L’estat espanyol porta segles manllevant recursos de la seves colònies, Catalunya i, en menor mesura, el País Basc i Galícia. L’espoli fiscal, que perdura any rere any, té un impacte profund en l’economia de la nació catalana i és una font inesgotable de líquid per als castellans.
La única relació econòmica acceptable entre Catalunya i l’estat espanyol ha de ser la comercial una vegada la nostra nació s’hagi alliberat del jou espanyol. Cap català no pot permetre que l’estat espanyol ens robi ni un cèntim més, perquè cada cèntim que ens és manllevat representa un detriment en la qualitat de vida dels catalans, puix que es deixa d’invertir en salut, educació, infraestructures, pensions, etc.
Cada cèntim que ens es robat va a finançar autonomies molt més improductives i molt menys treballadores que la nostra, com ara Andalusia i Extremadura.
Tanmateix, els gestors dels recursos que ens prenen cada any són summament incompetents, fent servir aquests recursos per exemple per finançar línies de trens d’alta velocitat enormement improductives, submarins que costen milers de milions d’euros els quals no acaben d’arribar mai o guinguetes en què polítics de tota mena de partits endollen als seus familiars i amics.
L’estat espanyol fa servir els diners que ens manlleva per basar molta part de la capital de l’imperio en una ciutat que acull una administració altament inútil, sobredimensionada i explícitament catalanòfoba.
I és que l’economia espanyola es recolza sobre l’economia catalana i en menys mesura sobre les de la resta de nacions ocupades per l’estat espanyol. La supervivència i viabilitat financera de l’estat espanyol depèn de nosaltres, de la nostra productivitat, indústria, turisme, tecnologia, etc.
En definitiva, l’espoli fiscal manté l’estatus quo a l’estat espanyol.
Les conseqüències del robatori
Cada cèntim que ens manlleva l’estat espanyol té a darrere l’esforç de tot un poble. Cada cèntim que ens manlleva l’estat espanyol representa una angoixa per arribar a final de mes, representa la dificultat de llevar-se del llit dia rere dia, nevi, plogui o faci fred, per anar a treballar vuit, deu o dotze hores.
L’infrafinançament obstaculitza i alenteix el nostre creixement econòmic, privant als catalans de prosperar i d’acumular capital, el qual podrien fer servir per crear empreses, endegar nous projectes, etc.
A la vegada, l’excessiva pressió fiscal i el robatori sistemàtic de la hisenda catalana per part de l’estat espanyol, com que afecta directament a tots i cadascun dels catalans, evita que tinguem prou diners per tenir un altre fill, per exemple, i contribueix així a la reducció de la taxa de fecunditat, que tant afecta a la pervivència del nostre poble, llengua i cultura.
La conseqüència més flagrant de l’espoli fiscal és més aviat a llarg termini. Si vas anant prenent diners a les regions més riques del “teu” estat i les reinverteixes a les regions més pobres a poc a poc la pluja de diners causarà un desequilibri que farà més pobre al ric i més ric al pobre, erradicant o dificultant l’incentiu de produir més i millor.
La lògica de l’estat espanyol de no invertir als Països Catalans
Catalunya “contribueix” amb una quantitat significativament més gran de diners a l’erari públic espanyol del que rep a canvi en forma de serveis i inversions. I és que si ens posem a la pell del ministre d’economia i hisenda de torn i del mateix estat espanyol és lògic no invertir en una regió que colonitzes i en què hi ha un fervent sentiment de desafecció espanyola. Per què invertir-hi si hi ha la probabilitat que en un moment donat ja no siguin part de l’estat que els controla?
Tots els governs de Madrid, independentment del seu partit i signe polític, han mantingut el sistema fiscal espanyol d’espoli fiscal sistemàtic tal i com el tenim avui perquè saben ben bé que l’economia espanyola depèn de les nacions que ocupa.
Mai no hi haurà doncs cap mena de reforma d’aquest sistema, atès que que si es reformula el sistema econòmic i els mateixos fonaments d’Espanya trontollaran.
Davant l’espoli fiscal, independència
Hem de deixar de banda el debat existent de si els impostos són justos, de si són un robatori o de si l’estat ha de tenir la potestat i l’autoritat de reclamar uns impostos sobre el propi esforç de l’individu. El que sí que hem de tenir clar els catalans és que cap diner no ha d’anar a l’estat espanyol, i si ha d’anar a algun estat almenys que aquest estat sigui el nostre.
Ja tindrem temps de dedicar-nos a dissenyar el nostre estat i el nostre sistema fiscal, i no hem d’incórrer pas en debats estèrils al respecte, atès que mentre ho fem l’estat espanyol ens està robant i ni tan sols ens hi podem resistir perquè no tenim ni sobirania ni un estat propi.
Només amb la independència podrem disposar d’un sistema fiscal propi que no sigui espoliat sistemàticament i constant per l’estat espanyol, i podrem reinvertir els recursos a la nostra pròpia nació, eliminant d’una vegada per totes tots els greus problemes i situacions que causa aquest robatori.
