Encara que el català és llengua oficial a gran part dels Països Catalans, en l’actualitat i com molts ja coneixeu la nostra llengua està passant per una situació crítica. Des dels anys 60 del segle XX ençà, l’arribada de gran quantitat d’immigrants d’arreu de l’Estat espanyol i la seua manca d’integració i adaptació al nostre idioma i cultura ha causat que el català i el seu ús habitual es trobi en la pitjor situació de la nostra història com a país.
Aquest fenomen ha passat arreu de Catalunya, amb més intensitat al País València, però també al Principat. La realitat i les xifres ens demostren que tant la onada immigratòria dels anys 60 del segle XX com la de principis del segle XXI no s’han esforçat en aprendre la nostra llengua. A més, molts demostren fins i tot actituds catalanòfobes i supremacistes envers l’ús de la llengua i rebutgena tothora i sense complexos la nostra parla i cultura.
L’ús de la llengua retrocedeix
Parlant amb les dades a la mà, la mitjana nacional de l’ús habitual de la nostra llengua es troba en un 32’5%. Al Principat i a les Illes és d’un 35%, a València d’un 28%, a la Franja d’un 45% i a Andorra, un estat plenament sobirà i que té el català com a única llengua oficial, d’un 43% actualment.
Hom podria dir, doncs, que no serveix de res convertir el català en la única llengua oficial. Si observem les dades oficials d’ús del català a Andorra veurem que també ha patit un greu descens en l’ús de la mateixa llengua. I Andorra és un estat plenament independent, que pot legislar i fer campanyes a favor de la llengua, i que, en definitiva, compta amb totes les eines per lluitar per la supervivència del català.
Llengua oficial vs llengua habitual
Per tant, tampoc no és tan senzill com sembla. Fer el pas d’instituir el català com la única llengua oficial és positiu, atès que totes les relacions amb l’administració, qualsevol mena de tràmit empresarial, qualsevol tracte o interacció, s’hauria de fer en català i això, teòricament farà que a molta gent li sigui imprescindible aprendre’l.
Però a la pràctica és ben diferent, cosa que ha quedat palès en el cas andorrà. D’una banda és evident que Andorra pugna perquè la única llengua amb què et puguis comunicar amb l’administració sigui en català, per exemple, però de l’altra hi ha molts establiments pertanyents al sector privat que t’atenen o et serveixen en castellà per molt que tu t’hi dirigeixis en català.
Per tant la solució per tal de salvar l’ús de la llengua no és només la d’establir-la com a única llengua oficial, sinó també vetllar perquè a la pràctica tots els residents del teu país sàpiguen que s’han de relacionar i han d’interaccionar en la mateixa llengua, ja que, de la mateixa manera que a Alemanya es parla en alemany, doncs a Catalunya es parla en català, i punt.
En definitiva, no només hem de salvaguardar la llengua convertint-la en la única oficial, sinó que també ha d’existir una voluntat expressa per part del govern de sancionar a aquells que vulnerin els drets lingüístics dels catalans de ser atesos en català, per exemple. La clau i la solució al menyspreu i prescindibilitat actuals de la nostra llengua és que hi ha d’haver voluntat des del govern que això no sigui així, cosa que ara no passa.
Ser independents és imprescindible
Altre cop però, topem amb una dura realitat, i és que seguim essent part d’Espanya i per tal de salvar el català hauríem de deixar enrere l’enganyifa nascuda durant la transició de la cooficialitat entre el català i el castellà, altrament dit, la falsa il·lusió que dues llengües antagonistes com el català i el castellà puguin conviure feliçment a Catalunya.
I és que n’hem de ser molt conscients que Espanya no ens deixarà mai salvar el català, per molt que se n’omplin la boca que s’ha de respectar l’ús de la nostra llengua. I per què? Per què Espanya porta segles aixafant minories que no li convenen, perquè pugnen per la homogeneïtat castellana quan el seu propi estat està format per múltiples nacions conquerides pel dret de les armes. Espanya ens vol sotmesos, vol que parlem castellà i vol que s’arregli ràpid el “problema de Catalunya”.
I és que en el fons el problema de Catalunya és que som diferents que ells, tenim una llengua, una cultura i una història diferent de la seua, cosa que no poden suportar i que intenten negar sempre que poden.
Per això i mentre no tinguem un Estat, hem de vetllar nosaltres mateixos i més a petita escala per l’ús del català, mantenint-lo arreu i amb tothom, ja sigui a Sueca, a Viladecans, a Guardamar del Segura o a Perpinyà.
