Tots els pobles parteixen de l’arrel d’un “demos”, paraula d’origen grec que fa referència al concepte de “poble”. Per tant, la necessitat d’un cens és inherent a l’existència d’un poble modern, perquè és la manera de vehicular la ciutadania de manera democràtica.
El relat i el marc mental espanyol és del primer de què ens hem de desconnectar, hem de descolonitzar les ments per a descolonitzar la nació. Podríem fer servir aquest concepte tan ‘cool’ de “desconstruir-nos”. Deconstruir tots aquests conceptes imposats que desvirtuen, per començar el més essencial d’un poble: qui som. Que no només fa referència a una població. També va intrínsecament lligat a un concepte geogràfic, l’extensió territorial d’un poble, la seva cultura, la seva llengua, la seva tradició o les seves lleis.
No podem deixar en mans dels qui el 1659 trinxaren el nostre país. Els qui varen aprovar els decrets de Nova Planta. Els qui fa segles que minimitzen la nostra identitat i avui se n’enorgulleixen de dir que som una “minoria en extinció”. Decidir qui som. No per odi. No per rancúnia. No per venjança. Perquè la nostra identitat no és com la seva, és prèvia a la seva i no és basada en cap altre.
Com deia Vicent Andrés i Estellés, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Perquè la història ens ha demostrat això, no podem confiar que absolutament cap política feta al congrés espanyol ens sigui favorable. Qui en tingui dubtes que cerqui el recompte de la Plataforma per la Llengua de les discriminacions al català de les lleis, decrets o disposicions aprovades pel govern Sánchez, 213 en el 2021.
En el cas català, és clar, fent ressò del refranyer popular, la nostra nació va de Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar.
Això en matèria geogràfica, però, i respecte al cens? Accepten que els Països Catalans tenen catorze milions de connacionals? Acceptem les polítiques migratòries impulsades per Madrid i París durant dècades? Acceptem els seus criteris nacional-identitaris, franco-castellans, per a concedir les nacionalitats? Assimilem un gruix poblacional que no està adscrit ètnicament ni identitàriament a la catalanitat? Renunciem a la major política interna d’un país?
Caldrien fortes polítiques públiques per a potenciar i dignificar la identitat catalana en un marc tan advers, però regalar les claus del futur legislatiu de la nostra nació als hereus de qui l’han volgut destruir no sona raonable, acceptable, lògic ni assumible.
Això deixaria a part de la nostra història incompleta, i costaria d’entendre sense parlar d’Occitània. Deslligar el Principat de la nació germana, la nació amb qui compartirem segles, tradició, cultura, origen, i sí, també llengua. La llengua occitana era llengua de poesia i cultura a la Catalunya medieval. I la petjada quadribarrada és present fins a la Provença, fronterera amb la República Italiana.
Tornant al cens.
A Catalunya, de fet, en tenim més d’un cens:
• El que empra la Junta Electoral Central creant Cens Electoral espanyol, i circumscriu el Principat en quatre províncies deslligant el nom del país del qual va ésser. Un cens farcit i engreixat sense control per un ministeri de l’interior, l’espanyol, que no pretén sinó desnaturalitzar la nació ocupada
Requisits: Tenir nacionalitat espanyola i padró municipal vinculat al Cens Electoral Provincial.
• El del Consell de la República, el govern constituït a l’exili i que se’n reivindica fruit del Referèndum del Primer d’Octubre, tot i no haver fet cap crida a defensar-ne el mandat. Varen crear la ID Republicana, un altre bona iniciativa que va quedar buida de contingut.
Requisits: Queda subjecte al pagament d’un mínim de 12€, entre la quota i la targeta física, 6€ si en vols només la digital.
• El Cens Poble Català, una iniciativa sorgida posteriorment al Referèndum que neix d’una amb el mateix nom. El seu registre és encara precari, i les eixides del projecte podrien fer que se’n creïn noves escissions.
Requisits: Les vies d’inscripció al Cens del Poble Català són quatre: Generació Primera, Filiació, Matrimoni, Naturalització.
Cap dels projectes no institucionals ha arribat ni tan sols al gruix de votants independentistes, que se situa en dos milions dues-centes mil persones al Principat autonòmic. El Consell en té 103.271 inscrits, sent de lluny el projecte de més abast. Tot i que el registre del CdR va néixer amb la il·lusió d’arribar al “milió”.
Com hem pogut llegir, les vies per tal de comptar-nos no falten, però fins ara cap no sembla arribar a unes quotes acceptables per parlar de triomfs. El camí encara resta llarg, però si no en fem de la necessitat virtut, no aconseguirem bastir una eina tan bàsica.
