El passat vint de setembre hi va haver un acte de presentació del pla pilot d’aplicació de la Renda Bàsica Universal (RBU) per part de la Generalitat de Catalunya. Tot això entre el rebombori que genera aquests dies la conveniència o no de mantenir l’impost de successions. El qual creiem absolutament injust i purament recaptatori per als qui hereten patrimoni familiar. Així doncs, no voldríem passar per alt aquesta iniciativa incoherent i contrària als principis d’autonomia econòmica de cadascun dels catalans.
La RBU, per a qui no la conegui, és una assignació monetària pública, i té aquestes característiques:
— Individual (es concedeix sense tenir en compte les circumstàncies familiars o de llar del receptor)
— Incondicional (no cal complir cap requisit econòmic o social més que el fet d’estar empadronat o ser resident acreditat).
— Universal (s’obté independentment del grup col·lectiu al qual pertanyi la persona)
— Regular (té periodicitat mensual i és sostinguda en el temps)
— Suficient (la quantia seria suficient per a cobrir les necessitats bàsiques per a una vida digna del receptor).
En definitiva, és un regal en forma de transferència que faria l’administració sense que qui ho rep hagi de fer res a canvi.
El pla pilot consistiria a pagar l’assignació econòmica a 5.000 habitants de Catalunya. La meitat dels quals seran escollits aleatòriament per domicilis de tot el país. L’altra meitat correspondria als veïns de dos municipis amb una població mitjana (entre 3.000 i 4.000 persones).
Segons els estudis que han anat apareixent aquests darrers mesos, i tenint en compte que es considera el llindar de pobresa català com a 941 euros per persona, sembla a ser que es vol fixar l’assignació mensual en 800 euros per adult i 300 per menor de 18 anys durant els 24 mesos que duraria l’experiment.
Antecedents: Per què ara i per què a Catalunya?
Un dels principals ideòlegs de la RBU fou l’economista i filòsof belga Philippe van Parijs. Partidari des de finals del segle XX d’algun tipus de transacció a fons perdut, pública, universal i sense contrapartides de cap mena per part del ciutadà.
Més endavant, basant-se en aquest corrent que pretenia que tothom rebés un ingrés mínim que li suposés no estar per sota dels llindars mínims de supervivència econòmica en contextos socioeconòmics tan fluctuants com els actuals, estudiosos catalans en la matèria van exposar que les proves semblants que s’havien fet arreu del món (Finlàndia, Kenya, Ontario, Utrecht…) havien tingut efectes positius sobre la població.
Els suposats resultats positius d’aquests “bancs de proves” mundials, fets durant la dècada passada, han estat més visibles en països amb condicions pèssimes de vida. Com per exemple Kènia, Namíbia i l’estat de Madhya Pradesh, a l’Índia. Allà s’ha notat —diuen— en reducció de malnutrició infantil, augment d’escolarització o reducció de la criminalitat o la drogoaddicció.
En països més pròxims al nostre en temes socials i econòmics, els efectes han estat menys significatius. Com per exemple més confiança en les institucions públiques, més benestar o poc efecte en el mercat laboral.
En qualsevol cas, el Govern de la Generalitat s’ha basat ara en un consell assessor de dinou persones. De les quals deu formen part activa en la defensa de la RBU, i les altres nou no se sap si també hi estan a favor o no. Els objectius unànimes sembla que serien reduir la taxa d’exclusió social (25,9 %). I també les desigualtats socials i econòmiques de col·lectius vulnerables i fer més sòlid un model d’estat del benestar de tipus garantista i universal.
Metodologia i criteris d’aplicació del Pla Pilot:
— Les quantitats percebudes serien exemptes de tributació com a rendiments o guanys; per tant, no es pagarien impostos directes sobre la RBU.
– El pla s’aplicaria, segons els criteris poblacionals esmentats abans, a tothom qui estigui empadronat a la població, o alternativament amb residència efectiva i continuada mitjançant informes de serveis socials o entitats socials. El fet de canviar de població durant l’estudi suposaria perdre el dret a l’assignació.
— No seria receptor de l’assignació qui tingui uns ingressos bruts iguals o superiors a 45.000 eur anuals.
– Aquesta transferència monetària substituiria totes les prestacions de quantia igual o inferior, tant si són contributives (amb retenció fiscal) com no contributives (sense retenció).
En casos concrets, en els quals la finalitat de la prestació no tingués la mateixa finalitat que la RBU, les dues percepcions monetàries se sumarien. I en el cas de prestacions públiques de quantitat superior a la RBU, la diferència fins a l’import que es percep actualment passaria a ser la quantitat percebuda en concepte de prestació actual; els ingressos serien els mateixos, però amb dos pagaments diferents. Tot això, evidentment, dependria del tractament que en fessin les autoritats tributàries espanyoles.
I tot això, qui ho paga?
Doncs ja som al cap del carrer. D’on traiem els diners, si és que finalment hem de crear aquesta flamant prestació universal que ens plouria a tots del cel?
Els partidaris de les bondats de la RBU sembla que es posen ràpidament d’acord en aquest aspecte. Qui acabaria fent-se càrrec amb més significació d’aquests pagaments, indirectament, seria la població catalana més rica. Concretament, el 20 % de la població catalana més rica sortiria més o menys perjudicada de la implementació de la RBU, mentre que la resta, el 80 %, en serien perceptors nets.
I segons qui interpreti les xifres, entre un 2 i un 3,5 % de la població catalana seria qui més hi perdria, ja que aquesta xifra es desprèn de la confluència entre el 10 % de qui té més renda i el 10 % de qui té més patrimoni. En xifres, serien entre uns 30.000 i uns 40.000 euros anuals per a cadascú d’aquest grup de persones que formen part del 2 %-3,5 %.
I quant valdria, tot plegat? Hi ha detractors que fan el càlcul ràpid de multiplicar la prestació per cadascun dels habitants. Però el fet que la RBU substitueixi gran part de les prestacions actuals en rebaixa el cost notablement. Sembla que suposaria un sobrecost de 7.700 milions d’euros, un 3 % del PIB català, assumit, com dèiem, per la porció més rica de la població catalana.
Viabilitat, dubtes i conclusions:
– Independentment de l’ingent cost econòmic d’aplicar un pla d’aquestes característiques, el simple fet d’imposar l’obligació a un 20 % a finançar l’altre 80 % és una mesura que significa coartar llibertats. Regalar indiscriminadament a tothom uns diners que s’han recaptat d’algú que els ha guanyat amb el seu treball o patrimoni és una mesura injusta, ja que el dret incondicional per cobrar implica una obligació incondicional a pagar. En altres paraules, “jo puc fer el que vulgui, i m’ho pagarà algú altre”.
— La RBU no és el millor instrument, com diuen alguns, per a reduir la pobresa. Ni de bon tros.
Cap dels plans pilot fets a països amb nivells de vida similars al nostre han vist reduccions significatives de pobresa entre aquells que han rebut les transaccions. Hi ha hagut lleus millores subjectives i poc significants en matèria laboral, i poca cosa més. I hi ha mesures menys demagògiques i més efectives que una simple transferència regular de diners. Sense anar més lluny, incentivar econòmicament la formació i el reciclatge professional d’aquells que no tenen feina ajudaria a fer-los pujar al tren de la realització personal i l’autosuficiència econòmica, per exemple.
— La reacció lògica a un augment d’ingressos acostuma a traduir-se en un augment del consum personal. No estem creant una dependència econòmica a un ingrés artificial? En canvi, una millora en l’estabilitat laboral d’un individu aportaria més a la societat que no pas
El consum induït i subvencionat d’aquesta mateixa persona que no s’ha reintegrat a la vida laboral.
— Per altra banda, algú ha pensat que un ingrés regular “gratuït” d’aquesta mena rebaixa l’incentiu d’una persona amb difícil accés al mercat laboral a treballar o a formar-se? Algú ha pensat que els salaris de la franja baixa del mercat laboral podrien baixar?
— I a Catalunya? En un país en constant creixement de la població immigrant de fa dècades, que ens minoritza nacionalment al nostre propi país, i on aquesta població gairebé sempre té poca especialització, treballa en sectors intensius en mà d’obra i té poc arrelament al país, una mesura com aquesta no generaria un efecte crida de gent forana que seria receptora (i no aportadora) d’aquestes transaccions?
— El pla té en compte que el 20 % més ric finança l’altre 80 % de població. Però ningú esmenta que un 20 % en una població de 6 milions de persones no és el mateix 20 % que en una població de 8 milions. Com sembla que ja estem a punt d’arribar. Això significa que un creixement de població com el que tenim (en un país on hi ha una natalitat autòctona tan baixa) provoca que el 20 % dels finançadors creixi en població i cada cop sigui més fàcil entrar en la classificació de “ric”.
Així doncs, una mesura d’aquesta envergadura té poc de coherent, té una intenció purament de transacció artificial i induïda a la població. Finalment, no té en compte els lligams i l’adaptació a la nostra cultura i idiosincràsia econòmica.
En resum, veiem poc rigor i molta demagògia en una proposta tan ambiciosa com impactant culturalment per al nostre país, així com llaminera per al populisme d’esquerres que ens governa a base de mesures electoralistes d’aquest tipus.
