L’arquitecte, historiador, polític i patriota Josep Puig i Cadafalch (1867–1956) va ser una figura clau del modernisme i del nacionalisme polític catalans, i la seva obra constitueix un testimoni privilegiat de la manera com art, arquitectura i nacionalisme català es van entrellaçar a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. En aquest context, la figura de sant Jordi esdevé central en l’univers simbòlic del nacionalisme català i en les aspiracions nacionals del moment.
Sant Jordi com a símbol nacional
Durant la Renaixença i els anys del catalanisme polític previs a 1939, sant Jordi es va convertir en un símbol del nacionalisme català. Ja no era només el sant cavaller de tradició cristiana, sinó que es convertia en una al·legoria de Catalunya mateixa: el combat contra el drac simbolitzava la lluita per la llibertat, la defensa de la llengua i la recuperació de les institucions. Aquesta lectura simbòlica encaixava plenament amb el pensament de Puig i Cadafalch, que entenia l’arquitectura com una eina per “fer país” i recuperar “les essències de la nació catalana”.
Els sant Jordis en l’obra de Puig i Cadafalch
La presència reiterada de sant Jordi en les obres de Puig i Cadafalch es deu al fet que el sant condensava tant les virtuts cavalleresques cristianes com els ideals patriòtics catalanistes del seu temps. Així sant Jordi tenia una doble dimensió, religiosa i nacional catalana.
Un dels primers exemples és l’estendard modernista que va dissenyar el 1893 per al monestir de Ripoll, considerat el “bressol de Catalunya”. En aquest estendard hi apareix sant Jordi damunt les quatre barres, una clara síntesi entre fe i identitat nacional.
A la Casa Amatller, la llegenda de sant Jordi —amb la princesa i el drac— és reinterpretada escultòricament a la façana, integrant-se en el llenguatge simbòlic modernista. Aquesta obra mostra com el relat medieval es converteix en decoració, però també en discurs identitari.
El cas més paradigmàtic és, sens dubte, la Casa de les Punxes (Casa Terrades). En el mosaic del coronament hi apareix sant Jordi lluitant contra el drac amb la inscripció: «Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat» . Aquesta frase és extraordinàriament reveladora: no es tracta només d’una invocació religiosa, sinó d’un missatge polític explícit, que connecta amb les aspiracions d’autogovern i fins i tot amb plantejaments que avui qualificaríem d’independentistes.
Altres intervencions, com el conjunt del santuari de Sant Pere del Bosc a Lloret de Mar, inclouen escultures de sant Jordi en creus de terme i elements ornamentals, reforçant aquesta presència simbòlica en l’espai públic.
Arquitectura, política i identitat
La trajectòria política de Puig i Cadafalch —diputat, dirigent de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat— ajuda a entendre aquesta insistència iconogràfica. El seu pensament criticava el centralisme i defensava la plena expressió nacional de Catalunya. En aquest marc, sant Jordi funcionava com un emblema capaç d’unir tradició, religió i reivindicació política.
No és casual tampoc que altres símbols catalanistes de l’època, com les Quatre Columnes de Montjuïc —enderrocades per la dictadura de Primo de Rivera per la seva càrrega simbòlica— formessin part del mateix univers ideològic. Tot plegat evidencia fins a quin punt l’arquitectura podia ser percebuda com una expressió de resistència cultural.
Conclusions
Els “sant Jordis” de Puig i Cadafalch constitueixen un llenguatge simbòlic coherent que reflecteix l’esperit d’una època en què Catalunya buscava reafirmar-se com a nació. A través d’aquestes representacions, l’arquitecte no només reinterpretava una figura tradicional, sinó que la convertia en portadora d’un missatge polític i identitari.
Així, la imatge del cavaller que venç el drac es transforma, en mans de Puig i Cadafalch, en una metàfora del poble català: valent, arrelat a la seva història i decidit a recuperar la seva llibertat.
