El català al congrés dels espanyols és notícia i motiu de debat durant els darrers dies. Encara que a molts els pugui fer gràcia veure els de VOX, PP i les mòmies del PSOE enrabiats o que d’altres (ERC i Junts) se sentin que tenen poder i influència, la realitat és que és un canvi que no canvia res.
En primer lloc, hem de tenir en compte que aquesta maniobra dels partits processistes ha estat dissenyada als despatxos polítics. No recordo cap manifestació on “Català al congrés Espanyol” fos un clam popular.
La importància del català
Llavors, per què els processistes han cregut que aquesta maniobra els beneficiaria? Perquè saben perfectament que el català, com a actual element vertebrador de la nació catalana, és al centre del debat en el cor dels catalans. I com que els polítics volen el seu vot, han de fer veure que vetllen pels seus interessos més profunds.
El català és al centre del debat perquè comença a fer-se evident entre la població, que el mantra pujolista de “és català qui viu i treballa a Catalunya” no s’aguanta per enlloc. Davant la pèrdua cultural i d’identitat que pateixen gran part de les poblacions de Catalunya, la llengua ha esdevingut el principal baluard on els catalans poden refugiar-se.
És allà on poden trobar, amb relativa certesa, persones amb la cosmovisió o cultura Catalana. És per això que curiosament l’Hospitalet, o les zones menys catalanes, són una “no go zone” fins i tot pels catalans més woke i proimmigració.
Maniobra de distracció
Així doncs, aconseguir que es parli català al congrés es pinta com una victòria nacional. Com una conquesta lingüística, fer que els espanyols s’agenollin davant de Puigdemont i es posin l’auricular a l’orella. Davant de tal conquesta, semblaria que Jaume I fos poca cosa.
Això és una maniobra de distracció, amb la falsa aparença que es va a l’arrel, traient a passejar el català, s’evita parlar del que realment succeeix:
La manca d’autoestima o consciència nacional dels catalans i les seves institucions han afeblit la presència i potència de la nostra llengua. Tot això sumat a la gairebé nul·la integració dels estrangers que arriben al país i s’estableixen en guetos aïllats per poder donar als empresaris mà d’obra barata, gairebé esclava, sense capacitat organitzativa o sindical.
La realitat doncs és que tant els processistes com els espanyols ens l’han tornada a fotre. Primer, perquè és fals que no es pogués parlar català al congrés, no ho posava a cap lloc en el reglament, no es podia perquè els espanyols no els donava la gana; segon, perquè és només una victòria cosmètica, el català continua sent residual a l’AMB i això no ho canviarà; i, tercer, d’aquesta manera legitimem al PSOE, fent veure que el PSOE és dels bons, que “ens deixa ser com som” i, per tant, li estem fent joc a l’“esquerra” espanyola, legitimant de retruc el seu estat i la seva “democràcia”.
La necessitat d’un estat
En resum, és la darrera maniobra del règim de Vichy perquè ens mantinguem dins dels murs Espanyols. Fent creure al públic general que d’Espanya encara en podem aprofitar alguna cosa o que fins i tot es pot reformar! Què s’aconsegueix d’aquesta manera?
Garantir la unitat d’Espanya i els catalans submisos als debats dins l’estat ocupant. Sempre oblidant la qüestió essencial: la necessitat d’un Estat català perquè la nació catalana pugui afrontar els seus problemes particulars. A diferència del català al congrés, “independència” sí que és un clam popular.
Davant d’això, hem d’evitar creure’ns els cants de sirena i continuar amb el nostre projecte nacional. Sabent del cert que, l’única manera de ser lliure no és aconseguint un amo simpàtic, sinó alliberar-se de qualsevol amo. Catalunya solament serà rica i plena, si és lliure.
