempre i quan l’ego d’uns i altres no ho impedeixi. Una de les primeres coses que caldria fer per a desintoxicar-se de tanta patuleia i de tant personatge, que gaudeix únicament escoltant-se, és tapar-se les orelles i observar on rau l’acció vertaderament; si és que n’hi ha. Així mateix, revisar què han assolit també totes aquelles organitzacions, entitats, associacions i d’altres que ens havien de dur a la terra promesa; la fe cega, quan no és confiança pròpia com a incentiu motivador, és perillosa. Hem d’aprendre a ésser pràctics, pragmàtics i no permetre que a la primera discrepància que sorgeixi, se’ns obri la ferida, impedint-nos avançar. Convé tenir iniciativa pròpia, deixar brollar la creativitat, entrenar l’esperit crític, potenciar especialment l’observació aguda, la coherència i la capacitat de cooperació; no per a dissenyar i vendre samarretes, organitzar xocolatades o escampar consignes a través de hashtags. Cal confrontació activa. I cal també assumir-ho.
Recordar, en aquest punt, que hi ha dos tipus d’homes: els de pensament i els d’acció. Els segons necessiten, indubtablement, haver estat els primers amb anterioritat; els primers, en canvi, troben el confort en la inacció i refusen el moviment, comprometent l’ambició i l’evolució. Identificar a quin grup pertanyem avui és clau per a comprendre l’escenari. I si no ens agrada, canviar-lo. Serem el que vulguem ser.
Paral·lelament, existeix una necessitat imperant d’esbombar, als quatre vents, la bondat dels catalans i la maldat de l’altre interlocutor. És quelcom irracional: desitgem que una entitat moral superior (inexistent) ens atorgui la distinció al pacifisme o aspirem a la llibertat de la nostra nació? És absurd pretendre ser el poble més pacífic o més bondadós, si això impedeix assolir la nostra fita, perquè acabarem no essent res. Cometem un error, de nou: algú que no respon als infinits abusos, vexacions, humiliacions, maltractes, usurpacions, violacions, enganys, manipulacions, robatoris, imposicions i un llarg etcètera, no demostra bondat, sinó una debilitat preocupant, causada per una manca d’amor propi flagrant. El mateix instint de supervivència ho determina, precisament: és antinatural que hom es deixi atacar fins a morir, per voluntat pròpia; és un signe de malaltia, de fet. Metafòricament parlant, si el teu enemic es presenta amb escut i espasa mentre tu ho fas amb les mans buides i, un cop superat l’intent d’establir-hi una negociació, et talla un braç, seguir en la mateixa posició et fa estúpid. Mantenir-se dialogant amb qui respon des d’un estadi més agressiu, de forma permanent, és il·lògic. Un altre relat que ens hem empassat. La legítima defensa és un dret inqüestionable; no ho oblidem mai. I, en aquesta defensa, es perden coses i se’n guanyen d’altres. Se suposa que ho hem ponderat prèviament i hem entès que el benefici està per sobre del perjudici.
La supervivència no es negocia
Un cop entès això, és fàcil de comprendre que, des de l’exterior, no arribin mai els tant anhelats suports. Té sentit: si els catalans han deixat de lluitar per la seva causa és perquè o bé ja han aconseguit el que volien, o bé ja estan satisfets tal com estan i s’hi conformen. Qui, si no, nosaltres, ha de lluitar pel que volem? No podem exigir, a tercers, deures intrínsecs que ometem per falta de determinació. És un mecanisme compensatori enganyós, que fa sentir-nos útils i actius: la denúncia i l’exposició enfocades cap enfora, a l’espera de que se’ns resolgui el conflicte. De nou, un frau. Si no es fa el suficient soroll des de dins, ni se’ns sentirà, ni obtindrem mai el suport d’un possible aliat extern, per manca de validació i legitimació pròpies. De fet, aquesta inacció s’ha qüestionat en més d’una ocasió, car no s’ha entès la nostra actitud posterior a l’episodi del Primer d’Octubre, que el que sí va aconseguir va ser posar el focus sobre nosaltres. Quan, des del sofà de casa, contemplem aliens una situació en la que hom es defensa d’un abús amb tot el que pot, som força més empàtics; insòlitament, quan ens mirem al mirall, apliquem una doble moral de forma absolutament parcial, en perjudici propi.
Això lliga amb el fet que, alhora, es resti eternament esperant que, per art de màgia, aparegui un salvador que ens ofereixi la solució i, amb una vareta màgica, ens concedeixi el desig i s’esfumin tots els nostres maldecaps, d’avui per demà i per sempre més. Aquesta figura, tal com és projectada en l’imaginari, no existeix, però sí ho fa en la realitat de tots els qui conformem la nació catalana. Som nosaltres. Consegüentment, dipositar totes les esperances en un sol individu o en un grup reduït d’aquests és naïf per dos motius: qualsevol actor que pugui representar aquesta figura serà fàcilment identificable, i per tant, senzillament neutralitzat i, d’altra banda, confiar a aquestes alçades en un perfil d’aquest tipus, que sorgiria inevitablement del mapa político-activista ja conegut per tots nosaltres, és garantia de fracàs; el profit individual és massa llaminer. Això no significa que haguem de viure orfes de lideratges permanentment, però aquests apareixeran quan el compromís amb la causa sigui ferm, inexpugnable, infranquejable: la nostra força determinarà la seva supervivència. Mentrestant, seguirem consumint l’engany de falsos profetes, que validem inconscient i inherentment, al estar construint la casa per la teulada: cap líder honest es presentarà mentre no tingui garantit el nostre suport incondicional a tots els nivells. Sí ho faran la resta, en pro del benefici propi exclusivament, en tant que els seguim aprovant reiteradament, sense reprovar-los l’engany de forma activa. Només cal veure l’escenari que vivim avui a casa. De nou: nosaltres. No hi ha escapatòria possible: es miri per on es miri, apareix un mirall que ens torna la paraula, una vegada i una altra. Per què no, assumir-ho? En realitat, és on rau l’oportunitat. Ens hem donat ja temps suficient per a processar un dol més –certament més còmode que el dels qui ja no hi són- i, entretant, hem explorat diverses opcions alternatives que han fracassat en l’obtenció del resultat; si bé, hem après. Si volem resultats diferents, caldrà aplicar tàctiques i tècniques diferents. Quan hom exerceix l’auto-responsabilitat de què parlàvem, s’adona que l’únic que té la capacitat de crear la realitat desitjada és ell mateix i ningú més. És vertaderament alliberador descobrir-ho: tenim el poder a les nostres mans. Només cal preguntar-nos si estem disposats a forjar-la, amb tot el que això significa. És una disjuntiva clara i l’elecció és lliure. De no ser així, no passa res, però aleshores acceptem que ens deixem endur per la corrent i cancel·lem el conflicte automàticament. Descansar també és lícit, cal ponderar-ne el preu, però és també una opció. Potser encara no estem preparats. Ho decidirem entre tots; fixar-se en la resta de nacions que han viscut un procés d’alliberació nacional exitós, hi pot ajudar.
Tota decisió té conseqüències, sens dubte. Qui no està disposat a assumir els possibles riscos que comporta prendre el camí cap al que tant anhela, o no ho desitja prou o actua amb covardia; la qual cosa sovint acaba esdevenint el mateix. Per a construir, de vegades, cal desconstruir: és indispensable redreçar tot allò que no està ben fonamentat. La por és un mecanisme de defensa necessari que pretén garantir la supervivència del ser, però quan aquesta s’instal·la i governa l’individu indefinidament, causant una paralització permanent; a banda de deixar de ser útil, es converteix en una amenaça per a la supervivència mateixa que pretén protegir en primer terme. Qui negui tenir por menteix o no té sentit d’autoprotecció, convertint-se en algú temerari, per a si mateix i per la resta. És imprescindible naturalitzar-la i saber utilitzar-la de manera sàvia, per a desfer-nos de la passivitat i inacció que ens envaeixen actualment. Cal mirar-la de cara, agrair-li el senyal d’alerta i fer-li saber que ja no ens és útil. Si no la sabem gestionar entre tots, el més probable és que ens precipitem al buit.
Més enllà de tot el que ens competeix exclusivament, existeixen factors externs que poden facilitar o dificultar l’assoliment del nostre objectiu. El mandat de l’Agenda 2030, que alguns encara no coneixen i que sembla anar- se imposant a marxes forçades, refusa els nacionalismes, en tant que justament el que pretén és unificar la quota de poder per tal d’adquirir el màxim control, diluint identitats, en la pretesa construcció d’un govern mundial únic. Alguns dels efectes que patim actualment quant a: l’abastiment de recursos cabdals, polítiques migratòries desfermades i absents de mecanismes d’integració i quant a la manca de garanties en el benestar i dignitat dels individus, són, entre d’altres, conseqüència de la geopolítica executada pels idearis de l’Agenda. Els temps avui són incerts i, davant la incertesa, el que semblaria prioritari és garantir la pròpia subsistència, però sense sobirania, és inviable. Hi ha, però, nacions que sí gaudeixen d’aquesta i que, per tant, poden establir polítiques que assegurin la preservació de la seva nació en tots els sentits, evitant que aquesta es desdibuixi i elidint el mandat globalista; del qual Espanya forma part, reconeix i executa activament. Ens toca, també a nosaltres, confrontar-lo.
La política és només un escenari que reflecteix, de manera fidel, el poble al qui governa, puix que en realitat és aquest últim el que té el poder real de decidir; encara que ho oblidi massa sovint i s’instal·li, sistemàticament, en la cultura de la queixa inútil a mode de safareig, que no transcendeix ni arriba enlloc. El poble té el govern que es mereix. Sempre és un mateix el qui estableix el límit de la tolerància als abusos o injustícies que rep.
Tot sembla indicar, doncs, que l’element comú a les dinàmiques de comportament del poble català avui és una manca d’autoestima important. Per aquest motiu, es glorifica el record de l’únic esdeveniment mínimament destacable succeït durant els últims anys; ens fa sentir un bri d’orgull i ens connecta amb l’esperit de lluita que ara flaqueja, mentre camufla la inacció del moment present. S’evidencia, així, que s’està revivint el passat de forma reiterada posant l’accent en victòries remotes, en un intent de rememorar i recordar-nos qui som i de demostrar i convèncer-nos de la vàlua que tenim com a poble. Per aquest mateix motiu, que és la falta d’estima a un mateix, existeix aquesta figura tant estesa del “català capcot”. El català capcot és aquell individu que viu acomplexat de ser qui és en perjudici de la seva identitat, és a dir, del que justament li brinda, atorga i permet ser el que és. Aquesta figura, a banda de du a terme una anàlisi repetida, fins avorrir-se, del que ja sap que no el porta enlloc, revela ansietat i, amagant l’absència d’execució flagrant, segueix fent esforços fútils per a justificar, sobre-explicar i voler fer entendre a tercers per què té la voluntat i el dret de parlar la llengua pròpia i de preservar la seva cultura a llur territori. Dirigint els esforços cap enfora, el català capcot omple el seu discurs de simbolismes, de romanticisme i agraeix profundament, gairebé fins al punt de lloar i honorar, als qui respecten la seva identitat; convertint allò que ha d’ésser normatiu, en quasi un impossible. No s’adona que, en realitat, en aquest intent tant intens de persuasió aliena, a qui s’està pretenent convèncer és a si mateix. Ferit, rendit, desesperançat, perdut, orienta l’energia en la direcció equivocada perquè mirar cap endins és incòmode: la manca d’amor propi sura i deixa veure amb clarividència que al no estimar-se prou o prou bé, no es creu mereixedor del que somia, no té la convicció de poder aconseguir-ho i renuncia a l’acció, fugint d’estudi i buscant aprovació i suport on sap, de facto, no en trobarà. Aquesta cerca del que li cal a si mateix en l’exterior li resta perspectiva i, perdent determinació i focalització, posa èmfasi en l’exploració de la simpatia i l’aplaudiment superficials, en comptes d’orientar-les a un pla d’acció per haver el que tant desitja. D’aquesta manera, a través del que ell considera accions bondadoses, excelses i pures i de la no-defensa activa, sucumbeix a la submissió voluntària, esdevenint una trista ombra del que un dia fou. Ha perdut visió i no s’adona que, per tal de revertir la situació d’injustícia en què ara es troba, ha de recorre a la imposició, que no és més que l’establiment de normes que el protegeixen al seu territori i la consegüent execució d’aquestes, per a poder contrarestar el manament forà i recuperar la sobirania. En la disjuntiva que té a les mans, és conscient que hi ha elements que no poden coexistir. També sap, en el fons, que si no s’acciona, viurà molt probablement un procés d’anihilació que no s’albira llunyà.
Patim una lesió, en tenim el diagnòstic, ens cal la reparació. Vist d’una altra manera, som un hoste parasitat que, si no aconsegueix alliberar-se, serà completament fagocitat fins la desaparició total. La solució passa inevitablement per nosaltres mateixos i ningú més. Ens necessitem tots. Ens ho devem i els hi devem, especialment, als qui van donar-ho tot perquè avui puguem gaudir del que som i ja no hi són: fem-los honor i culminem els que ells van iniciar, conquerir i defensar. Encetem l’inici de la fi.
No hem de demostrar res a ningú, només a nosaltres mateixos, prescindint absolutament de valoracions, opinions, judicis i categoritzacions de la resta, vinguin d’on vinguin. L’únic que hem de deixar clar és que estem absolutament convençuts del que volem i de que farem tot el que sigui necessari per a aconseguir-ho; a través de fets, no de poesia. Si ho volem, és clar.
Hem de començar a descolonitzar-nos la ment, desincrustant-nos la culpabilitat i el xantatge emocional que hem normalitzat al llarg dels anys, degut a aquesta manca d’amor propi, i que ens esclavitzen pràcticament a la recerca de la santificació. A tall d’exemple i remetent-nos a la pregunta plantejada inicialment “qui som?”, cal fer net de l’autopercepció de que el poble català és xenòfob: de fet, ens hauria d’esclatar una riallada al sentir-ho. Hem estat terra d’acollida en diversos processos històrics, vivim amb la taxa d’immigració més elevada de l’Estat que ens governa i el que no tenim són eines per a evitar que la nostra nació es dilueixi. Hem estat tant confosos, que ni tan sols ens hem plantejat, per exemple, qui som com a subjecte polític i el per què no disposem d’un cens propi: cap actor del mapa polític ni cap activista n’ha fet mai menció durant la nostra història recent; preguntem-nos per què. És significatiu. Sense eines, tenim les mans lligades i la supervivència amenaçada. Avui els catalans, políticament no existim: o som espanyols, o som francesos, o se’ns ha atorgat una altra nacionalitat, del país que ens ha acollit, un cop n’hem complert els requisits establerts. Elaborar un cens propi ens garantiria la protecció i preservació de la nació catalana, en tant que les decisions relatives a nosaltres les prendríem únicament nosaltres, tal i com han fet històricament i fan la majoria de països europeus; d’entre els quals els “països nòrdics”, amb qui sempre ens hem emmirallat. Si ara aconseguíssim assolir la independència, amb tots els individus residents a la comunitat autònoma de Catalunya, restaríem igualment en minoria, incapaços de prendre decisions essencials sobre la nostra nació, que ens pertanyen exclusivament. No, no és català tothom qui s’hi senti, ens han enredat i ara som on som. Com cap de nosaltres és suec pel fet de sentir-s’hi perquè els sentiments no són mesurables, ni objectivables. Si això produeix un xoc o autoqüestionament, és un clar signe de fins a quin punt tenim integrat el xantatge emocional, la culpabilitat i la manca de coneixement en certes àrees. Només cal fixar-se en com ho fan, des de fa força temps, més de cent-trenta estats al món, a cap dels quals considerem xenòfobs, excloents o discriminatoris. Si mirem cap enfora, com a mínim, aprenguem-ne. Fins aquest punt hem perdut perspectiva. Cal un renaixement.
Estem emprenyats, agres, frustrats, tristos. No obstant, si ens podem destacar quelcom positiu, és la perseverança, la no rendició, la tossuderia, encara que sigui en els ideals, per molt que s’intenti anorrear-nos. Ens hem demostrat en diverses ocasions una capacitat d’organització destacable, de creativitat, cooperació, estratègia, innovació, esforç, generositat, coordinació. Emprem la ràbia com a motor catalitzador i desfem-nos-en permanentment. Trobem la motivació que necessitem en el futur imaginari que ens permetrà ser tot el que volem ser, per a nosaltres i pels que vindran. Rescatem-la també posant la mirada en els nostres avantpassats i en els seus sacrificis, i en els vorals que encara queden sense honorar. Nosaltres avui disposem de molts més recursos i confort de què disposaven ells; no hi ha excusa. I, en últim terme, en l’actualitat: en episodis tant aberrants i foscos com els atacs terroristes del 17 d’agost de 2017; no per a lamentar-nos, sinó per a accionar-nos.
És inconcebible que darrerament hagi estat més actiu el poble castellà, per a manifestar repressió una vegada més, en contra d’una amnistia, producte d’una mala gestió, que no pas nosaltres. No hi hem ni tan sols reaccionat. És completament anòmal i vergonyós; ens hauria de fer bullir la sang. Com haurien d’haver-ho fet la infinitat d’abusos i la colossal retallada de drets -anteriorment conquerits- soferta durant els últims anys. Ens tenen la mesura presa i tenen tota la raó: se saben garantida la nostra inacció, per la mena de Síndrome d’Estocolm que patim i perquè ens tirem els plats pel cap abans de sortir de casa; un mal costum que, en canvi, ells no tenen. En tot el que fa referència a Catalunya, s’uneixen indubtablement per a lluitar-hi en contra, no tenen complexes a l’hora de mencionar-la, ni tampoc de manipular, fent-se-la seva i reclamant paradoxalment la seva pretesa catalanitat, per conveniència, després d’haver expressat obertament que els catalans són sers indesitjables; en un intent d’atorgar-se una potestat que no els hi correspon. Dos equips de futbol: un de cohesionat i un altre de dispers, amb disputes i conflictes entre els seus membres; és senzill saber quin dels dos serà el vencedor. Aprenguem-ne: astúcia, estratègia, anticipació, pragmatisme. Reconèixer els errors és el primer pas per a poder corregir-los. Humilitat i, des d’aquí, acció.
Tots: la transversalitat és indispensable. Transversalitat entre nosaltres, com a individus, però també en tots els estaments que conformen avui la nació catalana i configuraran el país: el públic a tots els nivells i el privat allà on sigui possible: l’administratiu; el jurídic; l’educatiu; el policial i de les forces d’ordre, protecció i seguretat; l’empresarial en totes les seves vessants (multinacionals, pimes i empreses emergents –startups– catalanes); el sector activista; el de la salut i les entitats, corporacions i persones amb influència i poder de casa nostra, que de moment encara els conserven. Compromesos tots individualment i en la màxima mesura que ens sigui possible. És indispensable teixir una xarxa el més extensa i densa possible, en silenci i des de dins, per a reconquerir en sincronia tot el que ens pertany i hem deixat que ens expropiessin. Recuperant el control a aquest nivell, no només ens garantim la supervivència, sinó que alhora fem desaparèixer totes aquelles estructures, òrgans, organitzacions i personatges superflus, que han col·laborat en l’obstrucció de l’assoliment de la nostra causa, desproveint-nos de recursos propis, de manera significativa durant molt de temps.
Aquesta és la fita: prendre el control i paral·lelament construir un projecte que casi amb la legislació internacional vigent quant al dret de lliure determinació dels pobles; amb totes les garanties i blindat, fora de les grapes dels qui ens sotmeten. Amb empenta, professionalitat, autoexigència, coordinació, vigilància, cooperació i molta determinació. Cal aprendre a tenir una mirada crítica en tot perquè no ens venguin gat per llebre i caiguem en els mateixos errors. Convé saber discernir.
Com convé també entendre que en l’ara és indiferent i inútil pretendre definir com serà el nostre projecte de futur: “d’esquerres i feminista o no serà”, és un error garrafal que ja hem comès; no ens ho podem permetre. Compartim un objectiu comú, que és l’alliberació de la nació pròpia, quan l’haguem assolit ja decidirem com ha d’ésser. No ens deixem distreure per debats estèrils i interessats, que ens polaritzen i allunyen del que és realment primordial. I recordem que, en el com d’aquest procés de desconstrucció-construcció, no hem de donar exemple de res a ningú.
No hem de pretendre ser els millors, ni els més bons, ni els més pacífics, sinó ésser catalans lliures, i prou. Restablim la memòria del poble català i finalitzem aquest capítol definitivament.
Aixequem-nos, desempolseguem-nos, deixem de llepar-nos les ferides i armem-nos; anem contra rellotge. Homenatgem els nostres temps gloriosos. Que el català determinat, coratjós i combatent reneixi; i això comença, indiscutiblement, per cadascun de nosaltres.
Retrobem-nos.
