Avui 9 d’abril de 2026 es compleixen 88 anys de l’assassinat per part de l’espanyolisme del patriota i polític català Manuel Carrasco i Formiguera.
Havia nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1890. El seu pare havia emigrat a Barcelona des de Villena, el seu poble, una vila de la comarca de l’Alt Vinalopó, en els territoris de parla castellana del País Valencià, mentre que la seva mare era filla d’una família originària de la comarca de la Segarra. Amb la mort prematura del seu pare, Manuel Carrasco es quedà orfe de ben petit.
Tornant al protagonista d’aquest article, el jove Manuel es formà en el nacionalisme català amb la lectura dels llibres sobre catalanisme del seu oncle Emili Formiguera, i a través de la revista satírica Cu-cut!, la redacció de la qual fou atacada per oficials de l’exèrcit espanyol l’any 1905. Mentrestant, estudià les llicenciatures de Dret i Filosofia, doctorant-se’n a Madrid (aleshores era obligatori doctorar-se a Madrid).
L’any 1915 es casà amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la qual va tenir vuit fills. La família Carrasco-Azemar vivia la catalanitat i la religiositat intensament i de forma quotidiana: cada 11 de setembre feien una ofrena floral al monument de Rafael de Casanovas de Barcelona i celebraven la diada de Sant Jordi i les altres diades tradicionals del calendari català.
En Manuel Carrasco entrà a formar part de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, encara que mantenint-se crític amb el poc tremp nacionalista del partit de Cambó. Carrasco, com la gran majoria de membres de les Joventuts Nacionalistes, considerava que la Lliga no avançava prou en la lluita pel reconeixement nacional de Catalunya.
En aquests moments, en Manuel Carrasco fundà la revista de sàtira política L’Estevet, que representava l’esperit d’una nova generació del catalanisme, més abrandada que l’anterior en la defensa de la nació, i crítica amb la Lliga.
Mentrestant, participà activament a la Conferència Nacional Catalana convocada el juny de 1922 per les Joventuts de la Lliga, i a la qual hi foren convidats altres partits nacionalistes catalans. L’Estevet d’en Carrasco cridava “als catalans de tot arreu que volen la independència de Catalunya” a la participació en aquest esdeveniment. A arrel de la Conferència, les Joventuts Nacionalistes s’escindiren del seu partit matriu, la Lliga, fundant un nou partit més nacionalista, Acció Catalana, de la qual Carrasco en fou un dels fundadors.
A L’Estevet també s’hi ridiculitzaven les derrotes militars de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc. Per un número en el qual apareixien aquestes sàtires, el del 14 d’abril de 1922, se li aplicà la Ley de jurisdicciones, que castigava els “delictes d’opinió” contra Espanya i l’exèrcit espanyol. Per aquests fets, amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, Carrasco va haver de patir condemna de sis mesos de presó al penal de Burgos.
Amb la proclamació de la República Catalana el 1931, i després d’haver deixat Acció Catalana, Carrasco s’afilià a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit catalanista d’inspiració social i cristiana acabat de fundar. Pel que fa el tema nacional català, una ponència presentada al II Congrés Nacional d’UDC del 1933 es convertí en la doctrina oficial del partit en aquesta qüestió. Per UDC “els països catalans constitueixen una nació amb totes les característiques de tal”; es propugnava el dret a l’autodeterminació per a Catalunya, tal com era previst a l’Estatut que havia aprovat el 1931 el poble català; així, ni l’autonomia ni el federalisme eren satisfactoris i, citant la ponència, “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”, i si això no era acceptat per l’Estat espanyol “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya seria la separació total i absoluta”. Aquesta doctrina, doncs, s’adeia perfectament amb el nacionalisme integral del pensament de Manuel Carrasco i Formiguera.
Amb la República, Carrasco formà part del govern presidit per Macià, a la vegada que fou elegit per la circumscripció de Girona com a diputat a les Corts espanyoles. Com a diputat a Madrid, es destacà per la seva ferma defensa del text íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i també per defensar la llibertat religiosa, de l’Església i els ordes religiosos.
Durant la persecució religiosa que s’esdevingué durant la guerra de 1936-1939 encapçalada per membres de la FAI Carrasco salvà la vida de força perseguits, fet que, a l’ensems, posà en perill la seva pròpia vida. Per això va haver d’anar-se’n de Catalunya, refugiant-se al País Basc presidit pel lehendakari Agirre. Després de tornar a Catalunya en plena guerra, veient perillar de nou la seva vida, tornà a anar-se’n al País Basc, acompanyat de la seva família. Embarcat a França els primers dies de març de 1937 en direcció al País Basc, el vaixell on anaven, el Galdames, fou interceptat pel creuer franquista Canarias. Carrasco fou detingut i traslladat a Burgos, mentre que sis mesos després la seva família va ser alliberada, podent anar a França.
Carrasco fou condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 a Burgos, acusat de “rebel·lió militar”, i de “separatista”. La sentència fou executada el dissabte 9 d’abril de 1938. Manuel Carrasco i Formiguera moria afusellat, assassinat legalment per l’espanyolisme. Les seves darreres paraules, davant dels seus executors, i segons el relat del pare Ignasi Romanyà, amic seu d’infantesa, que l’acompanyà fins el darrer moment, foren aquestes:
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”.
